“Mare, això d’avui és històric, no?”

“Mare, això d’avui és històric, oi?”, aquesta va ser la pregunta que em van fer els meus fills després d’aquella llarga jornada de l’1 d’octubre del 2017. Tot i la seua joventut (pràcticament podem dir que van amb la centúria), van tenir clar que aquell 1 d’octubre passava alguna cosa fora del corrent, i és que ja portaven viscuts uns quants 11 de setembre en magna mobilització.

Adonar-se de la transcendència d’uns fets que discorren fora de la monòtona realitat és a l’abast de qualsevol persona en edat d’ús de raó. Fer-nos capaços que estem vivint un moment històric és fàcil, però reconèixer-nos a nosaltres mateixos com un engranatge vital d’aquest moment de vegades no se’ns presenta evident.

Un cop, un informant que havia estat peça clau en l’organització d’una xarxa d’informació aliada als Pirineus durant la Segona Guerra Mundial em va dir: “Això que t’he explicat jo, és cap res!”, i em feia notar que el que era veritablement important, sota el seu enteniment, eren els fets que havien viscut els habitants d’un poble fronterer de la vall. La major part de la gent tenim la tendència a no percebre’ns importants i, per tant, a no valorar el nostre testimoni tot i la transcendència dels fets viscuts.

A aquesta percepció de nosaltres mateixos en relació amb els fets, s’hi pot afegir una altra dificultat si pretenem aproximar-nos als esdeveniments des del punt de vista de la investigació històrica. I és que resulta molt complicat que, essent protagonistes d’allò que està passant, ens posem al capdavant de la recerca. Potser hi ha qui n’és capaç, però a mi em resulta extremadament difícil desvincular-me de la persona que l’1 d’octubre a les 5 de la matinada era davant de l’ajuntament del seu poble, amb tots els seus conveïns, protegint l’arribada d’una urna portada en baiard per uns homes que seran sempre nostres. L’emoció del moment, el neguit del dia viscut col·lectivament, observant per on caldria fer fugir la canalla si anaven mal dades... tot això, no em permet tenir el cap prou clar per prendre distància i valorar la transcendència dels esdeveniments més enllà de la meua dimensió individual. Soc testimoni d’uns fets, i per això no puc assumir la responsabilitat de portar-ne a terme un estudi històric, com a mínim ara per ara.

Després de la Segona Guerra Mundial, gent que havia estat en les primeres línies de la presa de decisions va escriure llibres de memòries que ens són de gran utilitat per comprendre decisions, esdeveniments i situacions. Només a tall d’exemple esmentar en Samuel Hoare, ambaixador britànic a Madrid, o en Jean Fosty, líder de la resistència belga i membre dels serveis d’intel·ligència. És clar que aquests textos ens són imprescindibles a l’hora d’obtenir coneixement, i tanmateix no són suficients.

En aquest procés que estem vivint, que sembla que tingui més pes pel que fa a la part judicial que no pas a la part social, el fet d’haver tingut gent d’alta rellevància en situació d’empresonament polític i a l’exili ha propiciat l’aparició d’una literatura fruit de la necessitat d’escriure sobre l’experiència vital i política. Estar al capdavant de la presa de decisions implica tenir major consciència de la importància dels fets que toca viure; aquesta percepció ha fet que apareguessin llibres escrits directament per aquests protagonistes o bé escrits en col·laboració amb altra gent. D’aquest tipus de literatura és possible que en vingui més d’aquí a un temps i que tingui una perspectiva força diferent a l’escrita en plena voràgine judicial. Aquests textos de ben segur seran útils a l’hora de fer el balanç del procés des del punt de vista estrictament històric. Caldrà també fer un esforç per destriar-la de la literatura oportunista que, com sempre, acaba apareixent a redós de qualsevol tema que desperta interès.

Però tot i la importància de disposar de textos escrits per aquests protagonistes rellevants, això no serà suficient per poder abordar-ne l’estudi des de la perspectiva històrica. Com sempre l’esforç en la consulta d’arxius i hemeroteques serà cabdal per obtenir una visió àmplia dels fets. I amb tot caldrà considerar una altra font que permeti conèixer la magnitud de la dimensió social del procés, i amb això torno al principi per parlar de la gent, dels qui ho vam viure, en vam ser testimonis d’excepció i, al cap i a la fi, ho vam fer possible.