El feminicidi de les ‘bruixes’

Catalunya va ser entre els segles XIV i XVI un dels focus mundials de les caceres de bruixes. Milers de dones catalanes innocents van ser processades per bruixeria i executades durant aquest període. Contràriament al que molta gent pensa, no van ser víctimes de la Santa Inquisició, sinó de les autoritats locals, esperonades les elits i per una població carregada de prejudicis. En llocs propers com Castella o el País Valencià no hi va haver aquests feminicidis. Ho explica el documental Bruixes, la gran mentida, dirigit per Joanna Pardos, que s’emet a avui a les 22 h a TV3 dins el programa Sense ficció. Parteix d’un article d’investigació històrica publicat a la revista Sàpiens, implicada també en aquest projecte audiovisual. Aquesta tarda mateix, al ple del Parlament de Catalunya, es debatrà i votarà una proposta de resolució sobre la reparació i la restitució de la memòria de les dones acusades de bruixeria.

Joanna Pardos justifica el títol del documental, Bruixes, la gran mentida, per les falsedats i el desconeixement que hi ha sobre el tema: “Tots hem tingut al cap la idea que qui va perseguir aquestes dones va ser el Tribunal de la Inquisició i, evidentment, era al darrere de l’argumentari ideològic, però els que les van acabar executant són els nostres avantpassats, començant pels veïns i les autoritats locals –explica en una entrevista al diari–. També hi ha tots els mites sobre el que feien aquestes dones. S’ha construït un relat que ha tingut una capacitat de perviure al llarg dels anys fins avui.” El documental es desplega en tres eixos: la reconstrucció ficcionada del judici a una d’aquestes suposades bruixes, Jerònima Ribota, la Carabassera, processada per bruixeria el 1616 a la Seu d’Urgell; els testimonis actuals d’historiadors i altres experts, i la preparació de l’obra tradicional de teatre del Grup de Bruixes de Viladrau.

El documental subratlla que encara perduren les conseqüències de la persecució. “Al final, tot està basat en mites que hem arrossegat fins avui –diu la directora–. Un dels testimonis del documental és una dona que participa en el ball de bruixes de Viladrau que encara rep retrets perquè la seva àvia era bruixa. Fins i tot ara veiem alguna cosa de culpable en aquestes dones. Si no, no diríem bruixa com un insult.” Per la directora, això és molt greu: “Potser són les úniques víctimes d’un feminicidi històric tan gran que encara són considerades culpables, malgrat tot els coneixements que tenim al segle XXI sobre el que va passar realment.”

Joanna Pardos és una de les guionistes. Quan preparaven el projecte, van pensar que “estaria bé trobar casos de dones actuals” que les ajudessin a “reflectir aquests prejudicis” i, sorprenentment, no els va caler “gratar gaire”. “Els testimonis de les dones d’ara que apareixen al documental transmeten sensacions que hem pogut copsar en el testimoni de la Carabassera el 1616: el sentiment de culpa, de no ser cregudes, la responsabilitat per les coses dolentes que estan passat... Ara no acaben a la forca, però sí que hi ha discriminació.” La cineasta va veure en l’article de Sàpiens sobre les bruixes una oportunitat per “construir un relat nou, per tornar a mirar la història amb una perspectiva de gènere”. “Els periodistes i els documentalistes també tenim la responsabilitat de construir aquest relat en la història i l’art, i posar al lloc que toca aquestes dones.”Joanna Pardos atribueix el desconeixement sobre la bruixeria al biaix de gènere que hi ha en els estudis històrics: “Fins fa molt pocs anys, tots els estudis han estat encapçalats per homes i amb una mirada molt masculina de la història, i han posat en valor aquells actors masculins amb protagonisme. En canvi, la història de les dones, com a pioneres i com a víctimes, ha estat molt silenciada i invisibilitzada. I no és casual, és fruit d’un sistema patriarcal i misogin que al llarg dels segles s’ha anat perpetuant.” Les coses, però, estan canviant: “Per sort, ara hi ha historiadors que expliquen la història de l’altra meitat de la humanitat que ens havíem deixat.”

Bruixes, la gran mentida inclou escenes dures. “No volíem explicar la història de la Carabassera –diu la directora–, sinó el sentir d’ella, posar-nos en la seva pell i entendre la desesperació de no ser creguda i ser obligada a confessar coses que no ha fet mai. Això només ho podíem fer a través de la seva veu als interrogatoris, que es feien sota tortura.” La directora diu que ha fet un documental històric, però “amb estètica una mica estripada, per acostar-la a la gent”. No proposa una recreació històrica fidedigna, sinó una evocació, amb opinions d’experts actuals i la recreació del judici de la Carabassera.

El documental s’emmarca en la campanya No eren bruixes, promoguda per la revista Sàpiens, que ha donat lloc a un manifest signat per 12.000 persones. Per Joanna Pardos, tot plegat té molta importància: “Si no reparem la memòria d’aquestes dones, continuarem cometent els mateixos errors del passat i és impossible que canviem la manera de mirar-les no només a elles, sinó a cada boc expiatori per netejar-nos de les coses que ens preocupen.” I conclou: “Encara hi ha caceres de bruixes, col·lectius jutjats per ser com són, per ser diferents. No hem de crear a cada època les bruixes que ens convinguin.”