Sense treva a la vista

Els dies previs a la investidura de Pere Aragonès, fixada per al 21 de maig, ERC i Junts es van entestar a donar prou pistes quela legislatura seria de tot menys plàcida. Junts, a tall d’exemple, va arribar a abandonar la taula de negociació. ERC va avisar que explorava un pacte amb la CUP i els comuns mentre que Junts es va comprometre a cedir-li els quatre vots que li eren necessaris per tancar el cercle de la investidura. Esquerra es va mostrar partidària de governar en solitari o repetir les eleccions. Junts va rectificar, només dos dies després d’assegurar que no boicotejaria la investidura d’Aragonès, i va comunicar que no cediria els quatre vots. Mancaven encara deu dies per al ple. La tensió creixia. La CUP va arrencar erigint-se com a pont entre les dues parts, amb l’acord d’ERC i Junts de tornar a negociar. El dilluns, 17 de maig, es revelava que Pere Aragonès i Jordi Sànchez s’havien tancat en dues propietats privades dels afores de Barcelona durant el cap de setmana, desllorigant la crisi. Naixia el “pacte de les masies”. ERC i Junts encetaven una nova etapa.

La convocatòria de la taula de diàleg, el 15 de setembre a Barcelona, va provocar un bon daltabaix entre els socis, amb la legislatura en marxa, quan només havien transcorregut 111 dies de l’inici del nou període. El motiu? Les discrepàncies al voltant de quina havia de ser la delegació catalana en aquest espai. Junts va designar quatre membres, entre ells dos expresos polítics (Jordi Sànchez i Jordi Turull), i només un conseller de l’actual executiu (Jordi Puigneró). ERC, amb el president Aragonès al capdavant, va vetar la proposta al·legant que es tractava d’una taula de diàleg entre governs, no un fòrum de partits. La bona sintonia que es volia transmetre en els inicis de la legislatura va saltar pels aires en un tres i no res. Ni Junts ni ERC es van moure de la seva posició inicial i el front català s’hi va asseure debilitat, amb l’absència dels de Carles Puigdemont. Les declaracions dels uns i els altres van anar pujant de to fins que s’arribà a parlar de deslleialtat. El xoc estava servit. Els dos partits, malgrat tot, es van conjurar perquè les diferències a l’entorn d’aquesta qüestió no afectessin la governabilitat. Un cop més, el pacte s’aguantava d’un fil.

El 2 d’agost estava convocada la reunió bilateral entre el govern espanyol i la Generalitat per tractar diversos assumptes relacionats amb les inversions pendents al país. Unes hores abans, en una reunió secreta, s’abordava de manera específica l’ampliació de l’aeroport del Prat. En nom del govern català hi va participar el conseller de Junts Jordi Puigneró. Després de la trobada es va anunciar un important acord per invertir-hi 1.700 milions d’euros que donaven llum verd a una terminal satèl·lit que permetia allargar uns 500 metres la tercera pista de l’aeroport. El projecte va néixer envoltat de polèmica perquè amb l’execució s’envaïa la Ricarda, un espai protegit per la xarxa europea Natura 2000. Aragonès va celebrar l’acord i va agrair la bona feina a Puigneró, però va matisar que l’acord era només “un punt d’inici i no pas una entesa definitiva”. Aleshores van aparèixer algunes veus d’ERC qüestionant l’anunci –i sumant-se així a altres partits i a les entitats ecologistes– i la bona sintonia es va torçar. El 8 de setembre, el govern espanyol va anunciar que suspenia el projecte per la falta de consens amb la Generalitat. L’anunci no va aturar la gran manifestació del 19 de setembre contra la possible ampliació. Diputats d’ERC hi van ser presents. El govern va tornar a trontollar, sense arribar a ensorrar-se.

L’objectiu de la independència és compartit però no hi ha manera de traçar un camí comú per arribar-hi. Les dues formacions transiten per vies paral·leles i el punt de coincidència no es divisa a l’horitzó. Al Congrés dels Diputats, les diferències estratègiques es fan evidents dia rere dia. Mentre Esquerra pacta el seu suport al pressupost de Pedro Sànchez, Junts presenta una esmena a la totalitat dels comptes. I ho aprofita per fer una crida a la unitat de l’independentisme a Madrid; però, ara per ara, els dos partits, pel que fa a aquesta qüestió, són com l’aigua i l’oli. Serà difícil que es visualitzi una estratègia conjunta a Madrid. Confrontació versus pragmatisme. Dos partits amb un objectiu comú però que tenen diferents rumbs.