Replegat dins la frontera

659 dies i sumant. El president xinès, Xi Jinping, continua tancat al seu país des de fa gairebé dos anys. Oficialment, ningú no s’hi ha pronunciat, però la raó que s’ha esgrimit extraoficialment des de l’entorn del mandatari ha estat la pandèmia. La darrera visita oficial la v a fer a mitjan gener del 2020 a Birmània, la primera d’un mandatari xinès en 70 anys, i va ser hores abans de decidir tancar la ciutat de Wuhan, suposat origen del coronavirus.

Tampoc ha rebut gaires líders estrangers: les setmanes posteriors al confinament, es va reunir amb el director de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), Tedros Adhanom Ghebreyesus, i els líders de Cambodja i Mongòlia, però la seva última reunió coneguda amb un cap d’estat o de govern estranger va tenir lloc a Pequín el març del 2020 i va ser amb el president del Pakistan, Arif Alvi.

Malgrat no haver viatjat, Xi no ha abandonat totalment la diplomàcia. Cal recordar que la Xina i Rússia van tenir un paper clau en el retorn al poder dels talibans, el mateix Xi ha tingut nombroses videoconferències amb els principals líders europeus i el ministre d’Afers Estrangers, Wang Yi, no s’ha cansat d’agafar avions continentals.

Abans de la pandèmia de la Covid-19, el president de la Xina havia visitat de mitjana 14 països per any i havia passat al voltant de 34 dies fora del país, unes xifres que superaven els viatges oficials dels presidents Trump (23 dies l’any de mitjana) i Obama (25). I no tan sols a l’estranger: cal recordar que Xi va trigar més de 7 setmanes a visitar Wuhan després de tancar la ciutat a causa del virus.

Tot i les costoses campanyes de la coneguda com a “diplomàcia de la vacuna” –destinada a molts països africans i de l’Amèrica Llatina–, la imatge pública del gegant asiàtic s’ha deteriorat ostensiblement al llarg d’aquests gairebé dos anys. Els motius d’aquesta degradació de la percepció col·lectiva han estat principalment l’origen de la pandèmia que ha afectat tot el planeta, però també cal considerar les creixents violacions de drets humans a Xinjiang en contra dels independentistes uigurs i a la regió de Mongòlia Interior i al Tibet; la repressió contra els prodemòcrates de Hong Kong, i la creixent campanya d’intimidació i assetjament a Taiwan. L’absència de Xi dels grans fòrums i trobades internacionals (com ara les que es va celebrar el cap de setmana passat a Roma amb els presidents i primers ministres del G-20 i la conferència de l’ONU sobre el canvi climàtic, la Cop26, celebrada a la ciutat escocesa de Glasgow) no només dificulta l’estratègia de Pequín d’esdevenir una alternativa seriosa al lideratge nord-americà, sinó que també contribueix a un progressiu deteriorament de les relacions diplomàtiques entre la Xina i la resta de països del món.

Xi, i el poder de la Xina darrere seu, s’han tancat dins de les seves muralles amb els fidels més propers, obsessionats per protegir la salut física i política del líder amb la perspectiva d’uns mesos complicats: a principi de l’any vinent, el congrés del Partit Comunista proclamarà novament Xi president del país, després que el 2018 modifiqués la Constitució per continuar en el poder sense límit de temps, cosa que ni Mao Zedong va gosar proposar.