La declaració d’independència no s’ha desenvolupat, però el procés és viu
La declaració d’independència de Catalunya no s’ha desenvolupat, però el procés encara es manté viu
En la història recent, només els països amb una àmplia majoria sobiranista han esdevingut estats per la via ràpida
L’alliberament a l’Amèrica Llatina arrenca amb el canvi de monarquies
El Perú i Islàndia, dos exemples de ‘tempo’ diferent per assolir la sobirania
“No sé si ho veuré [la culminació del procés], però el moviment per la independència de Catalunya és imparable.” La frase correspon al catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Saragossa Julián Casanova, i la va pronunciar en una entrevista de premsa el setembre del 2017, quan el procés sobiranista anava llançat.
Entre aquell moment zero que va suposar la tardor del 2017, amb el referèndum i l’aprovació de la declaració d’independència al Parlament, i la situació política actual han passat exactament quatre anys, i ara el procés independentista ha entrat “en un cicle més tranquil”, segons descriu el politòleg Abel Riu, que alerta que la minoració del ritme polític “no vol dir que això s’hagi acabat”, i hi afegeix, com a vaticini, que “hi ha més possibilitats que Catalunya esdevingui un estat que no pas el contrari”.
Tant Casanova com Riu situen aquest èxit del procés independentista català en un futur indeterminat, impossible de precisar. Ni historiadors ni politòlegs es veuen amb cor de vaticinar el futur del procés català, i uns i altres es basen en les experiències d’altres processos d’independència per advertir que no hi ha cap fórmula màgica ni cap experiència anterior traslladable a Catalunya, atès que cada cas i cada moment històric són únics.
“No hi ha dos processos d’independència iguals”, subratlla Abel Riu. I, efectivament, no van tenir res a veure els processos que van portar el Perú i Islàndia a assolir la plena sobirania. Al Perú es va declarar la independència el 1821, però no va ser fins al 1824, després de tres anys de guerra, que va ser efectiva. Els islandesos van tenir el primer Parlament autonòmic el 1814, però la independència no els va arribar fins al segle XX, el 1944, quan es van desvincular definitivament de Dinamarca, sense cap vessament de sang.
El periodista Martí Anglada, estudiós dels processos d’independència d’Estònia, Letònia, Eslovènia i Eslovàquia, sí que s’atreveix a donar una fórmula magistral. “Els processos per la independència que tenen èxit són els que han anat ràpid, amb l’excepció d’Irlanda”, diu el periodista, que adverteix que aquesta és una veritat amb matisos.
La lletra petita de la frase d’Anglada s’explica per la realitat social i política d’aquests estats que van accedir a una independència exprés. “En el cas d’Estònia, quan van fer un referèndum, la independència hi va obtenir el suport del 88%”, recorda Anglada. A Catalunya, aquesta dada es pot intuir, com va passar en les últimes eleccions al Parlament, en què les opcions independentistes van assolir el 52% dels vots, però és evident que unes eleccions legislatives no es poden extrapolar a un referèndum de pregunta binària –sí o no a la independència.
Els casos estudiats per Martí Anglada tenen la doble característica d’haver estat ràpids i essencialment pacífics. Només en els processos de Letònia i Eslovènia es van produir morts violentes, en un nombre molt reduït. Quan el president Quim Torra va dir que la via eslovena era la bona per a Catalunya, li van ploure crítiques d’algunes veus que li van recordar la quarantena de morts que hi va haver entre els dos bàndols en litigi.
“Els processos per la independència exigeixen als líders que els impulsen capacitat de sacrifici i disposició a fer tot el que calgui”, adverteix Abel Riu. Enllaçant amb els plantejaments de Riu i Anglada, els processos per la independència demanen un compromís de la població amb la desobediència civil per accelerar processos i evitar que s’eternitzin, ja que els estudiosos de la matèria avisen que, a la independència, no s’hi arriba per la via ad eternum.
Darrere de la culminació amb èxit del procés
de constitució d’un estat, hi ha el factor d’oportunitat històrica, o finestra d’oportunitat, i també el de conjuntura geopolítica. En aquest sentit, és una evidència històrica que quan els grans imperis s’han afeblit, com és el cas de l’otomà, l’austrohongarès o l’URSS, han florit estats independents que estaven subjugats a aquelles macrorealitats polítiques.
A l’Amèrica Llatina, la finestra que va donar peu als processos d’independència es va obrir al segle XVIII, amb l’arribada dels Borbons al tron hispànic, “fet que va comportar un centralisme i un canvi de les regles del joc”. Així ho explica Justo Cuño, professor d’història de la Universitat Pablo de Olavide. De l’autonomia que els havien donat els Àustries, es va passar a la gestió absolutista dels Borbons, i això va començar a enfrontar les elits autòctones amb les reialistes. “Dir que els processos per la independència a Amèrica van començar al segle XIX és tenir una visió molt europea de la història”, indica Cuño, que aposta per aquesta presa de consciència a partir del segle XVIII, i, després, que els processos fossin més ràpids o més lents va dependre del poder de les elits autòctones a cada país. Al Perú i Mèxic, on la independència va ser més tardana que en altres llocs, la relació entre les elits locals i les reials era més estreta.
Un altre expert en els processos d’independència dels països llatinoamericans, el catedràtic de la Universitat Jaume I de Castelló Manuel Chust, hi afegeix que la conjuntura de principis del segle XIX, amb les guerres napoleòniques, la pugna entre Anglaterra i Espanya pel domini de l’Atlàntic, la crisi de la monarquia, la caiguda de l’antic règim i la difusió de les idees liberals, hi va fer la resta.
Els dos historiadors posen l’accent en el fet que, fins fa poc, i encara ara en alguns llibres de text, s’ha explicat el naixement dels estats americans com una confrontació entre nacions, una pugna entre bons i dolents, encara pintant els espanyols com uns valents que van portar la religió a Amèrica.
Tot just des de mitjan segle passat s’ha fet una revisió d’aquests postulats amb una història que té més present les realitats socials, econòmiques i polítiques dels territoris independitzats com a causa dels seus processos d’alliberament. Per exemple, els criolls de Riu de la Plata, que agrupava aleshores l’actual Argentina, l’Uruguai, el Paraguai i Bolívia, tenien interès per dominar el comerç marítim i operar amb llibertat de moviments, al marge del regne d’Espanya.
Els processos per la independència a l’Amèrica Llatina, tret d’alguns casos més pacífics de l’Amèrica Central, han estat fruit de violents enfrontaments armats. “A l’Amèrica Llatina, el component bèl·lic és inherent a tots aquests processos, perquè la metròpoli no vol abandonar les seves possessions”, diu Manuel Chust. “És molt complicat assolir la independència sense que hi hagi pel mig un conflicte bèl·lic, de més o menys intensitat”, hi afegeix Cuño.
LES FRASES
Espanya trigaria quinze anys a reconèixer el nou país
La guerra per la independència va començar el 1810 i es va allargar onze anys, fins a l’entrada victoriosa de l’exèrcit a la capital. Com altres colònies americanes, Mèxic va aprofitar la feblesa de l’Imperi Espanyol iniciada amb el domini de Napoleó, que va donar la corona espanyola al seu germà, per reclamar la llibertat. Després d’un període d’enfrontaments bèl·lics, la pèrdua del país va significar un dels pitjors cops per a l’economia d’Espanya, perquè representava el 80% de les riqueses que treia d’Amèrica. No el va reconèixer fins al 1836.
Desigualtats insalvables entre espanyols i natius
Oficialment la independència de Xile va ser proclamada el primer de gener del 1818, però la data triada per tradició és el 18 de setembre del 1810, dia de la primera junta de govern del país. L’ambient revolucionari feia anys que durava, alimentat, entre d’altres, per les desigualtats socials que afavorien els espanyols de naixement. El tractat de pau signat el 24 d’abril de 1844 entre Xile i Espanya tancava el procés de desaparició de l’excolònia.
Un llarg camí per esdevenir lliures
El 4 de juliol de 1776, a la ciutat de Filadèlfia, es va signar la Declaració d’Independència de les tretze colònies nord-americanes en guerra amb la Gran Bretanya i que es van transformar en els Estats Units. Dos dies abans, el Congrés havia aprovat trencar amb el domini britànic, que fins al 1883 no reconeixeria la independència.
Un domini de 48 anys
Les Filipines va proclamar la independència de territori espanyol el 1898 aprofitant la guerra amb els Estats Units. Quan aquests van vèncer, el país va quedar sota el seu domini, però la voluntat d’independència no va desaparèixer. No seria fins acabada la Segona Guerra Mundial que els seria reconeguda la sobirania.
Reconeixement acceptat per mantenir els interessos comercials
El 5 de juliol de 1811, Simon Bolívar i Francisco de Miranda signaven l’acta d’independència de Veneçuela i, en conseqüència, la seva separació d’Espanya. Malgrat que les negociacions perquè Espanya reconegués el nou país van començar pocs anys després, l’escenari de guerra que es vivia a la Península van fer impossible les negociacions. Tot i això, a totes dues nacions els interessava mantenir en especial les relacions comercials, i els contactes es van mantenir. No seria, però, fins al 1845, amb el Tractat de Pau i Amistat, que la reina Isabel II reconeixeria el país.
Un estat independent dins el regne de Dinamarca
Islàndia es va convertir en un estat independent dins del regne de Dinamarca l’any 1918 a través de l’Acta d’Unió. Va ser el resultat d’una nova consciència nacional nascuda a mitjan segle XIX i alimentada per una nova legislació en què els danesos van ignorar les demandes dels islandesos. Aquest nou estatus s’havia de revisar l’any 1940, amb la possibilitat de ser revocat tres anys més tard. La Segona Guerra Mundial va propiciar que el 1944 nasqués la república.
Deu anys més de control britànic malgrat la declaració d’independència
L’arxipèlag de Malta ha estat colonitzat durant la seva història per múltiples pobles, des de grecs a cartaginesos, romans, bizantins, àrabs i normands. Posteriorment passaria a formar part de la Corona d’Aragó, seria cedida a l’orde religiós dels Cavallers Hospitalaris, ocupada pels francesos de Napoleó, i entraria a formar part de l’Imperi Britànic. El 21 de setembre del 1964, Malta proclama la seva independència, però els britànics mantindrien deu anys més el control, entre d’altres, de les infraestructures i dels mitjans públics de comunicació. No seria fins al 13 de desembre del 1974 que es convertiria en república.
La república que va sobreviure a l’imperi rus i va renéixer amb el col·lapse soviètic
La República Democràtica de Geòrgia va ser proclamada poc després del col·lapse de l’imperi rus, iniciat amb la Revolució Russa del 1917. Nascuda el 26 de maig del 1918, des del començament va patir d’una estructura feble i d’enfrontaments interns que van facilitar la seva invasió per part de l’exèrcit bolxevic i la seva conversió en una república soviètica. Tot i això, la llavor nacionalista del país es va mantenir molt activa i va saber aprofitar l’oportunitat del desmembrament de l’URSS. El 9 d’abril del 1991 es restaurava la independència de Geòrgia i es recuperaven els símbols que serien utilitzats fins al 2004.
