El govern de Suècia s’enfonsa per un vot de censura intern
La legislatura queda pendent de noves eleccions o la dimissió del socialdemòcrata Löfven
Les discrepàncies sobre una llei de lloguers porta l’esquerra a donar suport a la moció de censura impulsada per les dretes
Stefan Löfven, un socialdemòcrata amb reputació de supervivent polític acostumat a pactes sota mínims, va perdre finalment ahir la seva suposada “immunitat” contra l’enfonsament. Una moció impulsada per la ultradreta va trobar el suport no només de les dretes moderades, sinó també de l’esquerra. Va obtenir així la majoria necessària per donar el cop probablement final a la coalició entre socialdemòcrates i verds que governava en minoria a Suècia.
És el primer cop en la història d’aquest país nòrdic que prospera un vot de censura contra el govern. La moció va rebre els vots de 181 diputats, sis més que la meitat dels escons parlamentaris, després que el cap de setmana fracassés el darrer intent per evitar l’ensopegada. L’esquerra, aliat extern del govern en minoria, havia donat 48 hores al govern per modificar la llei de lloguers. Des de divendres, quan va materialitzar-se l’ultimàtum, es percebia que la cosa podia acabar malament per al govern de Löfven, davant la determinació esquerrana de plantar cara a l’especulació immobiliària. La coalició de socialdemòcrates i verds no va moure fitxa el cap de setmana, sinó que va deixar la qüestió en suspens. Amb aquesta posició, les dretes van arribar a dilluns conscients que tenien la moció guanyada, amb el suport contranatura esquerrà.
El suport a la moció no només era contranatura, sinó que al damunt partia d’una contradicció. La iniciativa parlamentària havia estat presentada per la ultradretana Demòcrates de Suècia (SD) que és partidària de la reforma dels lloguers que rebutja l’esquerra.
Löfven s’ha donat una setmana per donar a conèixer la seva decisió. O convoca eleccions o dimiteix. El primer ministre suec és un polític perseverant i acostumat a guanyat la partida del temps. Va trigar quatre mesos a aconseguir formar govern, després de les eleccions del 2018. Els socialdemòcrates havien quedat segons, després del bloc centrista. Però va pactar a diferents bandes, entre partits minoritaris de centre i liberals, fins aconseguir lligar una aliança amb suports “externs”. La coalició resultant governa sota el segell de l’afebliment. I els aliats contranatura van demostrar ahir que estaven disposats al que calgués per tal de fer-lo caure.
La mínima esperança que els esquerrans, postcomunistes, finalment s’ho repensessin no va materialitzar-se. Se sap que prefereixen Löfven que anar a noves eleccions. Però la llei de lloguers s’havia convertit en una qüestió de principis. Era una de les línies roges que s’havia marcat aquest partit, que no sempre compleix les seves amenaces, però que aquest cop sí que ho ha fet.
El govern de Lôfven pretenia deixar la regulació dels lloguers a mans dels acords entre propietaris i llogaters, i segons la dinàmica del mercat immobiliari. L’esquerra considera que això és el principi de la fi per a la protecció de l’habitatge contra l’especulació immobiliària.
El cap del govern volia guanyar temps i deixar que organitzacions de propietaris i defensors dels drets dels llogaters busquessin un consens abans de començament de setembre. L’esquerra va dir que prou.
Amb la victòria del vot de censura s’obre una dinàmica complexa. Suècia és un país amb un panorama parlamentari en format puzle, amb partits de centre molt semblants, la majoria dels quals han negociat o negocien sense problemes amb la ultradreta.
El penúltim tret
És difícil fer pronòstics sobre quina serà la següent jugada del fins ara primer ministre Stefan Lôfven. Hi ha, si més no, tres partits de dretes dites civilitzades disposats a aliar-se amb la ultradretana Demòcrates de Suècia. Una situació que, en un país com aquest, on prosperen aliances en minoria i conglomerats multipartidistes, hauria de poder evitar eleccions anticipades, en el cas que l’actual cap de govern dimiteixi i es busqui un relleu de signe contrari. Löfven fa set anys que és al capdavant del govern, ha superat moltes crisis i esllavissades internes, i el seu punt fort és la sang freda. Amb aquest potencial, i la por que se li suposa a l’esquerra postcomunista davant les urnes, no es descarten maniobres in extremis d’aquest exsindicalista, que l’any 2018 va obtenir els pitjors resultats de la història de la socialdemocràcia sueca, un 28,8%, però de tota manera va aconseguir enfilar-se al poder. Per als socialdemòcrates europeus, el líder suec és una figura de referència. No tant pels lligams històrics del partit d’Olof Palme, sinó pel fet de representar aquesta capacitat de tirar endavant coalicions gairebé del no-res.
El vot contranatura d’ahir implica també la ruptura de facto del cordó sanitari cap als ultres des de l’altre extrem de l’espectre parlamentari.