Sánchez rumia alineació

L’arribada de Luis Enrique com a seleccionador espanyol de futbol va revolucionar els anuncis de les convocatòries dels futbolistes i la nota de premsa o una lectura dels noms va deixar pas a originals vídeos en què el tècnic asturià descobria xapes amb la foto de cada elegit o bé penjava mascaretes amb el nom dels elegits a la corresponent taquilla del vestidor. Amb Pedro Sánchez no s’espera similar originalitat comunicativa –i menys ara, que com a cap de gabinet ja no té un venedor de relats com el donostiarra Iván Redondo sinó un sobri castellanolleonès i socialista pota negra, Óscar López–, però el president espanyol ara també està obligat a rumiar una alineació en l’inici de la nova temporada política. Amb el cop de timó de fulminar mig govern perpetrat el 10 de juliol, el president espanyol està obligat ara a definir quins són els seus titulars a l’equip de la taula de diàleg amb la Generalitat, que es reunirà entre el 13 i el 17 de setembre en un lloc per definir de Barcelona, perquè els que eren els puntals de la cita del 2020, com ara Carmen Calvo i José Luis Ábalos, va ser sacrificats en l’altar de la remodelació de govern ara fa un mes.

Des del temple bibliòfil de la Casa Museu de José Saramago a l’illa de Lanzarote, Sánchez va homenatjar dimecres el Nobel portuguès lloant l’adveniment d’“un temps de canvi” després de la pandèmia i va enaltir un aforisme del difunt escriptor: “Les energies tornen quan l’esperança torna.” Quan torni a Madrid i recuperi la seva agenda oficial, el que ja no tornarà mai és l’alineació estatal que el president Quim Torra i el llavors vicepresident Pere Aragonès es van trobar davant seu al saló Tàpies de La Moncloa el 26 de febrer del 2020, en què va tenir lloc la reunió fundacional de la taula de diàleg. Calvo ja no és vicepresidenta primera, Ábalos ja no és ministre de Transports –continua de diputat ras del PSOE al Congrés– i Salvador Illa ja no és el ministre de Sanitat que confiava a tenir temps i poques competències pròpies per tenir un ull fixat en l’agenda catalana, sinó que és l’exministre de Sanitat que va gestionar la pandèmia i l’actual líder de l’oposició i home fort del PSC al Parlament. D’aquella foto primigènia, només l’andalusa María Jesús Montero –desposseïda ja del rol de portaveu però que reté la cartera d’Hisenda i hi suma també Funció Pública– aspira a repetir a la convocatòria del seleccionador.

La major part de l’equip estatal serà nou i aquí emergeixen els fitxatges i ascensos de categoria que Sánchez va consumar el 10 de juliol: Isabel Rodríguez –portaveu i ministra de Política Territorial en lloc de Miquel Iceta–, Félix Bolaños –ministre de la Presidència i més perquè és una espècie de vicepresident de facto– i la catalana Raquel Sánchez –titular de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana i exalcaldessa de Gavà–. Si Illa va ser ara fa un any i mig la veu del PSC, aquest rol recaurà ara en Sánchez, que no té un ministeri amb competències transferides a les comunitats com és el de Sanitat sinó el múscul inversor estatal per excel·lència que és el vell Ministeri de Foment i que des del 2020 Pedro Sánchez va rebatejar amb el nom de Transports. I si bé el madrileny Bolaños ja era un dels interlocutors habituals d’ERC –especialment amb el portaveu al Congrés, Gabriel Rufián–, la manxega Rodríguez combina arestes –com ara dir que “l’independentisme ja hauria d’haver après la lliçó”– i exercicis d’empatia com ara el fil telefònic que ha obert amb la consellera de Presidència, Laura Vilagrà, i que va ser clau per reactivar la comissió bilateral Estat-Generalitat el 2 d’agost després de tres anys en blanc.

Si bé els defenestrats ja saben que són el passat i inexorablement cauen de la convocatòria, el cas de Miquel Iceta és particular. El fet de ser relegat de Política Territorial a Cultura i Esports –no perquè el món cultural sigui una competència menor, sinó perquè a l’Estat espanyol no ha estat mai sinònim d’ascens polític– i la irrupció de Sánchez com a dona forta del PSC al govern espanyol posa en qüestió que Iceta sigui un protagonista de la mesa. Es dona la paradoxa que Iceta era fins al 9 de juliol passat el responsable màxim de preparar el menú de la taula de diàleg i que ara no hi té un seient preferent garantit tot i seguir formant part de la fotografia de grup de la temporada i no ser eliminat en l’escabechina del 10 de juliol.

Si al vestidor del PSOE s’obre una onada de canvis i seran cares noves les que saltin al terreny de joc, el mateix succeeix en l’equip de Podem. Pablo Iglesias, el polític més empàtic amb els presos polítics i els exiliats, va fer valer el seu càrrec de vicepresident segon per formar part de la taula el 26 de febrer del 2020, però una amigdalitis d’última hora el va forçar a ser baixa, de tal manera que el sociòleg Manuel Castells (Universitats) va ser l’únic representant del soci més petit de la coalició. La vicepresidenta –ara ja segona per la remodelació del 10 de juliol– Yolanda Díaz ja ha avançat que ella aspira a ser-hi un puntal fix i s’hi incorporarà amb l’aval de ser la ministra de la pau social i l’artífex d’acords amb patronal i sindicats sobre el salari mínim i els ERTO. Tant si Díaz hi va en solitari com si hi va amb Castells, es donarà la circumstància que no hi haurà ningú de Podem, perquè la vicepresidenta prové d’IU i només té el carnet de militant del PCE i Castells és un independent proper a En Comú Podem. Díaz s’esforça a cuidar els socis d’investidura i el 10 de maig ja va tenir una reunió de treball amb Rufián en què ambdós van compartir “l’afecte i l’estima mutus”.

Quan Sánchez afini l’alineació, l’equip serà el titular fins al 2023. Si la taula és per fi un partit mensual –com s’hi van comprometre els dos equips– o és un partit excepcional, només el temps ho dirà.