“I un dia de tardor vam decidir casar-nos”
Família, amics, companys de presó, funcionaris, jutges, policies o llibres també desfilen pels records de Cuixart
“Aquest llibre no és un dietari, però està fet de dietaris. De trossos de cartes. De fragments de lectures. De converses, també. Del temps que vius i que passa i que potser proves de retenir en un full de llibreta, a l’ordinador, quan per fi en vam poder aconseguir (sempre sense internet). Fulls i fulls i fulls escrits a raig des d’on he pogut anar traient i retallant i mirant d’ordenar això que ha acabat prenent forma amb l’objectiu de compartir els aprenentatges adquirits des de la presó. Des de la presó, he dit. No pas de la presó. La presó no ensenya res, només tanca.”
Entre la miríada de normes que calia aprendre a la presó, explica Cuixart, hi havia el nombre de telefonades mensuals, de cinc minuts cadascuna, que li van ser un suplici al començament perquè, en els darrers moments de conversa, li queien les llàgrimes i només esperava que els éssers estimats no se n’haguessin adonat: “Comptar el temps que falta perquè sigui l’hora, pensar i anotar temes perquè mai no es fes el silenci, modular la veu perquè no notessin res. Que jo estic bé, Maruja [la seva mare], que jo estic bé.”
El tracte per part de funcionaris: “Els funcionaris que avisaven els altres presos que no ens parlessin. Això volien, suposo. Tenir-nos sols.” O l’educador de Soto del Real, que el va felicitar quan li va proposar deixar a la biblioteca llibres seus. Fins que va saber que eren en català: “Los podríamos dar a Cáritas o algo así.” A la biblioteca hi havia llibres en anglès, en polonès, en portuguès. Però també el bon record dels presos comuns: “Jesús, Moha, Paco, Juan, Habibi, Sevilla, Rubén, Mauricio, Chacón... Durant molts mesos van ser la meva família, els meus amics. Els altres, venien i marxaven. Amb ells, m’hi quedava. A dins. Són vincles que no oblidaré mai.”
O la decisió de casar-se i tenir un segon fill des de la presó estant: “Mai no hem deixat de fer plans amb la Txell. Som conscients que no podem apamar el futur a curt termini (ni a mitjà termini tampoc, segurament), però fem plans. Qui se’l sap, el demà?” I les darreres paraules del llibre: “Si generéssim por i tristor, això tindríem. És molt millor esforçar-se a generar (i, per tant, a recollir) entusiasme i esperança. Sempre endavant.”
