Cinema
Raphael
Cantant
“És més comercial el desamor que l’amor”
Quan hi ha un gran baladista, troba el seu espai. El públic sempre fa lloc a les coses bones
En plena gira de celebració dels 60 anys que fa que és cantant, que l’11 de desembre passarà pel Palau Sant Jordi de Barcelona, Miguel Rafael Martos Sánchez, conegut artísticament com a Raphael (Linares, Jaén, 1943), ha passat pel Festival de Sant Sebastià per presentar la docusèrie de quatre episodis d’una hora Raphaelismo. Ser el primer cantant espanyol a triomfar a l’Amèrica Llatina, així com un dels primers artistes occidentals a actuar a Moscou, i guanyar un Disc d’Urani el 1982 pels 50 milions de còpies venudes del recopilatori Raphael, ayer, hoy y siempre són alguns dels mèrits del cantant que repassa aquesta sèrie, que Movistar+ estrenarà el 2022. Feta en col·laboració amb Raphael i la família, inclou molt material d’arxiu inèdit.
En el segon episodi de la docusèrie es declara un gran fan d’Édith Piaf. Què tenia aquesta dona que li agradava tant?
Una personalitat bestial i una manera de sentir tremenda. Havia de ser tan infeliç i al mateix temps tan feliç, que era insuperable quan cantava. Poder cantar d’aquesta manera tan rotunda és envejable.
Per ser un gran artista és millor ser infeliç, com Édith Piaf?
Doncs... Bona pregunta, eh? Potser la situació ideal és ser una mica feliç i una mica infeliç. Quan no ets feliç, et surten les coses més fàcilment. Però és molt dolorós ser infeliç, encara que sigui més fàcil cantar. Em quedaria a mitges, sent un dia molt feliç i un altre no tant.
La majoria de cançons, i no parlo només de les seves, parlen sobretot de desamor...
Sí, s’ha de reconèixer que és més comercial el desamor que l’amor.
En la sèrie es diu que les cançons que sonen als karaokes i a les revetlles dels pobles són les que veritablement triomfen. Hi està d’acord?
Totalment d’acord.
Li ha passat alguna vegada que hagi anat a un karaoke o a un poble i hagi sentit algú intentant cantar una cançó seva?
A un karaoke, no hi he anat, però he passejat moltes vegades per places de pobles i n’estic fins al capdamunt, de sentir Escándalo, Mi gran noche... [Riu]
Parla dels nervis que va sentir el 1966, quan va cantar a Eurovisió. Els nervis sempre poden aflorar o se superen amb el pas del temps?
Jo ho vaig superar, però vaig trigar molt temps. Em van passar després del trasplantament, uns vint anys després.
Fins a quin punt va ser important per a la seva carrera internacional, aquella actuació?
Va ser clau. Va ser, segons es va dir a Europa, una injustícia tal que em va beneficiar moltíssim el fet de no guanyar. Em vaig convertir en la gran víctima. I va ser molt agradable llegir-ho a tota la premsa europea i veure que el públic em feia costat. No puc dir que me n’alegrés, però no va ser tan greu.
Veure tota la seva trajectòria en aquesta docusèrie és una allau d’emocions per a vostè o hi ha prou distància?
Depèn del moment de la meva vida. Hi ha coses que he pogut digerir de manera més lleugera, diguem-ho així, i en puc parlar amb més normalitat, i d’altres que han quedat dins meu molt profundament i no les puc deixar anar. El que sí que puc dir és que he estat molt sincer parlant, tal com ho estic sent ara.
Hi ha molts cantants que parlen de vostè amb admiració en la sèrie: Alaska, Víctor Manuel, Bunbury... Se sent com algú que va obrir camins i com una influència per a les generacions que han vingut després?
Jo no sé si és tan important el que he fet o no, però sí que puc presumir de tenir uns companys meravellosos, tots. Amb mi, la professió ha estat sempre meravellosa, des que era un noiet m’han tractat d’una manera especial, amb moltes ganes d’ajudar-me i d’estimar-me, perquè els meus companys m’estimen, m’aprecien molt.
Reconeixerà, però, com s’explica en la sèrie, que va ser el primer cantant espanyol que va triomfar a l’Amèrica Llatina, un pioner seguit per altres cantants...
Sí, ho reconec, però és que em va tocar a mi. Fins llavors no havíem anat cap allà, però hi vam començar a anar. Després hi van anar tots: Camilo, Nino, Ana Belén, Víctor Manuel... En fi, tots, i hi van tenir un gran èxit també, el que passa és que jo vaig ser el primer. La sorpresa va ser meva.
Sorprèn la quantitat d’imatges que surten en la docusèrie. És com si sempre tingués una càmera filmant-lo...
No, per Déu! T’explicaré un petit secret del que ha passat: m’he trobat, sobretot de la meva època a Miami amb els fills molt petits, amb una gran quantitat de material... Al meu fill gran, quan tenia entre 6 i 9 anys, li va agafar per la fotografia i per filmar la família, i de cop m’he trobat amb aquesta mina. Em moro de riure amb les coses que fèiem, i crec que serà una gran sorpresa per al públic veure la vida íntima de la meva família.
També es diu en la sèrie que conèixer la seva dona, Natalia Figueroa, ha estat el seu èxit més gran. És seva, la frase, o del guionista?
És meva! El meu gran èxit és Natalia Figueroa i els meus tres millors concerts són els meus tres fills.
Té una obra extensíssima, amb molts discos i cançons. És també un obrer, com el seu pare, un treballador incansable, a més d’artista?
Una mica, sí. Bastant, perquè em podria alliberar de moltes coses i no ho faig pel meu gust pel treball. Soc una mica masoquista...
Com el seu pare, que no volia parar de treballar de paleta.
Exactament! El que passa és que això meu és més fàcil; la seva feina era més perillosa.
Com veu la música avui dia? No hi troba a faltar més espai per als baladistes com vostè i altres companys de generació?
Quan hi ha un gran baladista, el troba, l’espai. El públic sempre fa lloc a les coses bones. Jo considero que qualsevol professional que es fa una carrera digna de menció, és perquè el públic ho ha volgut així i s’ho mereix.
Internet i la revolució digital sembla que han potenciat la música en directe com una manera d’obtenir ingressos. Li sembla bo, en aquest sentit?
El que em sembla bo és que l’artista canti en persona. L’engany i la falta de vergonya més gran és el playback; em sembla una presa de pèl molt gran. L’artista ha d’actuar sempre en directe quan puja a un escenari.
Aquest estiu ha ofert un gran concert al Festival de Cap Roig. Com és la seva relació amb el públic català?
Meravellosa, però no ve d’ara. La meva relació amb el públic català ve d’un concert que vaig fer a la plaça del Sol, a les festes de Gràcia. Devia ser l’any 1964; ja hi va actuar Serrat. Vaig tenir l’honor de compartir cartell amb Serrat, Pi de la Serra, Ovidi Montllor i Mary Santpere, que era una gran amiga meva.
Leave a comment
Sign in.
Sign in if you are already a verified reader.
I want to become verified reader.
To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.