“Que Martín Villa cremés els arxius franquistes va ser un disbarat”

En vam tenir notícia i no hi podíem fer res. Estava secundat pel president del govern, Adolfo Suárez. Que Martín Villa ordenés la crema dels arxius va ser un disbarat, però un disbarat no personal del ministre de l’Interior, sinó compartit pel president Suárez. Va ser un drama. Un anava per la Castellana i a l’altura de l’edifici de la Guàrdia Civil es veia la fumerada negra, perquè hi van posar una caldera enorme i allà arribaven camions carregats d’arxius, fitxes, documents, tot. Llavors era a UCD més formalment que altra cosa, i vaig tenir gran dolor i tristesa. I no es va deixar reaccionar a la premsa. Hi havia un ampli grup de franquistes que viatgen a UCD i que volen passar a la història com els que han portat la democràcia als ciutadans. I saben que això no és veritat: ells han endarrerit tant com han pogut l’arribada de la democràcia durant anys i no els ha tremolat la mà promovent expedients administratius i procediments penals. I volen cremar aquesta realitat. El llibre no és tant per exigir responsabilitats a aquestes persones, que a més la majoria ja han mort, sinó per reconstruir la veritat en la mesura que sigui possible. No se’ls deu res de l’arribada de la democràcia, la democràcia la porten altres, la portem altres. Per això no és un llibre de memòries en què un recorda tot encantat i estupendament, sinó unes memòries documentades. El que s’ha explicat fins ara després de la crema dels papers és un conte. A veure si amb l’ajuda d’historiadors més joves i de persones que estimen la veritat podem reconstruir la veritat entre tots. He escrit el llibre durant deu anys i sempre buscant la prova o el document del que jo sostenia, i per això té tantes notes a peu de pàgina.

A ella i als bons arxivers i bibliotecaris, la crema els va doldre especialment, afecta la seva vocació i la tasca de preservació. Jo no sé si aplicaria la paraula amistat al cas... A Rodolfo Martín Villa el vaig conèixer al SEU, quan jo era delegat electe dels estudiants de dret i ell n’era el cap nacional. Em va trucar una vegada per mostrar-me la seva discrepància amb una sèrie de coses, vam debatre, li vaig portar la contrària i ell va donar allò per acabat. És el període en què organitzem la manifestació dels estudiants de Madrid a la glorieta de Quevedo on hi havia la seu del SEU. Vaig promoure la dissolució del SEU i sabia que no podien fer una contramanifestació, no tenien estudiants favorables al SEU a Madrid. Això que em diu vostè..., amistat, amistat... Potser no és la paraula més idònia. A UCD vaig trobar tota la gent que venia del Movimiento... Hauria tingut una lògica que a UCD haguessin aterrat els que havien fet una evolució personal en la visió d’Espanya o en les idees polítiques sobre el que calia fer. Però no va ser així. Suárez va arrossegar els seus amics, que essencialment eren els més joves. Ell fa un tall, però no entre la dreta i l’esquerra: fa un tall entre vells i joves. I a UCD hi va la gent jove del Movimiento.

No en sé res, no en tinc ni idea, no conec el cas. Soc advocat i porto catorze anys sense exercir. M’he dedicat més a la càtedra. No tinc relació amb els penalistes que coneguin el cas.

No

.

No sé el que diu aquesta senyora, perquè no conec les actuacions. En la Transició transiten alguns mals hàbits. Quan hi ha canvis jurídics, en la vida humana els hàbits són els hàbits. A UCD es veia que hi havia gent a qui li semblava natural seguir comportant-se com abans de la Constitució. El ministre de l’Interior, Juan José Rosón, una de les millors persones que ve del règim i que assumeix que la democràcia és un sistema diferent i que té límits, em demana que acudeixi a les reunions que celebra els dimecres amb els secretaris generals i tècnics de l’Interior perquè allà, sobre el que cadascú proposa, jo prengui la paraula i digui que això és inconstitucional per això i per allò. A mi allò em deixava baldat i jo no cobrava ni un cèntim i només em portava disgustos, perquè jo era el que deia que no. Però el que fa Rosón és admirable. Rosón era sincer, fins i tot va llegir el llibre de Manuel Jiménez de Parga sobre monarquies parlamentàries per saber els límits del rei i em va trucar perquè li resolgués els dubtes sobre què pot fer el rei i què no pot fer, i ho vaig fer.

Soc catedràtic de dret constitucional, no de dret penal. El problema de l’extinció de les responsabilitats penals és un tema que els constitucionalistes no estudiem.

Sé poc de les aventures de Suárez en el franquisme. Sí que sé que és molt mal alumne a la Facultat de Dret a Salamanca, i ho sé per amics catedràtics. “Les qualificacions d’Adolfo són un desastre! Hi ha assignatures de les quals s’ha hagut d’examinar set vegades!”, em van dir els seus professors. Té un nivell molt baix, no té cap preparació, però té una simpatia innegable i és graciós, i es va introduint a poc a poc en cercles del règim i inicia la seva ruta política sent secretari de governadors civils i sent un dels pocs joves que s’hi acosten. I ho fa anant a estiuejar on estiueja el president del govern, a Dehesa de Campoamor, demostrant un admirable sentit tàctic de la vida. No crec que vostè hagi escollit mai el lloc d’estiueig perquè és el lloc on estiueja en tal que el pot promocionar i que dediqui tot l’agost a cuidar-lo... Doncs això és el que fa Suárez. Aconsegueix que el nomenin director de TVE, que era ser director del monopoli. I en aquesta època ell cuida personalitats importants de qui pensa que depèn el seu futur, i un dels que cuida més és Torcuato Fernández-Miranda. La terna de candidats a president que se li presenta al rei està configurada per Fernández-Miranda per influir i que surti Suárez. El que Suárez després no vol és acceptar que li deu la designació de president a Fernández-Miranda. A vegades l’orgull personal dels humans aconsella negar l’evidència i hi ha qui, davant la realitat, decideix crear una versió millor. Els que havien votat Suárez casualment estaven tots a les ordres directes de Torcuato.

No. En dret constitucional, com en altres ciències, hi ha models provats que funcionen. Per a l’ordenació territorial del poder en un país amb una gran pluralitat territorial i de llengües i de sensibilitats històriques, el camí lògic és construir un estat federal. Se sap molt bé què és un estat federal, i no se sap gaire bé què és un estat autonòmic que Miquel Roca i Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón han esbossat de nit fent uns cafès. Sobre la relació dels territoris en un estat federal hi ha obres per omplir biblioteques, i de l’estat autonòmic hi ha escrita poca cosa. El que probablement va passar és que Jordi Pujol potser pensava en una independència futura de Catalunya, i un estat autonòmic que fos una cosa mig de cautxú i amb costures que no se sap on comencen i acaben, li era més manejable per fer una estrebada en un moment donat. Això explicaria l’interès de Miquel Roca per defensar un estat autonòmic, que és difícil d’explicar. Que Espanya no tingui un estat federal es deu a l’actitud de Roca i té un cervell, que no és Roca sinó Pujol. En tinc indicis. Jo no pensava en cap meta sinó en fer una Constitució seriosa, i tenia clar que calia un estat federal de debò. I vaig convèncer Landelino Lavilla per veure Suárez i explicar-li això sent ja diputat d’UCD. “L’estat federal a Espanya va fracassar”, em diu Adolfo després de la meva explicació. “D’estat federal no n’hem tingut mai. Quan creus tu que va fracassar?”, li vaig haver de dir. “Sí, en la Primera República hi havia Constitució federal”, replica. “No, no, Adolfo. Hi havia un projecte de constitució federal que no es va arribar ni a discutir.” I com que ell no en sabia res, es va acabar la discussió. No es va poder fer un debat rigorós a UCD sobre les virtuts de l’estat federal; de fet, cap dels tres ponents era professor de dret constitucional.

Només sé el que explico al llibre. El tresorer del partit, Álvaro Alonso Castrillo, estava preocupat perquè no li semblava lògic –i no ho era–, i per això ho explicava a tothom, que hi havia una gran transferència de recursos que havia arribat a un compte corrent que ell havia hagut d’anar a obrir al Banc Exterior d’Espanya i que els diners provenien d’una monarquia àrab. I que ell no podia fer res per saber-ne ni la causa ni l’origen. Com que era el tresorer d’UCD i era una persona seriosa, ell va pensar que la manera de deixar clar que ell no hi tenia res a veure era explicant-ho tot a tothom. Tots a l’equip dirigent d’UCD sabíem que el rei Joan Carles I havia dit que una monarquia àrab donava aquella quantitat i que s’obrís un compte al Banc Exterior d’Espanya, i els diners van arribar i allò va ser el 90% del finançament de la primera campanya electoral d’UCD.

Doncs aquest és l’antecedent. Això del Banc Exterior d’Espanya del 77 deu haver prescrit, però evidentment en un banc públic, encara que fusionat més tard amb Argentaria i més tard amb BBV per acabar creant el BBVA, d’una transferència d’un banc estranger es coneix sempre de quin banc es tracta. Ves a saber on deuen ser avui els documents de tota aquesta història...

Pressions no sé si és la paraula, però dues persones, de qui no diré el nom, van venir –amb diferent to– a dir-me el mateix: “No publiquis el llibre.” “Això és cosa meva”, els vaig respondre.