Vivències des d’una terra cremada

La vista de terra ennegrida i arrasada que es té des de la Vall de Santa Creu, un nucli del municipi del Port de la Selva, ens dona una idea de com han quedat les 415,61 hectàrees, pràcticament terreny forestal, del foc que ha cremat aquest cap de setmana a l’Alt Empordà, i que també ha afectat els termes de Llançà i la Selva de Mar. D’aquestes, 402,28 són dins del Parc Natural del Cap de Creus. El foc, que va començar divendres i que ahir els Bombers de la Generalitat finalment van donar per extingit, no va provocar danys ni personals ni materials. Una burilla va ser, segons els Bombers i els Agents Forestals, el detonant del que podia haver estat una tragèdia, especialment per la virulència de la tramuntana.

Ahir la normalitat anava tornant a la zona, especialment al càmping La Vall, les urbanitzacions Beleser, Mas Ferrer i el municipi de la Vall de Santa Creu. Tots van ser desallotjats. Un dels principals problemes, tot i que ahir ja s’estava restablint, era la falta de cobertura de telefonia mòbil, fixa i internet, perquè el foc va afectar una línia de la fibra òptica.

Viure entre incendis

La Roser Saus, del restaurant La Vall, a la Vall de Santa Creu, mirava ahir la terrassa buida on només hi havia dues taules preparades: “No tenim cobertura –explicava ahir al migdia– i els clients no poden posar-se en contacte amb nosaltres”, es lamenta, i hi afegeix: “Estem en una temporada que ja és fluixa, i ara, a més, hem hagut d’afrontar aquest incendi.” Divendres, explica la Roser, hi havia més de 60 persones al restaurant, famós a la zona per les seves paelles: “Primer vam sentir olor de cremat, després vam veure una flama que saltava per sobre la muntanya i finalment ens van desallotjar.” La Roser i la seva família ja han viscut tres focs, i tots importants. El 1986, ara fa trenta-cinc anys, poc després d’obrir el restaurant, un gran incendi va consumir a la zona 19.612 hectàrees. Va ser la primera gran experiència. Els seus pares i la seva filla petita van quedar atrapats al restaurant, enmig de flames, cendres i fum; estirats a terra amb tovalloles molles, com a única protecció. No es va cremar la casa: “Jo no hi era i no podia anar-hi. Era terrible. Va ser un infern i, a més, no hi havia els mitjans que tenim ara. Res d’avions ni helicòpters, i això es va notar, i molt, en com va quedar tot després.” L’agost del 2000, un altre foc va cremar 5.800 hectàrees a la zona del cap de Creus. Però va arribar el 2012 i un virulent incendi va tornar a afectar la mateixa zona propera al restaurant. Es van cremar 13.000 hectàrees. I ara, la Roser, la seva família i els treballadors, han viscut el tercer: “Pensem que és important fer una bona neteja dels camps, dels marges i de la muntanya. Estem en una zona que és parc natural, i és important cuidar-la.” La Vall de Santa Creu, on la Roser té el seu restaurant, forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i és el lloc habitat més pròxim al monestir de Sant Pere de Roda.

Sense llum ni telèfon

Dos quilòmetres més avall, resseguint una carretera de revolts, que uneix la Vall de Santa Creu amb la carretera entre Llançà i el Port de la Selva, hi ha el càmping La Vall. Aquest és un establiment familiar que es va inaugurar als anys seixanta del segle passat i que ara el dirigeix la tercera generació. La Neus Nieves, la seva administradora, que és també la jutgessa de pau, encara es recupera de la tensió de les darreres hores i que es va veure incrementada pel tall de subministrament elèctric i de telefonia, que va fer extremadament complicades les tasques de coordinació: “Vam sentir les sirenes, vèiem el fum darrere el cap de Vol, ens van dir que hi havia un foc i al moment ens quedàvem sense llum ni telèfon.” Divendres a la tarda, el trànsit estava tallat des del Port de la Selva i els esforços es van concentrar a aconseguir que pogués passar un autobús per recollir un grup d’escoltes en direcció a Roses. “A les onze de la nit de divendres, mentre ajudava a portar matalassos, em van informar que s’havia de desallotjar el càmping, que el teníem al 30%”, va explicar.

Els campistes es van repartir entre la sala de ball, el pavelló municipal i els més grans van anar a domicilis particulars del Port de la Selva. “Després l’objectiu era tornar al càmping perquè estava desprotegit, però tot i que havia sentit que els treballadors essencials podien passar, no va ser fàcil. L’endemà vaig voler passar i no em van deixar, i vaig optar per tornar a peu pel camí de ronda.” La nit, quan es van retirar els mitjans aeris, la muntanya era una gran flama, explica la Neus.

La Maria Rosa Blanch, de Riells i Viabrea, fa cinc anys que passa l’estiu al càmping. Ahir al matí era a la seva parcel·la, on té l’autocaravana, amb en Joan Torró: “Era normal que ens desallotgessin. El foc era mot a prop. Un cop al pavelló uns van estar molt bé i altres, no tant, perquè no hi havia prou matalassos. També penso que hi va haver descoordinació; alguns van poder tornar al càmping i altres no. Penso que si hi ha foc, aquest és per a tothom, sense diferències.” En Josep Cullell, de Fornells de la Selva, també es lamenta una mica d’una certa falta de coordinació durant el foc: “Hi havia –diu pausadament– un mica de descontrol; segurament, penso, perquè eren molts comandaments i poca gent a creure”, explica, i destaca: “No em va semblar correcte que la gent que venia de Llançà pogués tornar al càmping i els que eren al Port de la Selva no. De tota manera, ens van tractar molt i molt bé: no ens fa faltar aigua a la nit.” Per al Josep, però, aquest no és el seu primer incendi perquè va viure el de l’agost de l’any 2000 que va afectar el cap de Creus: “No bufava la tramuntana, i recordo que ens van fer anar a la platja, perquè el vent venia de cares, de mar. Es va fer un tallafoc i el va aturar.” A la Selva de Mar, alguns veïns, com la Neus, admeten que es van saltar els controls per tornar a casa seva, passant per camins que coneixen. De fet, com explicava un veí, tot i les flames, el foc no era ni de bon tros tan aparatós com el de fa nou anys. Amb tot, molts veïns van optar per marxar quan les flames s’acostaven.

Un rastre de focs per recordar

La carretera que uneix Llançà amb el Port de la Selva té en un costat el mar i a l’altre, la muntanya o serra de Verdera. Mentre es va resseguint la carretera i es deixa enrere Llançà, es van veient rètols, que van indicant les diferents urbanitzacions, algunes de les quals s’enfilen per la muntanya. Aquestes es van escapar de les flames miraculosament. S’està davant d’un model urbanístic que posa al mig de les flames persones i propietats. El revolt on va començar el foc és un exemple de com un foc s’amplia, s’alimenta, incrementant la seva energia, mentre s’enfila i creix més i més. Els quatre grans focs que han cremat des del 1986 han deixat 38.514 hectàrees afectades.