De Pere a president

Es podria pensar que, amb només 38 anys i mig, l’arribada de Pere Aragonès a la presidència de la Generalitat –és de molt el president més jove, almenys de la història moderna– és com a mínim prematura. I certament ho és, mirat des del prisma que no pertocava encara tan alta responsabilitat a la seva generació, ja que al davant n’hi havia una altra, la d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, que ha quedat esbandida per la repressió post-1-O. De fet van ser ells dos qui, en uns fets que aviat ja sonaran a llegenda, el van ungir com a relleu un matí fred de gener del 2018, a la presó d’Estremera. “Si a ella li passa res, et toca a tu”, li va fer senyes ell, des de dins estant. I ella va haver de marxar a l’exili al cap de dos mesos. “Va necessitar un doble sí, també el de la Janina (la seva dona) fent-li veure que no ho podia refusar si veia on era l’Oriol”, explica Magda Gregori, autora el 2019 de Pere Aragonès. L’independentisme pragmàtic, on en dibuixa un perfil tant humà com polític després d’haver-hi compartit multitud d’actes públics i estones en privat durant vora un any.

En tot cas, segur que la decisió de Junqueras, ahir radiant, era tan poc improvisada com la presidència que s’encetarà dilluns. I és que, tot i la seva joventut, el capital polític acumulat per Aragonès, jurista de formació, l’assenyala com algú àmpliament preparat, de tarannà tranquil i dialogant, malgrat que en els anys com a diputat ras, regidor a l’oposició del seu poble i alt càrrec de la conselleria s’havia guanyat la fama de pencaire i eficient, sí, però amb un perfil més de buròcrata que de líder carismàtic. De buròcrata, i de liberal. “A vegades bromegen que en les reunions d’ERC no pot seure ningú més a la seva dreta”, somriu Gregori, que de seguida matisa: “Són etiquetes que també venen dels càrrecs que ha ocupat.” Dels càrrecs, i de fotos com la que el maig del 2019 es va fer viral, al casament de la filla del llavors director general de la Fundació La Caixa, Jaume Giró, -ahir precisament es va avançar que serà el seu substitut a la conselleria d’Economia-on va coincidir amb tòtems de les anomenades elits, que ara el podrien veure de bon ull, com els empresaris Florentino Pérez i Josep Sánchez Llibre, o els expresidents Mas i Zapatero. “Sí que és més keynesià que no marxista, però just per això és un ferm defensor de l’estat del benestar”, clou Gregori.

A l’avui president, assegura, d’aspiracions en el fons no li’n van faltar mai, tot i que no nega que té un perfil discret, fet que, això sí, també li ha permès anar-se obrint pas políticament sense ferides importants, per exemple arran del congrés d’ERC el 2008 en què fins a quatre corrents es van tirar els plats pel cap. “Serà un mandat amb pocs focs artificials i poques gesticulacions, això segur”, reflexiona. De fet, Gregori admet que li va costar que acceptés fer el llibre -“no entenia per què calia fer una biografia”, explica-, i els mitjans podem donar fe de la “cuirassa” amb què Aragonès sembla protegir-se sovint d’un exterior hostil. “Ha de ser prudent, estableix barreres que entén necessàries”, justifica. Això sí, tan cert és això com que és un polític molt fiable en el vis-à-vis, bon orador i que es troba còmode en els mítings. “En campanya li surt el puny alçat i el seu perfil més jerqui”, constata Gregori, en al·lusió als anys al capdavant de les joventuts d’ERC, en què Aragonès sempre recorda que eren “quatre gats” a les manifestacions independentistes de la Diada, i en què va coincidir amb companys avui de primera línia com Marta Vilalta o Roger Torrent. Tot i que no ha passat tant, sorprèn veure la transformació d’aquell jove Pere de galtes rodones, look més aviat cupaire i cartells d’Espanya ens roba al molt honorable d’avui, amb barba i ulleres, sempre impecablement vestit i que mesura bé les paraules, si bé manté una robustesa en les conviccions i el discurs forjada segurament llavors.

I en la vida privada? Casat el 2017 amb la Janina Juli –fins fa poc més d’un any membre del comitè local del PDeCAT a Pineda– i amb una filla, la Clàudia, de dos anys, Aragonès és un home casolà –la cuina és la seva passió–, conreat, poc esportista–tot i que li agradava arbitrar, i anar a animar el club de bàsquet local– i des de sempre molt implicat en la vida associativa de Pineda, d’on el seu avi va ser l’últim alcalde franquista, i el seu pare, regidor per CiU als anys noranta. “De cara enfora també és molt reservat en el dia a dia”, confirma Gregori. Ara, un cop se sent còmode és com qualsevol. “De fet té un gran sentit de l’humor, és un gran imitador”, diu. Com si fos en un còmic del seu adorat Tintín, Aragonès es disposa ara a conduir l’aventura de la seva vida. I qui sap si de la nostra...