Electricitat a preu d’or
L’import majorista de la llum s’enfila durant aquest any fins als 62,06 euros/ MWh de mitjana, el segon índex més car des del 1998
Al setembre, els dijous i la franja horària de 10 a 11 de la nit són els trams en què la factura puja més
La del passat 21 de juliol, no serà una efemèride recordada precisament amb un sentiment d’esclat i joia pels soferts consumidors d’arreu de l’Estat. Aquell dia, el preu mitjà de l’electricitat trencava rècords per situar-se en els 106,57 euros per megawatt/hora (MWh), i superar d’aquesta manera els 103,76 euros que es van arribar a pagar l’11 de gener del 2002. Més enllà de donar peu a comentaris inflamats a les xarxes socials i actuar com a munició per a les tertúlies de torn, la notícia ha servit per encetar l’enèsim debat sobre el cost que té un servei tan bàsic com és la llum, i en què hi tenen a veure múltiples factors, com és la procedència de l’energia que fem servir, l’intricat sistema que s’utilitza per comercialitzar-la i la no menys complexa arquitectura que estructura la factura de la subministradora que periòdicament ens trobem a la bústia.
Centrant-nos, però, d’entrada en la lectura només de les xifres, s’aprecia que aquest 2021 va pel camí de convertir-se en un dels anys en què el valor de la llum serà més costós. El periodista i economista Xavi Sala ha analitzat l’evolució dels preus de l’electricitat hora a hora des del 1998 fins a l’actualitat en el treball final del màster de periodisme de dades de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), i que permet fer una anàlisi retrospectiva de l’evolució del mercat en aquest període. I, feta una primera lectura, es constata que el 2008 va ser l’any en què, de mitjana, l’import majorista va ser més elevat, ja que va arribar als 62,83 euros/MWh. Això, però, és el que havia estat fins ara, ja que l’indicador de mitjana que abasta el tram des de l’1 de gener fins al 21 de juliol d’enguany, ja se situa en 62,06 euros. És a dir, a només 77 dècimes del que encapçala el rànquing. Això contrasta amb els 33,96 euros amb què es va tancar el 2020, tot i que aquest és un còmput que cal agafar amb pinces per l’efecte de la pandèmia i que, en global, va provocar una caiguda de la demanda de més del 5%.
Per Xavi Sala, en la tendència alcista d’aquest any hi influeixen una suma de factors, tant circumstancials com estructurals. Dels primers, el més destacat és la implantació, just el mes de juny passat, d’un nou sistema de facturació, les cèlebres franges horàries que tant enrenou i soroll han generat, justament a les portes d’un període, l’estiu, de pic de demanda. I això es paga. De fet, ja hi ha pistes que apunten que l’import del rebut d’aquest juliol picarà, i fort.
Un mercat ‘marginalista’
Tornant a l’estudi de Xavi Sala, també esbocina com es distribueix la càrrega del rebut de la llum per franges de temps. I, sobre això, apareix alguna sorpresa, almenys en aparença. Una és que es desmunta aquell tòpic, que com a tal ben bé no se sap d’on surt, que pontificava que a l’hivern el corrent és quan és més car. Doncs no. La mitjana de preu calculada del 1998 al 2020 indica que ho és més al setembre, amb 45,56 euros/MWh, seguit de l’octubre amb 44,55. L’abril, per contra, amb 34,49 és el que hi ha a la banda més baixa de la classificació. El fet que a finals d’estiu encara es mantinguin algunes pautes de consum pròpies d’aquest període –l’ús d’aires acondiciats, per exemple–, sumades a la represa de l’activitat després de les vacances, són algunes de les possibles explicacions que assenyala l’autor de l’informe per tal d’explicar aquesta tendència.
Pel que fa a la seqüència per dies, els dijous són els que de mitjana registren un cost més moderat –43,29 euros/MWh–, tot i que, en aquest cas, les diferències respecte de la resta de jornades són mínimes, de dècimes o una mica més de mig punt a tot estirar. El cap de setmana, ja són figues d’un altre paner. El dissabte, i sobretot el diumenge, el preu cau de manera més que apreciable, i arriba a una diferència de gairebé 8 euros –7,86, per a qui li agradin els números exactes– respecte d’un dijous. El paràmetre per hores identifica que entre les 10 i les 11 de la nit és quan la llum es paga més, gairebé a 50 euros kWh. Si es vol afinar més la dissecció, el 10 de gener del 2002, a les 8 del vespre, va ser quan es va registrar l’hora més cara d’aquests últims 22 anys –158,41 euros/MWh–. De matinada, quan el consum baixa, és més assequible.
Tarifa regulada o lliure?
Un garbuix on el consum equival al 35% del total
Un dels elements que susciten més discussió, i per descomptat controvèrsia, quan toca parlar del mercat elèctric estatal, és el poc pes que té el consum –un 35% del total– en el conjunt de la factura. La resta es divideix entre els diferents impostos que graven sobre aquesta activitat, i que representen al voltant del 25% del preu final. Una d’aquestes figures impositives és, és clar, l’IVA, que a l’Estat espanyol és del 21%, un dels més elevats de tota la Unió Europea. A Alemanya és del 19%; a Itàlia, del 10%, i a França, només d’un 5,5%. Per tancar el cercle, hi ha un 49% del rebut que és un gran calaix de sastre que inclou les tarifes d’accés i els peatges. Aquí es cobra des del cost de transportar i distribuir l’electricitat, el cànon per compensar l’anomenat “deute històric” o les primes a les renovables, entre d’altres.
El país amb més negocis del sector de tot Europa
Arran de l’evolució del mercat, amb un desplaçament de consumidors del model tarifari regulat cap al lliure, l’Estat espanyol s’ha convertit en el país d’Europa amb més empreses comercialitzadores elèctriques. I també en el que més en crea de noves cada any. Segons un informe de l’Agència Europea de Cooperació de Reguladors Energètics (ACER) i del Consell de Reguladors d’Energia (CEER), a finals del 2019 l’Estat tenia actives fins a 257 subministradores, 25 més que el 2018. Això contrasta amb les 149 d’Itàlia, les 136 de Polònia o les 109 de Noruega. Ara bé, això no comporta que a l’Estat hi hagi una forta competència en el sector, ja que és freqüent que aquestes formin part d’un mateixa corporació.
Les eòliques es disparen i ja són dominants
Avui dia, les fonts renovables ja representen el 55,8% del total de la capacitat de generació –que no de producció actual– elèctrica instal·lada a l’Estat espanyol. Dels 105.224 MW que a priori pot produir el conjunt de la xarxa peninsular, 26.832 MW són d’aerogeneradors, que ara mateix són la principal font per poder generar electricitat. Històricament, però, no ha estat ni de bon tros així. De fet, tot just fa vint anys les centrals hidràuliques eren les que lideraven el rànquing pel que fa a potència instal·lada, seguides de les que utilitzaven el carbó i les nuclears. Les eòliques tot just ocupaven, aleshores, el cinquè lloc en la classificació, amb una capacitat de producció deu cops inferior a les hidràuliques.