És una de les imatges icòniques de finals del segle XX. El 25 de desembre de 1991, a les 19.30 hores, la bandera roja amb la falç i el martell s’arriava de la cúpula del Kremlin i, uns minuts després, s’hissava al seu lloc la bandera tricolor de la Federació Russa. Prèviament, Mikhaïl Gorbatxov, últim president soviètic i impulsor de les reformes fallides per obrir i modernitzar l’URSS, llegia la seva dimissió davant les càmeres de televisió. La Comunitat Europea reconeix Rússia com a hereva legítima de l’extingida Unió Soviètica.

La renúncia i el canvi de banderes a la plaça Roja culminaven el procés de liquidació de l’URSS iniciat disset dies abans en un parc natural de Bielorússia. El 8 de desembre d’aquell 1991, els presidents de les repúbliques soviètiques de Rússia, Bielorússia i Ucraïna firmaven el certificat de defunció de l’estat creat després de la Revolució d’Octubre del 2017. Al seu lloc, establien una Comunitat d’Estats Independents, de la qual formarien part onze de les antigues quinze repúbliques soviètiques.

L’enfonsament de l’URSS, precedit per la caiguda del mur de Berlín i les consegüents revoltes democràtiques als antics satèl·lits de l’Est, marcava també el final de la guerra freda, l’era de confrontació amb els EUA i de la divisió del món en dos blocs ideològics i dues esferes d’influència. Des d’Occident es proclamava el final de la història i se celebrava el triomf de les democràcies liberals i el lliure mercat sobre el sistema comunista. Presidida per Borís Ieltsin, la nova Rússia emprenia una transició salvatge cap al capitalisme aplicant una teràpia de xoc econòmica que enfonsava en la misèria masses de població mentre encimbellava una nova classe –els oligarques–, enriquida amb la privatització dels béns de la desapareguda URSS. L’etapa de caos i de corrupció de Ieltsin arriba a la seva fi quan nomena un exespia com a primer ministre, Vladímir Putin, el desembre del 1999. El març de l’any següent, el delfí s’instal·la al Kremlin. Comença la Rússia de Putin.

El nou president instaurarà un règim autoritari i silenciarà l’oposició mentre governa una economia dependent dels ingressos dels hidrocarburs i sotmesa a crisis successives –l’última, la de la covid–. Intervindrà per mantenir el domini rus sobre l’espai postsoviètic i tornar a Rússia el paper de superpotència mundial respectada i temuda mentre consolida el seu distanciament amb Occident.

Però, mirant amb retrospectiva, què queda de l’URSS trenta anys després? “Políticament no en queda res, òbviament. Ha mort l’estat i la ideologia tal com s’havia plantejat. Queda nostàlgia en diferents formes i en diferents àmbits de la societat”, afirma Francesc Serra, professor de relacions internacionals de la UAB i del CIDOB. “Ideològicament, molt pocs reivindiquen el règim soviètic, però així i tot hem de tenir en compte que va viure 70 anys i que ha format culturalment almenys dues o tres generacions”. “Des de la societat russa s’enyora no només la pàtria a què estaven acostumats; s’enyora sobretot la grandeur d’aquella Unió Soviètica que, en la història de Rússia, mai havia estat internacionalment tan respectada i internament tan cohesionada”, hi afegeix.

És en aquest context que cal situar la irrupció de Putin, que ha definit la caiguda de l’URSS com “la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX”. “La Rússia de Putin, amb el seu impuls amenaçador, no s’entén sense la humiliació que va representar l’esfondrament de la Unió Soviètica. De la mateixa manera que l’arribada de Hitler al poder no s’entén sense la humiliació que va representar per a Alemanya les reparacions de guerra imposades el 1919 pel Tractat de Versalles [...]. A Putin se li va fer insuportable el final de l’URSS escenificat com una rendició incondicional”, escriu el periodista Llibert Ferri al seu llibre Putin trenta anys després del final de l’URSS (Edicions de 1984, 2021).

I com ha transformat Rússia des del Kremlin? “Li ha donat solidesa, una certa cohesió econòmica i sobretot una cosa que trobava molt a faltar: orgull nacional. Hi ha la sensació general que en l’època de Ieltsin, els anys noranta, el país s’havia venut a trossos a l’estranger, s’havia obert a la corrupció, fins i tot a la violència de les màfies [...]. La idea és que, en arribar, Putin ha sabut donar un cop de puny a la taula i posar a ratlla els oligarques i els interessos estrangers, eliminar la corrupció i els perills de Txetxènia, els perills de desestabilització i de desintegració.”

Queda saber ara cap a on camina Rússia. “Rússia és un país complex que li agradaria ser normal. I per Rússia ser normal és ser com l’Europa occidental. Els seus valors són els europeus, i camina cap aquí, molt lentament, fent moltes rebequeries, demostrant que no cedeix perquè és un país molt especial, molt únic. Però és un país d’una gran cultura, que aporta moltíssim i que vol bones relacions amb els seus veïns, malgrat moltíssimes coses. Aquest sentiment de “volem ser com vosaltres” existeix i prevaldrà a mesura que Rússia estabilitzi la seva economia –que té seriosos problemes– i la seva societat”, vaticina Serra.