L’amic americà
Ciutadans nord-americans residents a Catalunya celebren que guanyés Joe Biden, però desitjarien més energia
La gestió de Donald Trump els va avergonyir
“Trump només és quatre any més jove que Biden, però tenia una presència poderosa, executiva”
“Els europeus sou molt crítics amb els EUA, però després tots voleu visitar Nova York”
Hi ha rituals immutables que resisteixen qualsevol canvi de presidència o la pitjor de les pandèmies, sobretot aquest, que els nord-americans residents a Catalunya convocats per El Punt Avui repeteixen cinc anys després de la primera trobada: tracten amb veneració la bandera dels Estats Units que els hem demanat que portessin per fer la fotografia, la despleguen i la tornen a endreçar amb la delicadesa que dedicarien a vestir un nadó. L’anterior vegada que els vam reunir, l’huracà Trump acabava de sacsejar el país amb una victòria que va dur-lo a ell a la Casa Blanca i a la resta de potències planetàries, a l’absoluta incertesa sobre com gestionaria la presidència el nou líder mundial. Aleshores, els convidats van coincidir a profetitzar, amb més esperança que convenciment, que el càrrec moderaria el nou president republicà. Això sí, molt crítics amb els exabruptes habituals del magnat i la seva manca d’elegància i de classe que se suposa ha d’anar aparellada amb el càrrec. “No es comporta com un home de negocis amb ganes de fer funcionar el país, sinó com un pare que dona mal exemple als fills”, es lamentaven avergonyits. Ara, la gestió del demòcrata Joe Biden ha desplaçat l’eixelebrament, el racisme i el gust per a la polèmica del seu predecessor, però el diagnòstic no és pas entusiasta. D’alguna manera, el pare que donava mal exemple als fills ha estat substituït per l’avi que vol tenir cura dels nets, tan esforçat com impotent mentre l’efervescència dels primers cent dies minva. Als entrebancs que ha trobat per aprovar al Congrés l’ambiciós pla d’infraestructures s’hi afegeix la dificultat permanent per obtenir l’aval del Senat als grans projectes. I la pèrdua de popularitat a les enquestes ja comença a passar-li factura, amb la contundent derrota del candidat a governador de Virgínia. L’horitzó de cara a la renovació de la Cambra de Representants prevista per a l’any vinent, doncs, s’ennegreix.
“Trump va ser pitjor del que havíem imaginat –afirma Victor Horcasitas, president de l'American Society of Barcelonaa–. Pensàvem que almenys podria assumir el discurs populista de Teddy Roosevelt, que també era fill d’una família ultraprivilegiada però va aplicar mesures socials. Trump, res de res, error rere error.” En aquest sentit, afirma que la mala imatge de l’expresident republicà va acabar imposant, fins i tot, un cert ambient hostil cap als seus conciutadans arreu del món. Amb Biden, aquesta sensació s’ha revertit dràsticament i la seva aproximació cap a Europa pot contribuir al retorn de l’amic americà. “De totes maneres –fa notar Annette Abstoss, emprenedora–, els europeus sou molt crítics amb les contradiccions dels Estats Units, però després tothom vol viatjar a Nova York o a Hollywood.” Victor Horcasitas remarca: “En qualsevol cas, la victòria de Biden ens va fer ballar d’alegria perquè la gent havia après la importància d’anar a votar. Recordem que Trump havia guanyat amb només el 23 per cent del vots. Els primers mesos, el nou president ha fet el correcte; el problema és la seva feblesa com a líder, la manca d’energia que projecta. I no és un problema d’edat, perquè Trump és només quatre anys més jove. Un president ha de tenir una presència poderosa, executiva.” Hi coincideix Tara Shain, també emprenedora, que constata el corrent positiu que ha acompanyat l’arribada de Biden. La seva aposta per la lluita contra el canvi climàtic, però, no és cap sorpresa: “Tenint en compte que som dels que més contaminem del món.”
Annette Abstoss subratlla un aspecte extrapolable a molts altres escenaris: “La veritat és que Trump va avergonyir-nos, però era molt fàcil i divertit criticar-lo.” Fa pensar en allò que es diu a l’Estat espanyol amb ironia: contra Franco vivíem millor. Tara Shain reflexiona sobre la tendència a generalitzar cada vegada que s’analitza des d’aquí què passa als Estats Units. “És un territori molt extens i variat, amb maneres de pensar molts diferents.” Victor Horcasitas s’hi afegeix: “Només cal veure com s’ha afrontar la pandèmia a Nova York o a Califòrnia. No posar-se la mascareta era també una forma de donar suport a Trump.” Potser l’edat no és una qüestió rellevant, però els capcinejos de Biden durant els interminables parlaments en la recent cimera climàtica no n’han pas reforçat precisament els dots de lideratge. Annette Abstoss hi treu importància: “No el beneficia, però és un tema menor. Si el que veritablement importa, l’agenda política, tirés endavant, escenes com aquesta s’oblidarien sense cap problema,” Més difícil d’oblidar va ser l’assalt al Capitoli, amb les masses atiades a cop de tuit. Victor Horcasitas hi veu un exemple definitiu de la hipocresia d’una part de la societat americana: “Si en lloc de blancs haguessin estat xinesos, negres o musulmans, la policia hauria disparat sense contemplacions.” Feta la fotografia, pleguen de nou una bandera que només alcen en comptades ocasions, cada 4 de juliol i avui, que els ho hem demanat. El culte a aquesta bandera deu ser l’únic que uneix Trump i Biden. El primer, aficionat a esbravar-se impulsivament en les xarxes socials; el segon, campió de la parsimònia, mesurant no només cada paraula, sinó també cada passa. Amb el risc que els capcinejos li acabin jugant una altra mala passada i, al final, el reviscolat somni americà acabi només en becaina.