La Rússia de Putin vol ser gran

Les impactants imatges de la caiguda de Kabul el 15 d’agost passat, amb milers de ciutadans intentant accedir a l’aeroport o enfilant-se als avions, seran algunes de les fotografies de l’any que quedaran en els llibres d’història. Imatges que reflecteixen la debilitat dels Estats Units, la primera potència econòmica i militar mundial. Fragilitat que mostren també unes altres imatges anteriors, també icòniques, del 2021. Les de l’assalt al Capitoli, amb Jake Angeli amb banyes de bisó seient a la cadira de la presidenta del Senat.

Els Estats Units fracassaven a l’Afganistan com tres dècades abans hi havia fracassat la Unió Soviètica. Però mentre que l’última imatge de la presència americana va ser la del general Chris Donahue, comandant de la 82a Divisió Aerotransportada, pujant a l’avió de nit i amb fusell a la mà després de dues setmanes de caos, la retirada de l’URSS del 1989 va ser ordenada. Retirada que va concloure el 15 de febrer del 1989 amb la imatge del general Borís Grómov acompanyat del seu fill, amb un ram de flors a la mà, creuant a peu el pont fronterer amb l’Uzbekistan.

La derrota de Moscou a l’Afganistan va accelerar la descomposició de l’URSS, amb la independència de les repúbliques que formaven part de la Unió Soviètica i l’entrada a l’OTAN i a la Unió Europea no només dels països de l’Europa de l’Est que, mantenint la seva independència, havien estat membres del Pacte de Varsòvia, sinó també de les repúbliques d’Estònia, Letònia i Lituània, que eren part de l’URSS. I Rússia veia cada ampliació de l’OTAN cap a l’est com una amenaça i sentia l’acostament del govern d’Ucraïna a Occident com un perill per a la seva integritat.

Així, Vladímir Putin va aprofitar la caiguda del president ucraïnès prorús, Víktor Ianukóvitx, durant la revolta de Maidan del 2014, per annexionar-se Crimea i armar les milícies russòfones de la regió del Donbass que van consumar la ruptura amb Kíev, annexionant-se de facto a Rússia.

Etimològicament, en rus i altres llegües eslaves, u-kraïna significa ‘els límits’ o ‘la terra de la frontera’. En ucraïnès, però, la paraula va evolucionar i significa ‘la pàtria’ o ‘el país’. Ucraïna no era només el graner de Rússia, era la terra fronterera o els límits de l’imperi amb Occident.

En l’actual context de tensió amb l’OTAN, i sense que el govern de Kíev accepti donar una àmplia autonomia als territoris de majoria russa d’Ucraïna, Moscou va desplegar desenes de milers de soldats a la frontera amb Ucraïna, fet que per a molts analistes era l’advertiment d’una possible invasió d’Ucraïna.

Joe Biden va tenir el 7 de desembre passat una trobada telemàtica amb Putin per rebaixar la tensió. Però Biden acaba l’any debilitat per la mala gestió dels problemes interns, i està més preocupat per la rivalitat amb la Xina que pel que pot fer Rússia. I Putin, des d’una posició de força, ha advertit Europa de les seves condicions o línies vermelles.

La primera és la renúncia a l’entrada d’Ucraïna a l’OTAN. La segona, la disminució de tropes de l’OTAN desplegades a les repúbliques bàltiques. La tercera, que s’accepti internacionalment l’annexió de Crimea. I la quarta, l’obertura del gasoducte Nord Stream 2 cap a Alemanya i contractes de gas a llarg termini. Però el nou govern de Berlín, ja sense la pragmàtica Merkel, no té clares les exigències de Moscou amb el nou gasoducte, sobretot per la posició d’Els Verds, mentre gran part d’Europa veu com dia rere dia puja el preu del gas i l’electricitat.