El laberint elèctric

Diuen els que millor coneixen el laberint del sistema elèctric que si algú t’ho explica i ho entens és que no has entès res. I és que no només són incomprensibles conceptes com pool, sistema majoritari marginalista i subhasta diària per hores. Si ens endinsem una mica en la teranyina, trobem en primer terme les empreses productores, que són les que generen l’energia; una xarxa estatal que transporta l’energia generada en alta tensió; les distribuïdores (a Catalunya, en mans d’Endesa en el 95% del territori), i, finalment, les comercialitzadores –ja siguin productores o no–, que poden vendre l’energia al consumidor dins d’un mercat regulat pel govern o d’un mercat lliure.

Són molts els agents que intervenen per oferir a l’usuari un bé de primera necessitat. I, certament, tot això no importaria si de tant en tant no es produís, com està passant ara, un increment desorbitat de la factura –un altre misteri incomprensible del sistema–, del qual tampoc s’expliquen bé les causes.

Els motius són múltiples i hi intervenen factors geopolítics i econòmics que requeririen un màster en relacions internacionals per copsar-los. Però, i així està recollit en el reial decret aprovat la setmana passada pel govern de Madrid per intentar contenir els preus, les raons de l’actual pujada cal buscar-les en l’increment desorbitat del preu del gas, l’especulació en el món de les emissions de CO2 que cal comprar obligatòriament per poder cremar gas i un mercat majorista regit per un sistema anomenat “marginalista” que acaba pagant a totes les productores el preu de l’energia més cara.

Però com funciona aquest mercat en què s’acorda el preu de la llum per hores? El mercat, conegut com a pool, (‘piscina’ en anglès), és un espai en què totes les empreses que volen comprar o vendre energia s’han de donar d’alta per participar-hi. Les regles del joc són les mateixes per a tots els països de l’OCDE, i l’Estat espanyol hi participa amb Portugal a través de l’Operador del Mercat Ibèric d’Energia (OMIE), que és l’ens que acaba fixant l’import per franges horàries per a l’endemà. Al principi hi havia la possibilitat de vendre i comprar energia en una subhasta diària, però també de vendre-la a més llarg termini. Durant anys el sistema de la subhasta ha prevalgut, perquè ha resultat el més eficient i ha estat un incentiu per a la producció d’energia renovable. A la subhasta, hi entren primer les renovables, l’eòlica i la solar, que són les més barates. Després, la nuclear i la hidroelèctrica i, finalment, el carbó i el gas. Si amb les energies renovables, la nuclear i la hidràulica, més econòmiques, fos suficient per cobrir la demanda del dia, no hi hauria problema, però generalment es fa curt i cal recórrer al gas per cobrir la demanda. Això ha passat sempre i mai els preus s’havien inflat tant. Però ara el preu del gas està disparat. I és aquest preu disparat el que es paga també, perquè el sistema està dissenyat així, a la resta d’energies produïdes. “És una situació extrema que ve provocada també perquè no hi ha prou producció de renovables”, indica Eduard Quintana, membre de la cooperativa Som Energia, que lamenta que l’Estat espanyol continuï depenent de l’energia exterior i no hagi desenvolupat fa temps un mercat propi de renovables prou potent. “No podem continuar depenent del gas i dels combustibles fòssils per generar energia”, hi afegeix.

A curt termini, no hi veu solució. No s’han fet els deures en renovables. La solució a llarg termini, segons Quintana, és “incentivar la producció de renovables i modificar el sistema elèctric perquè no depengui tant del gas”.