El pacte de les masies

Amb tranquil·litat, amb temps i lluny de càmeres, focus i mirades indiscretes. I amb la màxima discreció també fins i tot vers les pròpies files. Tanta, que a l’hora de la veritat el pacte entre ERC i Junts es va acabar tancant en dos oasis de pau fora de Barcelona, i entre només dues persones cara a cara, Pere Aragonès i Jordi Sànchez, ungides formalment i amb plens poders delegats, això sí, pels qui encara són els banderers i presidents dels seus partits, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. Uns i altres sabien que aquesta era l’única manera de dur una entesa a bon port, tot evitant els corrents de distorsions públiques i filtracions interessades que podien tornar a fer embarrancar un acord per al qual sabien que ja no tindrien més oportunitats abans de veure’s abocats a unes noves eleccions que, per molt que un parell d’enquestes diumenge reiteressin que l’independentisme hi hauria repetit majoria, eren de pronòstic ben incert. Més aviat dolent per al moviment i fatal per a les urgències del país. Així que, amb Sànchez amb permís penitenciari de cap de setmana, el pacte final es va acabar tancant en dues maratonianes jornades, d’un total d’unes 20 hores, aquest cop fora de Lledoners, en entorns gairebé idíl·lics: dues històriques masies als Prats de Lluçanès (Osona) i Alella (Maresme) que lliguen amb la rica tradició històrica del patrimoni rural català.

“Ja havíem dit que teníem un 90% de l’acord fet”, subratllaven ahir des de Junts, recordant les paraules de Sànchez divendres 7 de maig, que paradoxalment van causar l’enuig d’ERC i el trencament temporal de les negociacions. Quan secretament les van decidir reprendre, doncs, només faltava l’empenteta final al 10%; això sí, la més complicada. Dimecres, l’acord de mínims a què la CUP va arrossegar uns i altres ja havia començat a preparar el terreny, ja que va servir per estovar unes posicions que semblaven en via morta després que ERC, a qui se li havia acabat la paciència, hagués protagonitzat una fugida endavant dissabte anterior en assegurar que descartava governar en coalició, un anunci a què Junts havia replicat dimarts dient-li que no comptés amb els seus vots per a la investidura, al contrari del que havia dit fins llavors. Dijous, les posicions al Parlament ja eren més conciliadores: Aragonès ja no parlava en la seva compareixença al ple de governar en solitari, i Junts als passadissos obria una porta fins llavors tancada, a separar la negociació de l’estratègia i la de govern, si aquest era –que ho era– l’escull principal.

Potser per això, o malgrat això, dissabte Aragonès i Sànchez van començar per aquí les converses, després que dijous Junts trametés a ERC el document que incloïa una proposta definitiva d’acord integral sobre la qual només calia perfilar els serrells. Divendres van quedar de trobar-se –tot just el que els republicans havien intentat just una setmana abans, llavors sense èxit–, i van imposar un silenci sepulcral als respectius equips. Aprofitant que no hi havia visites programades, tots dos líders es van citar, a iniciativa del presidenciable, dissabte al Soler de n’Hug, una masia del segle XVII que regenta la família d’Isaac Peraire, vicesecretari general de Vertebració Territorial d’ERC. Allà, a estones tancats, a estones en passejos per la finca entre tractors i corrals de vaques, porcs i ovelles, des de les deu del matí Aragonès i Sànchez van estar parlant d’estratègia independentista. Curiosament, va ser el primer en què van tancar el principi d’acord. Havent dinat allà mateix –l’explotació proveeix una botiga pròpia de productes carnis de proximitat– van prosseguir a la tarda amb les qüestions programàtiques i d’estructura de govern. La idea era tancar-ho tot el mateix dissabte, però veient que es feia tard –hi van ser fins a quarts de nou del vespre– i que faltaven àrees per tancar, van instar-se a buscar un altre espai on puguessin continuar l’endemà igual de tranquils. I el van trobar també en territori republicà, a Alella, un municipi governat des de fa anys per ERC. L’espai triat, així, va ser l’antiga masia de Can Magarola, de final del s. XIII i reformada fa uns anys, que avui és propietat de l’Ajuntament i que és la seu del Consorci del Parc de la Serralada Litoral, del Consell Regulador de la DO Alella i fins i tot d’un petit celler. Aquest cop, doncs, entre botes i ampolles de vi, a quarts de deu del matí van reprendre converses, que només van aturar per dinar, i a les sis de la tarda havien tancat definitivament l’estructura de govern i el seu repartiment, que era l’àrea en què estaven més verdes les negociacions. Tot plegat, això sí, tant dissabte com diumenge ho van fer amb diversos recessos entremig, en què un líder i l’altre van poder consultar els seus equips negociadors, i fins i tot perfils tècnics en la matèria si s’esqueia, per anar conformant els detalls del pacte.

Els primers a conèixer els detalls del pacte final, a banda dels negociadors, van ser presos polítics com Josep Rull o Jordi Turull, que precisament era fora aquest cap de setmana. “Molt content d’haver pogut aprofitar intensament aquest permís de 48 hores des de molts punts de vista... Entro de nou a la presó però amb l’ànim més alt que no pas dissabte, quan sortia”, piulava ahir. “Una gran notícia. Una autèntica injecció d’optimisme, especialment aquí a la presó”, deia Rull al seu torn. “Dia de sol darrere els núvols”, piulava també Dolors Bassa. És clar que durant tot ahir, ERC i Junts encara van estar perfilant la redacció exacta del pacte de les masies, fet que en va demorar la publicació fins passades les nou del vespre. Ja ho diuen a pagès: no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat.