Un dia que durarà anys

Eren dos quarts i mig de dues del divendres 21 de maig del 2021, i la presidenta del Parlament, Laura Borràs, feia història en declarar Pere Aragonès i Garcia com a 132è president de la Generalitat, el primer d’ERC elegit a la cambra des del malaurat Lluís Companys. Ell, que és tranquil, com si de sobte li agafés la vena bellugadissa, s’abraçava tot seguit al president del seu grup, Josep Maria Jové, i pujava i baixava les escales de l’hemicicle per agrair el suport d’Albert Batet (Junts) i Dolors Sabater (CUP), i rebre també la felicitació educada de Salvador Illa (PSC) i Jéssica Albiach (En Comú Podem). Semblava en un núvol, i no era per a menys: després de vuit mesos exercint com a president in pectore, des de la inhabilitació de Quim Torra, i després de tres mesos llargs de negociacions des del 14-F, en què per moments va semblar que tornàvem a les urnes, l’elecció suposava tota una vàlvula de descompressió personal. I també col·lectiva dins de l’independentisme, per ser justos.

Amb un inusual punt d’emoció dissimulat per la mascareta, el ja president investit tornava a agafar la paraula breument al faristol, on uns minuts abans ja havia reivindicat que “sense aquella república catalana del 1931 avui no hi hauria Generalitat”. “Ens hem enfilat a espatlles de gegants, per això hi hem pogut veure més enllà”, havia parafrasejat fins i tot Isaac Newton, fent una repassada històrica ràpida a Macià, Companys, Irla i Tarradellas, els quatre presidents republicans que l’han precedit, i que van permetre mantenir viva la institució fins avui.

És clar que va ser en el discurs final on el flamant molt honorable va citar quins eren els seus dos íntims gegants. A l’un, Oriol Junqueras, segurament li hauria tocat ser en el seu lloc ahir si la repressió no estigués colpejant encara l’independentisme després de l’1-O. El president d’ERC, en tot cas, no es va voler perdre aquest moment històric per al seu partit i va demanar un permís penitenciari fugaç a Lledoners per ser al Parlament, on va ser rebut amb honors per part del grup republicà. “Avui la gran força del Parlament és ERC, que és la que ha estat capaç d’arribar a acords amb més forces”, s’enorgullia Junqueras al seu pas pels micròfons de TV3, Catalunya Ràdio o La Sexta. Ahir semblava tant o més content que el mateix Aragonès, de qui només repetia paraules com “orgull, confiança o estima” quan se li preguntava. “Vam començar a comprometre’ns fa 17 anys, hem participat junts en molts àmbits, i vull agrair-li la confiança, el suport, el compromís i l’aprenentatge”, li tornava els honors el president en el seu primer discurs.

El segon gegant sobre qui es va enfilar Aragonès és un desconegut per al gran públic: Pere Horta i Abella, un sanitari que va ser el primer regidor d’ERC a Pineda de Mar, el seu poble, en democràcia, mort ara fa tres anys. “És un referent personal i polític. Potser ell no era conscient de l’admiració que em generava. M’hauria agradat que avui ens hagués pogut acompanyar”, s’emocionava. En el fons, era la picada d’ullet d’Aragonès ahir a la travessa del desert dels republicans en les primeres dècades de la democràcia, quan l’independentisme era gairebé residual i tenir un regidor en qualsevol municipi era celebrat com una heroïcitat. “Hi vaig veure gent honesta, amb les seves actuacions encarnava valors republicans”, glossava Aragonès, que cloïa el seu petit tomb per la vida maresmenca recitant uns versos de Salvador Espriu a La pell de brau, molt indicats per al viatge que tot just emprèn: “Si et criden a guiar / un breu moment / del mil·lenari pas / de les generacions / aparta l’or / la son i el nom. / També la inflor / buida dels mots; / la vergonya del ventre / i dels honors (...)”

“Visca Catalunya lliure!”, tancava la intervenció, just després de comprometre’s a governar per a tots els catalans. A la porta de l’hemicicle, l’esperaven la seva esposa, Janina Juli, i els seus pares. Tots quatre es van unir en una sentida abraçada en uns segons d’intimitat pública, abans que es desbordés una mica l’eufòria a les files republicanes: més abraçades pertot, fotos de grup a les escales, i fins i tot un aperitiu privat de celebració als despatxos de grup. Els somriures quedaven amagats rere les mascaretes, però els ulls brillants els delataven...

Minuts després de les tres de la tarda, el president investit marxava a dinar amb la família, tot i que ell mateix ja avançava que la celebració no duraria gaire, perquè a la tarda i el cap de setmana –segons el seu entorn, avui té pensat anar a donar sang– es posarà a treballar en el nou govern.

I és que ahir la cosa anava de cites, i el mateix Aragonès n’havia fet una altra al faristol, quan ressaltava els 90 anys des de la victòria republicana als anys trenta, amb una cançó d’Ovidi Montllor: “Serà un dia que durarà anys”, descrivia. El dia d’ahir també; com a mínim, aquesta legislatura.