El periple de “l’agonia”

“Tornem a estar com al mes de febrer.” Amb aquesta declaració els republicans van posar dissabte punt final a 80 dies de negociacions per aconseguir un govern de coalició amb Junts. En tot aquest temps, ERC no ha parat de lamentar que cada pas endavant esdevenia pocs dies després dos passos enrere, i finalment ha fet el salt. Junts, per la seva banda, ha posat l’altaveu en els detalls de l’acord. “Concreció, concreció, concreció”, reclama la vicepresidenta de Junts, Elsa Artadi, setmana rere setmana per aconseguir un govern fort i cohesionat. Però, què hi havia al darrere?

Que les negociacions entre ERC i Junts anaven per llarg es va començar a albirar en les primeres negociacions per confeccionar la mesa del Parlament. Aquelles trobades no només no van servir per refer complicitats entre les tres formacions independentistes, sinó que van revifar malfiances entre els dos partits majoritaris. El recorregut es traçava costerut, malgrat la tan aclamada majoria del 52% i la pressió i responsabilitat que podia exercir una de les més grans crisis social, sanitària i econòmica que es viu com a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19. I així va ser.

El 15 de març, des de Brussel·les, el president a l’exili, Carles Puigdemont, ja advertia i demanava a ERC “confiança i respecte” per abordar les negociacions. Llavors ja s’albirava la raó principal de la trencadissa que s’ha acabat produint dos mesos després: la batalla pel poder entre ERC i Junts, als quals les eleccions els havien deixat a tan sols un escó de distància.

Per a Junts, el Consell per la República liderat per Carles Puigdemont hauria de convertir-se en el pal del paller de l’independentisme des d’on, a més a més, es consensués l’estratègia a seguir. Puigdemont s’erigeix en la figura del president a l’exili, cessat pel govern espanyol 155, però amb la legitimitat que li atorga bona part de l’independentisme. D’altra banda, ERC acaba d’assaltar els cels independentistes i ha obtingut l’anhelada hegemonia d’aquest bloc. A més, fa gala de les seves negociacions amb el govern espanyol i valora la taula del diàleg com a plataforma per trobar una solució al conflicte. I en aquest xoc salten les espurnes atiades just abans del ple d’investidura pel president Quim Torra, que també s’apuntava a les crítiques a ERC en la presentació del seu darrer llibre, Les hores greus.

El més viu aquell mes de març era la repressió exercida ara també contra els anteriors membres de la mesa del Parlament i l’expresident Roger Torrent i s’hi afegia la suspensió del tercer grau als presos polítics. La CUP assegurava que la taula de diàleg i negociació que esdevenia fonamental no era a Madrid, sinó “a casa nostra”. Sense cap èxit. S’acostava el termini per investir president Aragonès i l’acord amb Junts ni hi és ni se l’espera i per la porta del darrere apareix el pacte entre ERC i la CUP. Quan falten dos dies per a la investidura, el secretari general Jordi Sànchez avança que accepten la taula de diàleg d’ERC però posa el focus en el Consell per la República com un òrgan de debat i decisió per afrontar l’embat democràtic amb l’Estat. En aquestes condicions se celebra el ple d’investidura i Junts en les dues votacions nega Aragonès. El mateix dia de la primera votació ERC vota al Congrés a favor del decret d’ajudes de Pedro Sànchez. Junts ho fa en contra.

Els partits deixen passar Setmana Santa i retornen les negociacions. Embarrancats en aspectes com ara el full de ruta, el Consell per la República, el referèndum i la unitat al Congrés, no entren a parlar encara en profunditat de l’estructura ni el repartiment del govern, aspectes aquests últims que un mes després continuen igual. En total, s’han fet una trentena de reunions.