Tribuna
L’escola no ho pot fer tot
“Cal que el públic consumeixi continguts en català, oimés quan l’oferta cultural i periodística en la nostra llengua és de més qualitat que la que tenim a l’abast en castellà
Divendres s’obre l’Any Joan Fuster per commemorar els seus aniversaris de naixença i mort, i els 60 anys de la publicació de Nosaltres els valencians, l’obra més destacada del millor assagista del segle XX en llengua catalana. El 1972, en un article a Serra d’Or, Fuster lamentava que l’“alienació col·lectiva” comportés “estranyes incoherències” com emprar el català en “efusions solemnes” i formals, i consumir, en canvi, cultura i esbarjo en castellà.
El poeta Joan Maragall ja ho havia advertit l’any 1895 en un article. Deia: “Pensem que el dia que Catalunya s’hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i de la d’aquí que encara es fa ‘a la madrilenya’), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i el dia que la nostra independència intel·lectual sigui completa, la resta serà secundari, i Catalunya formarà part d’Europa.”
El Maragall articulista blasmava també el “xulisme” i el “flamenquisme” que s’imposava en l’oci nocturn de Barcelona. I qualificava de ridículs “els clixés de la premsa madrilenya o amadrilenyada”. Directors de diari com Mañé i Flaquer en el Diario de Barcelona de la segona meitat del segle XIX i Gaziel en La Vanguardia del primer terç del XX feien un producte periodístic en llengua castellana però amb mentalitat i substància catalanes. Abans del 1939 altres periodistes valoraren la força de l’idioma en l’enfortiment i cohesió del país. Dos gironins, Prudenci Bertrana, el 1917, i Carles Fages de Climent, el 1925, deien que la premsa en català havia d’envigorir la consciència col·lectiva. També Claudi Ametlla, en les seves Memòries del 1963 exhortava a la lectura de premsa catalana. Sota la llosa del franquisme un murri Josep Pla comentava que amb el seu castellà estrafet en el setmanari Destino feia “col·laboració irònica” amb les imposicions del règim.
No n’hi ha prou, però, amb els propòsits, el voluntarisme i l’acció de periodistes, escriptors, i professionals de teatre, cinema i televisió. Cal que el públic consumeixi continguts en català, oimés quan l’oferta cultural i periodística en la nostra llengua és de més qualitat que la que tenim a l’abast en llengua castellana.
És cert que TV3 assoleix rècords d’audiència, però només la mira i escolta un 13,9% de la ciutadania de Catalunya, segons dades examinades fa deu dies a l’Ara per Àlex Gutiérrez. Si sumem les xifres de TV3 a les de 8TV s’arriba a un 14,5% de consum de televisió en català. Les televisions en llengua i mentalitat castellanes s’emporten la part grossa del pastís: el 85,5% de l’audiència a Catalunya. Un percentatge que inclou, és clar, munió d’independentistes. També és minsa, i per tant decebedora, la difusió dels diaris El Punt-Avui i l’Ara, tot i sumar-hi les edicions en català d’altres publicats a Catalunya. Lluitar pels drets del català a l’escola i bregar per més quotes de català a les xarxes socials, serveix de ben poc si en el consum individual i familiar de mitjans de comunicació i de cultura el públic majoritari tria els que s’expressen en castellà.
En uns anys del segle passat també durs per al catalanisme, sota la dictadura de Primo de Rivera, primer, i després sota l’hegemonia anarquista en els primers deu mesos de guerra, un setmanari infantil, En Patufet, entrava a 65.000 llars per mantenir la vigoria del català en condicions hostils. Després, sota la dictadura de Franco, una nova revista, Cavall Fort, va reprendre –ara fa, per cert, 60 anys– la missió d’oferir el mateix servei que prestava la publicació infantil exterminada el 1939.
No tot és culpa dels jutges que es margini el català. És cert que alguns d’ells manen molt ara a Espanya. Manen més que el govern de l’Estat i que l’exèrcit. Vivim una etapa històrica equivalent al període clàssic de l’anomenat “govern dels jutges”, fenomen que inicià la decadència de l’imperi romà en el segle V de la nostra era.
Però la causa de la llengua i la cultura catalanes és més sòlida i duradora que les formes de govern i que els protagonistes del poder. Com deia Joan Fuster, és una llàstima que manifestos i proclames a favor del català siguin sovint efusions solemnes, formulismes docents i formalitats per apaivagar la mala consciència de renunciar a la cultura pròpia.
