“Gràcies, Picasso, per tot el que has fet per nosaltres”

En algun moment del 1971, poc després de la gran donació de les seves obres de joventut. Recordo perfectament que em va impactar Ciència i caritat, que estava on ara hi ha les consignes, en un espai en penombra. I més que em va impressionar quan em van dir que allò ho havia fet un nen de 15 anys, que és més o menys l’edat que tenia jo.

No! Jo anava per a historiadora. Al cap de poc de començar la carrera vaig buscar feina i vaig entrar a l’Ajuntament. Vaig estar dos anys d’auxiliar administrativa en una escola professional que era a la plaça d’Espanya. En vaig marxar arran d’un conflicte laboral molt desagradable. I llavors em van presentar el Joan Ainaud de Lasarte [director dels museus d’art]. La meva preferència era el Museu d’Història de Barcelona, però em va dir que on necessitaven una ajudanta de secretària era al Picasso. I allà vaig anar, amb 20 anys, pensant que tard o d’hora m’acabaria dedicant a la història. Havia fet estudis sobre el feminisme a Catalunya, per exemple. Però Picasso em va anar conquistant. No va ser un enamorament sobtat, sinó progressiu. I va arribar el dia que em tenia totalment atrapada. I saps què? Que aquesta passió augmenta cada dia, fins i tot ara.

Sí, i n’he tingut, però no per culpa de Picasso. Hi ha hagut dos moments que vaig pensar que havia de fer un canvi d’aires. El primer, ho tenia decidit però va ser entrar al Palau Aguilar, acabat de ploure, banyat amb l’últim sol abans de fer-se fosc a les cinc de la tarda del mes de novembre, i dir-me: “On he d’anar tenint com tinc aquí aquesta meravella?” I l’altra vegada, que també estava enrabiada, vaig passar la nit al museu esperant que arribessin camions i a les tres de la matinada em vaig passejar per les sales, em vaig asseure davant dels picassos, i va ser definitiu: “Aguantaré tot el que sigui perquè jo d’aquí no me’n vaig. No trobaré res millor.”

No té res a veure amb l’actual. Hem guanyat en professionalitat, en modernitat i en amplitud, evidentment. Però s’ha perdut l’encant especial que tenien algunes sales d’aquell museu que semblava una cova plena de picassos. I, quant a personal, érem poquets, quatre o cinc, com una família, pel bo i pel dolent. Tots fèiem una mica de tot, i això em va anar bé per aprendre totes les feines del museu. Passava de picar a màquina uns papers a vigilar com penjaven un quadre. Quan tenia 27 anys es van convocar oposicions de tècnic superior de museus, vaig quedar segona i em van donar l’opció d’anar al Museu d’Art Modern. Però no, vaig decidir quedar-me. I llavors vaig estar un llarg temps portant temes de registre i la coordinació d’exposicions. Haver començat des de baix i haver passat per tants departaments crec que m’ha fet millor.

Òbviament, m’hauria agradat fer-ho abans, però la vida va com va i no tot depèn d’un mateix. Per això li agraeixo tant al Pepe Serra la confiança que em va fer quan va arribar de director. Va ser important per a mi aquella exposició, també perquè eren Las Meninas, un dels nostres conjunts cabdals. He tingut un reconeixement tardà, és així. Aquests últims quinze anys han sigut els més feliços que he viscut al museu.

Potser d’Imatges secretes. Picasso i l’estampa eròtica japonesa, per la qual ens van donar el premi ACCA, perquè era agosarada. De fet, hi ha picassians que estan en contra de la tesi, però penso que nosaltres la vam defensar bé. La que em va suposar un repte més gran va ser la de Paul Éluard, perquè em va fer sortir de la meva zona de confort. Vaig haver de fer una investigació d’un període que no tenim representat al museu, els anys trenta, i que per tant no coneixia tant. I, tot i que desgraciadament no es va poder veure gaire temps, vaig quedar satisfeta de la dels quaderns, que vam fer amb un pressupost baixíssim.

Em fascina la capacitat brutal que té de fer cada dia coses noves i cada dia totes extraordinàries. No hi ha ningú més que ho hagi fet tan bé tot, tan diferent tot i durant tant de temps.

No. Soc dona, feminista i del segle XXI i entenc que algunes actituds de Picasso en les seves relacions ara no les acceptem. Però demonitzar-lo és un greu error. Quin home nascut al segle XIX no era masclista? No el podem jutjar amb ulls actuals. Picasso era una persona increïblement atractiva i carismàtica, tant per a les dones com per als homes. Egocentrista, com tots els genis. Però alhora molt generós amb els seus amics. Quan li demanaven ajut, responia sempre. Hi ha casos a cabassos. El dels exiliats republicans n’és un de claríssim.

Són més de quatre dècades veient-les diàriament! Me les conec pràcticament de memòria. Però això no treu que em continuïn sorprenent. Sempre descobreixo detalls nous. I una altra cosa: he viscut moltíssimes transformacions del museu, sé on era què a cada moment i aquesta memòria històrica espero poder-la transmetre.

La meva preferida és L’ofrena (1908), que surt poc perquè és un guaix fràgil i perquè tampoc té gaire encaix en la col·lecció. També per la manera com va arribar aquí, una donació que ens va agafar a tots de sorpresa el 1984, del lord anglès Amulree. I em corprèn el Pintor treballant (1965), que potser passa una mica desapercebut perquè està al final del recorregut i la gent ja està cansada. Picasso va fer aquest oli amb 84 anys. Ell era un vell i l’obra és absolutament jove.

Al·lucinant en una gran ciutat, que estava creixent, com ell. El xoc cultural deuria ser fort per a aquell nano andalús que va complir els 14 anys aquí. Però al cap de poc ja es fa el rei del mambo. I si va a París és perquè els artistes d’Els Quatre Gats hi van. La seva primera intenció era anar a Alemanya. Com hauria sigut Picasso si no hagués viscut a Barcelona? No ho sabem, però el que està clar és que sense Barcelona no es pot entendre la seva trajectòria. I això ha costat que ho vegin a fora, però ara ho van veient, sobretot a França.

Sempre dic que Picasso estimava més Barcelona que Barcelona a Picasso. El 1917 es va fer una recol·lecta per comprar-li un quadre, però no sé què en van fer dels diners perquè no li van pas comprar. Ell el 1919 va donar l’Arlequí, que és el primer Picasso que va entrar en una col·lecció pública a tot el món. Quan hi va haver les inundacions del Vallès, va cedir una peça per als damnificats, però la va haver d’acabar adquirint ell mateix perquè no es va vendre. I una altra cosa curiosíssima: no se li fa una exposició fins al 1936. Per a Picasso, Barcelona va ser com el seu primer amor. Ell considera que neix com a pintor aquí. La donació del 1970 és deguda a una combinació de factors. I un de fonamental és la xarxa de contactes amb els seus amics catalans, els antics i els nous.

No crec que Picasso perdonés que li haguessin denegat la nacionalitat quan ell la va demanar. Aquest també va ser un punt a favor de Barcelona. I dels barcelonins! Tots aquests tresors són nostres!

Així és, sens dubte, encara que no tinguin reconeixement internacional. Que, compte, això està canviant darrerament. A França, els últims anys ens tenen en compte i ens fan encàrrecs per a les seves publicacions. I fins i tot el món anglosaxó ens fa consultes. Aquí, a Catalunya, hi ha la base científica del Picasso espanyol i català de la primera època. Hi ha molt estudiós, a part dels més coneguts, que s’hi està dedicant. I amb rigor. Que a fora també ho valorin és un moment dolç que s’ha d’aprofitar.

M’hi obliguen. Els 65 anys no crec que siguin el millor moment de prescindir dels que fem feines intel·lectuals. En tot cas, deixo el Museu Picasso, però no deixo Picasso. Tinc projectes per a aquest i per als pròxims anys, però suposo que aniran minvant, perquè és llei de vida. Javier Marías ho diu a la seva última novel·la, Tomás Nevinson, i ho tinc subratllat i tot: més o menys: “Que dur que és ser a fora quan has estat a dins, que dur que és no ser ningú quan has sigut algú.” Hi insisteixo: vull mantenir la relació amb Picasso sigui com sigui. Perquè a mi Picasso cada dia m’agrada més. I queda tanta recerca per fer… De les seves estades a Barcelona, també a Gósol o a Cadaqués, encara hi ha un munt d’enigmes per resoldre. Als arxius del Museu Picasso de París, que són una bestialitat, hi ha feina per ben bé tres generacions d’estudiosos, a part de les que ja estan en actiu. Picasso ho guardava tot! Bitllets de metro inclosos!

Del que més, et diria algunes persones però no és veritat perquè les continuaré veient. El que enyoraré perquè no ho tornaré a viure mai més és entrar cada matí i sortir a l’hora de plegar per l’accés del palau per als treballadors, que encara m’emociona; poder baixar a les sales quan em dona la gana i decidir què hi poso... També, però menys perquè tinc el projecte de Lola a la tardor, el muntatge d’exposicions. No és que no cobraria, és que pagaria per fer-ho. I no trobaré a faltar gens tota la part administrativa, que és odiosa.

Imprescindible: que li agradi Picasso. Si no és així, que no s’hi presenti. Al nou conservador li diria que inverteixi tot un any a estudiar visualment la col·lecció, i que vagi al detall. Jo, quan vaig començar, m’enduia les publicacions a casa i, vinga, a mirar, mirar i mirar...

És una exposició necessària. La Lola és la guardiana dels tresors: gràcies a ella, els tenim. Juntament amb la mare, va ser una de les seves primeres models. Una model joveníssima, que encara no és dona, a la qual Picasso envelleix una mica: la fa com una senyoreta i és una neneta. He calculat que en sis anys va crear més de setanta retrats d’ella. N’exposarem molts. I ja que n’hem parlat abans, aquest projecte també és revelador per adonar-nos de la vida que tenien les dones en aquell moment. La Lola pràcticament no té biografia pròpia, i és fortíssim. És la germana de, la xicota de, la mare de… I és que això passaria igual amb la meva àvia, és clar.

De lligats, en tinc un a Milà i un altre a l’Estat espanyol, però de moment no me’n facis dir res més. I, per treballar, un sobre la relació de Picasso i els seus amics artistes bascos: Iturrino, Maeztu, Paco Durrio… I el desig que tenim tots els historiadors picassians: indagar la relació amb la seva mare.

Doncs no. Tinc obres d’art que s’ajusten a la meva butxaca, però de Picasso, ni un gravat. L’acabaré aconseguint, segur. I el meu gran somni és tenir prou diners per comprar un dibuix i regalar-lo al museu. Si rebés una herència o em toqués la loteria, ho faria sense dubtar. M’encantaria perquè així jo quedaria per sempre més associada al museu, fet de regals, i a Picasso, al que mai em cansaré de dir-li: “Gràcies per tot el que has fet per nosaltres.”