Un acte carregat de futur

Com que era poeta, Pablo de la Torriente, cubà, nascut a Puerto Rico l’any 1 del segle XX, va prendre partit en la vida, fins a tacar-se, tacar-se de la seva pròpia sang, que va vessar el dia que va morir, el desembre del 1936, al front, defensant la República davant l’envestida de l’exèrcit feixista del general Franco que volia conquerir Madrid.

Fins aquí la vida i la mort de Pablo de la Torriente, un periodista d’essència revolucionària, segons el va definir ahir el cònsol de Cuba a Barcelona, Alain González, que el 1936 va venir a Espanya per explicar el conflicte armat a la premsa americana i va acabar enrolant-se en les milícies internacionals. S’explica d’ell que per les seves dots narratives s’arrencava amb arengues a la tropa, a primera línia del front, amb l’altaveu a tot volum per mirar de convèncer l’enemic que es canviés de bàndol. “Que hable el cubano!”, es diu que li cridaven des de l’altre costat de les trinxeres quan els soldats d’un i altre bàndol quedaven esgotats de llançar-se improperis.

Les despulles del poeta i periodista van poder ser recollides del camp de batalla, i després de ser enterrat a Madrid el seu cos es va traslladar a Barcelona, amb la idea de ser una estació intermèdia en el seu viatge postmortem que la família volia que tingués com a destinació final la seva Cuba. Ho volia i encara avui ho vol.

És per això que el 2019 la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i el consolat cubà a la capital catalana van signar un conveni que es va començar a fer realitat ahir al matí a la zona del carrer de Sant Oleguer del cementiri de Montjuïc. Allí una màquina dotada d’un pic va començar a obrir el formigó sota el qual es considera que hi ha una fossa on hi podria haver les despulles de De la Torriente.

És el primer cop que al gran cementiri de la ciutat de Barcelona s’hi fa una recerca per localitzar una víctima de la Guerra Civil espanyola. En aquest cas no es tracta d’una fossa com les que hi ha en molts indrets del territori, on es van enterrar soldats morts pel conflicte o civils executats de manera sumaríssima, sinó que es busca en una sepultura comunitària on anaven a parar els cadàvers dels ciutadans que només tenien dret a un nínxol de manera temporal.

Això és el que hauria passat amb les restes del poeta i periodista, que el 13 de juny del 1937 va ser enterrat a la sepultura 3.772 i que, en acabar-se el conflicte armat, va ser dipositat a la fossa comuna. La victòria de les tropes feixistes hauria frustrat l’operació de repatriació d’un home que al seu país tenen en molta consideració i estima, fins al punt que se li va dedicar un centre cultural a la mateixa ciutat de l’Havana, molt a prop de la Plaza Vieja.

La història oblida però la família no, i va ser la insistència d’aquesta i la informació que van donar la que va permetre situar el difunt al lloc on ara es busca. Ahir al cementiri, en l’inici de les tasques de recerca, s’hi va parlar d’història, de justícia i de lluita contra el feixisme. I també de poesia; ho van fer el cònsol, el regidor Marc Serra i la consellera Ester Capella, que van citar Miguel Hernández, que va dedicar un poema al seu company mort, i Antonio Machado. S’hauria pogut també evocar Celaya i els seus versos carregats de futur: “Maldigo la poesía de los que no toman partido, partido hasta mancharse.”