Política

FERRAN PEDRET I SANTOS

PSC

“Juan de Mairena incita els joves a participar”

“La decisió d’afiliar-me depèn més d’una professora de literatura”

“La cultura de la reacció immediata, de replicar el tuit, és insostenible”

DECISIÓ VITAL
Ferran Pedret va fer el 2015 un viatge en parella a Noruega amb la seva companya. Allà van decidir compartir la vida junts, “gràcies a això tenim les dues criatures que ens han fet tan feliços”. El seu fill gran té ara 4 anys i la petita, 2.
L’‘acoso y derribo’ és una tècnica que la dreta espanyola ha mantingut des d’Aznar
Des de l’Espanya moderna, que té 200 anys, hi ha hagut una qüestió nacional a resoldre

A l’entrada de la seu de la federació del PSC de Barcelona, a la dreta de l’Eixample, hi ha exposats llibres més o menys d’actualitat de membres del partit com Raimon Obiols, Joan Ferran o Jaume Collboni, i assaigs polítics internacionals.

M’ha dit que l’objectiu d’aquest espai no és només acollir la seu barcelonina del partit.
Sí. Vam buscar un lloc a peu de carrer i de molt de pas en aquesta zona del passeig de Sant Joan, que està molt revitalitzada, per relacionar-nos molt més amb el barri i la ciutat. Aquí hi ha activitat sociocultural: exposicions, presentacions de llibres, activisme social i polític d’altres organitzacions progressistes...
Per exemple de quines?
Tenim l’Espai Violeta; la Federació Catalana de Dones per la Igualtat, feministes; l’Ateneu Popular Cerdà, de memòria democràtica i activitat cultural; o tenim altres partits laboristes, socialistes i socialdemòcrates que es reuneixen aquí, com el Partito Democratico, el PS francès, l’SPD o el Labour Party. I, vaja, estem parlant amb moltes altres organitzacions per fer convenis. Volem que sigui un lloc ple d’activitat.
És compatible amb la feina de partit? Perquè, aquí, s’hi fan també actes de campanya.
Tenim una mica marejats els companys i companyes que porten l’Excel per quadrar tots els actes i activitats, però, per la dimensió que té el local –que tampoc és extraordinàriament gran–, Déu-n’hi-do que ben aprofitat que el tenim. Intentem que el local sigui ple de vida. Evidentment en època de pandèmia ha baixat moltíssim, però esperem que a poc a poc es pugui anar reprenent l’activitat.
Em comentava que l’espai bibliogràfic de l’entrada té un altre objectiu en el futur.
Sí, un dels projectes és una petita biblioteca que estigui molt especialitzada en la història del moviment obrer i del socialisme democràtic a la ciutat de Barcelona, que hem anat configurant amb donacions i amb llibres i documents que teníem a l’arxiu propi. Això s’ha d’acabar de desenvolupar perquè necessitem algú especialista que ens ajudi a classificar tot el material. Però, per exemple, per Sant Jordi ja hem fet lectures i hem posat una parada amb una selecció coherent amb aquesta intenció de la biblioteca futura.
Era inevitable que es dediqués a la política amb pare i mare exdiputats del PSC?
De cap manera, perquè conec una pila de companys i companyes que han tingut una militància activíssima i els seus fills no han volgut saber res de la militància o, fins i tot, han acabat en altres opcions polítiques. Sí que és veritat que a casa hi havia un ambient en què es parlava de política, tenia al meu abast tot tipus de llibres clàssics de l’anarquisme o el marxisme passant per tot tipus de revistes i llibres d’assaig polític, i vaig tenir accés a una formació en aquest sentit. Però jo diria que la decisió d’afiliar-me acaba depenent més d’una professora de literatura espanyola de qui vaig tenir el privilegi de ser alumne, una excel·lent professora que tenia l’habilitat d’ensenyar-te la llengua i la literatura sense abstreure-les del seu context polític i social i fer-te veure el rerefons econòmic, social i polític de qualsevol obra literària. I com que la història del país és la que és, més aviat dissortada, recordo unes lliçons sobre Antonio Machado i el seu personatge Juan de Mairena, que té aquella famosa frase que incita els joves a participar en política perquè, si no, la política es farà igualment sense ells o, probablement, contra ells. I, a més, és l’època, a principis dels noranta –el 1993 és quan em vaig afiliar jo–, d’un PP que estava molt crescut. És l’època de l’Aznar, que va aconseguir guanyar les eleccions el 1996. Jo vaig decidir afiliar-me a les Joventuts Socialistes per impedir modestament que hi hagués el retorn de la dreta al poder a Espanya.
Aznar és un dels motius del que li ha passat a aquest país i a l’Estat?
És certament un personatge influent en la dreta espanyola, que ha semblat que coquetejava amb l’extrema dreta de Vox, que es pot considerar pràcticament una escissió per la dreta del PP. Les seves formes expliquen una determinada manera de fer –o d’ell o del seu entorn, de qui decidís–. La tècnica, que en castellà es va dir “acoso y derribo”, és una tècnica que la dreta espanyola ha mantingut des d’Aznar cada cop que ha perdut el poder. Més enllà de la política, usant totes les tecles al seu abast.
I la seva idea d’Espanya no ha estat la que s’ha acabat imposant?
Crec que no. Sempre hi ha hagut una pugna. Des de la formació de l’estat modern –que, deixant de banda el romanticisme del nacionalisme espanyol, no té 500 anys sinó 200– sempre hi ha hagut una qüestió nacional a resoldre: aquells que sostenen que la nació política ha de coincidir amb la cultural i tenen la temptació centralitzadora i homogeneïtzadora a l’estil francès i aquells que han concebut l’estat compost i complex. En això no han estat sols els nacionalismes perifèrics ni el federalisme. Hi ha hagut gent, que al PSC solem citar, com Anselmo Carretero, un castellà federalista, que és l’autor de la idea de nació de nacions. Però podríem anar fins abans que el socialisme arrelés, com José María Orense, un federalista càntabre del XIX.
Vostè és un ideòleg, un teòric. El seu paper és al partit i al Parlament, i no en un possible govern?
És possible. Els partits estan constituïts per gent amb diversos perfils i interessos. No em considero un ideòleg. En fi, quan llegeixes gent que sí que té la capacitat de crear doctrina és tota una altra cosa...
No hi ha gaires dirigents del PSC que escriguin llibres sobre teoria política.
Bé, però això és un fenomen que està passant en política en general. La cultura de la reacció immediata, que té una part d’inevitable, està comportant que els partits dediquin menys temps i esforços a una cosa absolutament fonamental: el debat i l’elaboració teòrica, amb els quals crees la proposta i tens possibilitat de donar forma a un model que comprèn tots els aspectes d’una societat. Els partits cada cop tenen menys capacitat i temps. Ens trobem tots immersos en una onada de reaccions immediates. És més important replicar el tuit i la declaració que ser capaç de presentar un projecte amb una certa profunditat. Penso que és insostenible. Els partits han de trobar els espais i el temps per tenir aquests debats perquè és una de les seves funcions, no només proposar lideratges i ser una maquinària de mobilització electoral i d’enquadrament social i militant.

Memòria i extrema dreta

Secretari de moviments socials i memòria del PSC, Pedret ha participat en les comissions parlamentàries legislatives sobre la memòria històrica del país. Quan se li planteja la qüestió del corrent historicista espanyol que discuteix la legitimitat democràtica de la Segona República i justifica el cop d’estat franquista, Pedret recorda que sempre ha existit un revisionisme històric, però admet que ha anat agafant cos perquè responsables polítics reprodueixen aquest discurs o són molt refractaris a les polítiques de memòria democràtica: “Des d’abans de la llei del 2007 ja et trobaves dirigents de la dreta que deien que no s’havia de remoure el passat, que això era reobrir ferides.” “No ens hem de cansar de repetir que del que es tracta és de permetre tancar-les”, respon. “La dreta més extrema s’està cruspint la dreta moderada i l’està portant cap a les posicions més extremes.” L’única solució, conclou, és combatre d’arrel allò que permet a l’extrema dreta fer els seus discursos: “Si intenten escalar gràcies a les desigualtats enfrontant l’últim amb el penúltim, els més febles, hem d’explicar que qui limita les ajudes per a menjador és aquell qui les retalla.”

Ferran Pedret

Nascut a Barcelona el 1979, és fill dels exdiputats a Corts Jordi Pedret i al Parlament Lídia Santos. És primer secretari del PSC barceloní i secretari primer de la Mesa del Parlament.

Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.