La Velvet i Todd, Jane i Charlotte
Fora de competició, la secció oficial del Festival de Canes va presentar ahir dos documentals excepcionals (cadascun a la seva diferent manera en relació amb allò que aborden i la pròpia naturalesa dels films) a propòsit de figures del món musical. D’una banda, Todd Haynes s’ocupa de la mítica The Velvet Underground, i de l’altra, Charlotte Gainsbourg aporta un retrat íntim de la seva mare, la cantant i també actriu Jane Birkin.
Quinze anys després de I’m not there, la seva reveladora ficció sobre les múltiples personalitats de Bob Dylan, Haynes usa de manera sensacional les imatges d’arxiu i desdobla (a vegades multiplica) la pantalla per establir un diàleg entre allò que va ser la Velvet i les empremtes que va deixar en la memòria col·lectiva, entre els vius (John Cale, Maureen Tucker) i els morts (Lou Reed, Sterling Morrison, Nico i també Andy Warhol, que hi era al darrere i que, amb els seus screen trest, inspira la frontalitat amb què el fotògraf Ed Lachmann filma els testimonis). Haynes també confronta la contracultura dels EUA amb els models dominants, Hollywood i el cinema avantguardista de Nova York amb la presència de Jonas Mekas, al qual dedica el film.
Al 1988, Agnès Varda va fer que Jane Birkin adoptés mil disfresses per encarnar una diversitat de personatges esbossats a Jane B. par Agnès V.: un hipotètic retrat de l’actriu que, de fet, és un autoretrat de l’imaginari de la cineasta. A Jane par Charlotte, Birkin, als seus 75 anys, es despulla davant de la seva filla, però de la manera pudorosa que, diuen, defineix la seva mateixa relació. També hi apareixen els morts, com ara Serge Gainsbourg, en una visita a la seva casa fantasmagòrica, i Kate Barry, la filla gran de Jane i germanastra de Charlotte.
