Política

L’ombra allargada

La nostàlgia per l’extingida Unió Soviètica perviu en bona part dels russos que hi reconeixien la seva pàtria

Putin intenta tornar a Rússia l’orgull nacional i l’esplendor de superpotència respectada i temuda

“Rússia és un país complex que voldria ser normal”

És una de les imatges icòniques de finals del segle XX. El 25 de desembre de 1991, a les 19.30 hores, la bandera roja amb la falç i el martell s’arriava de la cúpula del Kremlin i, uns minuts després, s’hissava al seu lloc la bandera tricolor de la Federació Russa. Prèviament, Mikhaïl Gorbatxov, últim president soviètic i impulsor de les reformes fallides per obrir i modernitzar l’URSS, llegia la seva dimissió davant les càmeres de televisió. La Comunitat Europea reconeix Rússia com a hereva legítima de l’extingida Unió Soviètica.

La renúncia i el canvi de banderes a la plaça Roja culminaven el procés de liquidació de l’URSS iniciat disset dies abans en un parc natural de Bielorússia. El 8 de desembre d’aquell 1991, els presidents de les repúbliques soviètiques de Rússia, Bielorússia i Ucraïna firmaven el certificat de defunció de l’estat creat després de la Revolució d’Octubre del 2017. Al seu lloc, establien una Comunitat d’Estats Independents, de la qual formarien part onze de les antigues quinze repúbliques soviètiques.

L’enfonsament de l’URSS, precedit per la caiguda del mur de Berlín i les consegüents revoltes democràtiques als antics satèl·lits de l’Est, marcava també el final de la guerra freda, l’era de confrontació amb els EUA i de la divisió del món en dos blocs ideològics i dues esferes d’influència. Des d’Occident es proclamava el final de la història i se celebrava el triomf de les democràcies liberals i el lliure mercat sobre el sistema comunista. Presidida per Borís Ieltsin, la nova Rússia emprenia una transició salvatge cap al capitalisme aplicant una teràpia de xoc econòmica que enfonsava en la misèria masses de població mentre encimbellava una nova classe –els oligarques–, enriquida amb la privatització dels béns de la desapareguda URSS. L’etapa de caos i de corrupció de Ieltsin arriba a la seva fi quan nomena un exespia com a primer ministre, Vladímir Putin, el desembre del 1999. El març de l’any següent, el delfí s’instal·la al Kremlin. Comença la Rússia de Putin.

El nou president instaurarà un règim autoritari i silenciarà l’oposició mentre governa una economia dependent dels ingressos dels hidrocarburs i sotmesa a crisis successives –l’última, la de la covid–. Intervindrà per mantenir el domini rus sobre l’espai postsoviètic i tornar a Rússia el paper de superpotència mundial respectada i temuda mentre consolida el seu distanciament amb Occident.

Però, mirant amb retrospectiva, què queda de l’URSS trenta anys després? “Políticament no en queda res, òbviament. Ha mort l’estat i la ideologia tal com s’havia plantejat. Queda nostàlgia en diferents formes i en diferents àmbits de la societat”, afirma Francesc Serra, professor de relacions internacionals de la UAB i del CIDOB. “Ideològicament, molt pocs reivindiquen el règim soviètic, però així i tot hem de tenir en compte que va viure 70 anys i que ha format culturalment almenys dues o tres generacions”. “Des de la societat russa s’enyora no només la pàtria a què estaven acostumats; s’enyora sobretot la grandeur d’aquella Unió Soviètica que, en la història de Rússia, mai havia estat internacionalment tan respectada i internament tan cohesionada”, hi afegeix.

És en aquest context que cal situar la irrupció de Putin, que ha definit la caiguda de l’URSS com “la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX”. “La Rússia de Putin, amb el seu impuls amenaçador, no s’entén sense la humiliació que va representar l’esfondrament de la Unió Soviètica. De la mateixa manera que l’arribada de Hitler al poder no s’entén sense la humiliació que va representar per a Alemanya les reparacions de guerra imposades el 1919 pel Tractat de Versalles [...]. A Putin se li va fer insuportable el final de l’URSS escenificat com una rendició incondicional”, escriu el periodista Llibert Ferri al seu llibre Putin trenta anys després del final de l’URSS (Edicions de 1984, 2021).

I com ha transformat Rússia des del Kremlin? “Li ha donat solidesa, una certa cohesió econòmica i sobretot una cosa que trobava molt a faltar: orgull nacional. Hi ha la sensació general que en l’època de Ieltsin, els anys noranta, el país s’havia venut a trossos a l’estranger, s’havia obert a la corrupció, fins i tot a la violència de les màfies [...]. La idea és que, en arribar, Putin ha sabut donar un cop de puny a la taula i posar a ratlla els oligarques i els interessos estrangers, eliminar la corrupció i els perills de Txetxènia, els perills de desestabilització i de desintegració.”

Queda saber ara cap a on camina Rússia. “Rússia és un país complex que li agradaria ser normal. I per Rússia ser normal és ser com l’Europa occidental. Els seus valors són els europeus, i camina cap aquí, molt lentament, fent moltes rebequeries, demostrant que no cedeix perquè és un país molt especial, molt únic. Però és un país d’una gran cultura, que aporta moltíssim i que vol bones relacions amb els seus veïns, malgrat moltíssimes coses. Aquest sentiment de “volem ser com vosaltres” existeix i prevaldrà a mesura que Rússia estabilitzi la seva economia –que té seriosos problemes– i la seva societat”, vaticina Serra.

25.12.1991
Gorbatxov,
l’últim líder soviètic, dimiteix i traspassa el poder a Ieltsin, president del nou estat rus independent.

De la dimissió de Gorbatxov a l’enverinament de Navalni, catorze dates clau de la Rússia postsoviètica

1991

25 de desembre

Mikhaïl Gorbatxov, últim president soviètic i impulsor de l’obertura política i la modernització econòmica de l’URSS, anuncia la seva dimissió. La Unió Soviètica, l’estat nascut de la Revolució d’Octubre del 1917, deixa d’existir oficialment. El poder, inclòs el botó nuclear, recau en Borís Ieltsin, president de la Federació Russa.

1999

26 d'agost

Vladímir Putin, primer ministre de Ieltsin, ordena intervenir a Txetxènia. Serà una guerra sagnant que acabarà el 2009.

1999

31 de desembre

Ieltsin dimiteix i Putin, primer ministre, assumeix la presidència de Rússia. Guanyarà totes les eleccions successives en què es presentarà.

2000

12 d'agost

El submarí nuclear ‘Kursk’ naufraga al mar de Barentz amb 118 tripulants a bord. És la pitjor catàstrofe naval des del final de l’URSS.

2002

23 d'octubre

Un comando terrorista txetxè assalta el Teatre Dubrovka de Moscou i hi reté 850 ostatges. Exigeixen la retirada de les tropes russes de Txetxènia (foto) i el final de la segona guerra en aquesta república independentista. Tres dies després, forces especials d’intervenció llançaran una operació amb un agent químic per posar fi al segrest. En l’acció moriran almenys 170 persones: 130 ostatges i els 40 membres de l’escamot.

2004

1 de setembre

Un grup islamista assalta una escola a Beslan (Rússia) i hi reté ostatges. L’operació de rescat acaba amb 334 morts, la majoria nens.

2006

7 d'octubre

Mor abatuda a trets la periodista russa Anna Politkóvskaia. Opositora a Putin, havia investigat les atrocitats en la guerra de Txetxènia.

2006

23 de novembre

L’exespia i dissident rus Aleksandr Litvinenko mor a Londres, on vivia, enverinat amb poloni-210. Una investigació del Regne Unit conclourà, deu anys més tard, que va ser assassinat per dos sospitosos que “probablement” van actuar per ordres dels serveis d’espionatge russos (FSB) amb l’aprovació del president Putin.

2008

7 d'agost

Geòrgia s’enfronta a Rússia per les seves províncies separatistes d’Ossètia del Sud i Abjàsia, prorusses. La guerra dura 5 dies.

2011

5 de desembre

L’oposició russa denuncia, en una multitudinària protesta a Moscou, frau en les legislatives, que havia guanyat el partit oficialista.

2014

18 de març

Putin firma l’annexió de Crimea després d’haver envaït la península i promogut la guerra a l’est d’Ucraïna ajudant els rebels prorussos.

2015

27 de febrer

Borís Nemtsov, viceprimer ministre rus amb Ieltsin i opositor de Putin, mor assassinat a trets al pont Bolxoi Moskvoretski, a 200 metres del Kremlin. El polític liberal, doctor en ciències fisicomatemàtiques, havia estat un actiu organitzador i participant de les protestes del 2011-2013 a Rússia per reclamar unes eleccions sense frau. L’assassinat va tenir lloc la vigília d’una marxa opositora contra la crisi econòmica i la guerra a Ucraïna.

2020

25 de juny

Referèndum sobre la reforma constitucional que permet a Putin acumular més mandats. El guanya amb el 78,5% dels vots.

2020

20 d'agost

Navalni, enemic número u de Putin, és enverinat. A Berlín, on ingressa, es confirma que va ser atacat amb un agent nerviós.

Manar més temps que Stalin

Anna Balcells

Prop del 78% de votants russos van avalar la reforma constitucional de Putin en el referèndum celebrat el juny de l’any passat. La revisió de la carta magna permet tornar el comptador de mandats presidencials a zero quan Putin esgoti l’actual, d’aquí a poc més de dos anys. “No hi ha cap dubte que l’expectativa de Putin és guanyar les eleccions del 2024 i potser també les del 2030 per governar fins al 2036. Tindria vuitanta-tres anys”, explica al llibre Putin trenta anys després del final de l’URSS (Edicions de 1984, 2021) el periodista Llibert Ferri, que veu en el pla de l’inquilí del Kremlin l’estratègia per “convertir-se en el dirigent que més anys ha manat a Rússia, superant Stalin, la seva obsessió”. “Putin té el futur molt garantit”, coincideix Francesc Serra, professor de relacions internacionals de la UAB, sense perdre de vista els entorns on es cova el descontentament. “Els sectors juvenils de classe mitjana de Moscou i Sant Petersburg són percentualment molt minoritaris i ara mateix tenen poca influència però, evidentment, són molt estratègics. Aquests sectors poden créixer i veuen Rússia d’una altra manera”, alerta.

Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.