La Guerra Freda a l’oceà fred

L’any 2015, la Pasqua ortodoxa va ser el 12 d’abril. Ho recordo perfectament perquè aquell mateix dia vaig arribar a Vorkutà, una de les ciutats situades més al nord del planeta, al paral·lel 67,5, cent quilòmetres per sobre del cercle polar àrtic.

El viatge fins allà havia estat llarg, com els que fèiem amb els amics de joventut i amb aires de road movie. Des que havíem sortit amb tren des de Sant Petersburg, dos dies abans, havíem passat sobre rius cabalosos i boscos preparant-se per a l’explosió de verdor primaveral. Però després de dos mil quilòmetres en ruta, quan em vaig despertar i vaig veure una gran planura blanca sense cap vegetació, em va semblar que circulàvem per un oceà glaçat. Però només érem en una terra on també vivia gent.

A l’estació on vam aturar-nos, un petit edifici solitari amb una botiga, i que era l’única cosa visible en molts quilòmetres en aquesta terra plana i glaçada, el tren s’hi va estar uns quinze minuts. Uns segons abans, no hi havia ningú, però, de cop, una bona colla d’homes van aparèixer del no-res. Havien arribat amb motos de neu i les traces que havien deixat s’estenien centenars de metres enllà, com línies de tinta negra pintades sobre un paper blanc.

Eren gent d’un dels grups ètnics de l’Àrtic. Les seves cares de fisonomia oriental, com si acabessin de sortir d’una de les històries curtes de Jack London, no mostraven cap emoció, tot el contrari que els seus gossos, que bordaven fort, contents d’ensumar el farratge que els havíem portat. Els homes van obrir el vagó del tren que hi havia rere el nostre i van començar a descarregar-ne els subministraments (vaig veure-hi des de tomàquets fins a paper higiènic). Aquell tren era l’única via de subministrament per als seus pobles nòmades.

Unes hores més tard, a Vorkutà, vam haver de fer front a grans caigudes de neu i a una forta tempesta. Dins la boira blanca, vaig veure la figura solitària d’un nen que ens seguia per la carretera deserta des de l’estació de tren; era com una presència terrorífica sortida d’una de les novel·les d’Stephen King. De cop, el meu peu va tocar alguna cosa estranya. Vaig mirar al terra i vaig veure el parabrisa d’un cotxe que, naturalment, estava tot cobert de neu. Qui en podria ser el propietari?

Des del 1991, quan Vorkutà va arribar al seu pic de població, unes 117.000 persones, aquesta s’ha reduït gairebé a la meitat. Vam veure barris sencers abandonats. La raó de tot plegat és que, després de la caiguda de la Unió Soviètica, moltes cadenes de la producció econòmica es van trencar i la indústria local més important, les mines de carbó, van entrar en desús.

El repte següent va ser trobar un bon hotel i una cantina. Vam trobar les dues coses en un lloc anomenat Sever (‘El Nord’), en un edifici al costat de la presó. Entre els anys 1937 i 1941, la via fèrria per on havíem vingut havia estat construïda per reclusos del gulag local (Sevjeldorlag), aproximadament uns 85.000 l’any 1940, que eren obligats a fer treballs forçats.

En el primer pis del Sever, uns guardes de la presó, que duien uniformes verd fosc i anaven armats amb pistoles, prenien un esmorzar continental en una taula al costat de la nostra –Vorkutà és la ciutat més a l’est d’Europa. En el segon pis, un grup d’homes d’aspecte sospitós, aparentment amics o parents d’alguns dels reclusos, seien en un sofà. Així d’entrada, semblaven perillosos. Vaig pensar llavors que els estereotips occidentals sobre els russos potser no són tan estereotips.

Però, ara, l’Àrtic s’està convertint en alguna cosa més que un racó depressiu i abandonat. Amb el canvi climàtic i el gel de l’oceà glaçat desfent-se, s’obren noves rutes marítimes. Només cal mirar la llargada del trajecte per mar entre dues de les zones més desenvolupades del món, l’Europa occidental i el sud de la Xina: uns 14.000 quilòmetres per l’oceà Àrtic i uns 20.000 quilòmetres per la via tradicional del canal de Suez. Dit i fet, pots estalviar diners a l’Àrtic sense explotar-ne la fràgil natura.

D’aquesta manera, Moscou amplia la seva presència a l’Àrtic. Saben on s’aixeca l’edifici més septentrional de tots? A la nova base naval russa anomenada Arctic Trefoil a la Terra de Francesc Josep, un arxipèlag situat a unes 500 quilòmetres del pol nord. En aquest lloc únic, uns 150 soldats poden viure de manera autònoma durant 18 mesos. L’any 2017, el president rus Vladímir Putin va fer-hi una visita: un honor que poques unitats militars russes veuen complert.

Com era d’esperar, els Estats Units continuen expressant la preocupació per “l’agressió russa a l’Àrtic”. Les agressions de la policia espanyola a Barcelona no semblen preocupar-los tant. Ah! Que aquest és un altre negociat.

El meu últim dia a Vorkutà, quan passàvem pel costat de cases d’estil àrtic abandonades sota la neu, em va venir al cap la caiguda de l’Imperi romà. D’acord amb algunes teories, els romans van abandonar les províncies més al nord a causa d’un clima cada cop més desfavorable. De manera metafòrica, Moscou s’anomena sovint a si mateix la Tercera Roma, pretenent ser el successor d’aquell imperi. Podria ser que el desglaç de l’Àrtic fos l’ascens de l’Imperi?