Un TC preventiu

El Tribunal Constitucional té pendent la sentència sobre la llei de l’avortament (2010) des de fa ja onze anys, però a només sis quilòmetres de distància –els que separen a Madrid el carrer Domenico Scarlatti i la Carrera de San Jerónimo– es fan exàmens de constitucionalitat instantanis en només 24 hores. L’últim a patir aquest censor de constitucionalitat ex ante és el diputat de Junts per Catalunya al Congrés Josep Pagès, que dimarts va presentar al costat de la portaveu Míriam Nogueras una proposició de llei de reforma del Tribunal de Comptes, en la qual planteja retirar a l’ens fiscalitzador la funció jurisdiccional que ara té i gràcies a la qual té la capacitat d’obrir judici i d’embargar béns fins i tot abans de dictar una sentència sobre els expedients que instrueix. Mentre el Tribunal Constitucional es blindava per tombar recusacions i sostenir el quòrum mínim per no col·lapsar en espera de dirimir sine die els afers pendents, la mesa del Congrés va fulminar en 24 hores la proposició de llei de Junts rebutjant la seva mera admissió a tràmit amb l’argument que és una iniciativa que “contravé de manera palmària i evident el que disposa l’article 136 de la Constitució”. “La mesa del Congrés s’està atribuint funcions que no li pertoquen de control de constitucionalitat de les iniciatives legislatives, i és pervers, perquè fa una selecció ideològica de les que arriben al ple i les que no, quan tot control constitucional sempre ha de ser a posteriori i per part del Tribunal Constitucional”, denuncia el diputat de Junts Josep Pagès.

Que la mesa del Congrés resolgui la constitucionalitat d’un text sense bri de dubte –“de manera palmària i evident”– i s’erigeixi en censor ex ante (abans del fet) aprima la llibertat d’expressió, però no és nou. Després de la fallida onzena legislatura de 111 dies, la dotzena legislatura es va obrir el desembre del 2019 sense cap cordó sanitari a Vox per un càlcul del PSOE. Amb Meritxell Batet com a segura presidenta del Congrés, en la votació dels vicepresidents de la cambra el PSOE i Unides Podem van presentar dos noms –Alfonso Rodríguez Gómez de Celis (PSOE), que va rebre 108 vots, i Gloria Elizo (Podem), que en rebia 77–, però els 185 vots progressistes es podrien haver repartit entre tres noms de manera que haurien entrat tots tres. El preu a pagar era que la vicepresidenta primera del Congrés fos Ana Pastor, del PP. L’aposta del PSOE de garantir que el suplent de Batet fos el també socialista Gómez de Celis va fer que Ignacio Gil Lázaro (Vox) fos elegit vicepresident quart de la mesa. El que semblava un revés, en realitat no ho era: el PSOE (amb tres membres dels nou) es garantia així una doble majoria de sis a tres, amb Podem (3) o bé amb el PP (2) i Vox (1). Gràcies a aquesta segona majoria en què el PSOE vota amb el PP i Vox al marge del soci de coalició, la mesa del Congrés no només ha rebutjat la proposició de llei de Junts sobre el Tribunal de Comptes, sinó també el debat sobre una llei d’amnistia i la investigació de la corrupció que envolta el rei emèrit Joan Carles I.

A diferència del TC, on hi ha un ple i una deliberació abans d’una sentència que es fa pública, la mesa del Congrés és tan instantània en el veredicte com opaca en l’argumentació. “Aquí hi pot haver un informe dels lletrats que no hem vist, o no; crec que la mesa es pronuncia assessorada pels lletrats, perquè ara per ara no coneixem cap informe, i això que l’hem demanat per saber si existeix. Però tampoc vam veure cap informe quan es va impedir la tramitació del debat de l’amnistia. Sovint es rep una nota d’inadmissió que sempre diu «por ser contraria a la Constitución» i prou”, diu Pagès.

Junts no dona el cas del Tribunal de Comptes per perdut i hi tornarà “amb un pla B i un pla C si cal”, però el cas evoca el debat de la llei d’amnistia registrada el 16 de març per ERC, Junts, la CUP i el PDeCAT. Una setmana després, els lletrats n’avalaven la inconstitucionalitat, i el PSOE, el PP i Vox n’impedien el debat. La mesa es posava en evidència respecte al que ha fet en el passat, ja que el 2020 acceptava que Vox elevés al ple una proposició de llei manifestament inconstitucional en la qual s’exigia la il·legalització d’ERC i Junts i que es va poder debatre i votar en un ple el setembre del 2020. Curiosament, el 27 de maig Albert Botran (CUP) evidenciava el teatre de l’absurd abordant l’amnistia en una moció sobre la solució al conflicte en la qual la mesa havia censurat el punt de l’amnistia. “La Constitució no prohibeix l’amnistia, no apareix en l’articulat. I no hi apareix tampoc l’indult individual, i bé que s’utilitza. El que es prohibeix és l’indult general, però si s’hagués volgut prohibir l’amnistia s’hauria especificat”, va dir Botran sense que Batet ni el suplent Gómez de Celis l’amonestessin ni ells mateixos rebessin cap advertiment dels lletrats ni del TC pel que es deia en el ple. En el joc de driblar la censura, en el cas de Joan Carles I, Joan Baldoví (Compromís) va gosar suggerir no citar l’emèrit en el títol i registrar una iniciativa “sobre les empreses del TAV a la Meca”.

A Minority report, l’escriptor Philip K. Dick –i més tard Steven Spielberg al cinema– va imaginar un món futurista en què el 2054 la “brigada precrim” d’agents precognitius s’anticipa a la comissió dels delictes i estalvia la intervenció policial a posteriori. Que un dia governin el PP i Vox i tinguin majoria a la mesa del Congrés per aplicar una censura ideològica encara més severa sobre què s’hi debat, però, no és ciència-ficció. I la porta ja estarà oberta. “El PSOE i Unides Podem no són conscients que, quan hi hagi una majoria del PP i Vox a la mesa del Congrés, això que patim ara amb la seva utilització com si fos un pre TC per impedir debats els passarà a ells?”, es pregunta el diputat de Junts Josep Pagès, a mig camí entre la interrogació i l’exclamació.