“El dret a l’habitatge és també construir barris que no estiguin gentrificats”

Una gran victòria. Sense cap mena de dubte, la normativa és un èxit sense precedents de la lluita pel dret a l’habitatge. Tot i això, no hem acabat d’aconseguir el que volíem amb aquesta llei per les dificultats que tenim perquè les institucions s’impliquin directament a fer-la complir en tots els aspectes. Aquesta implicació institucional, ara mateix, no és dona de manera clara i les immobiliàries estan aprofitant aquesta situació per continuar especulant amb el lloguer. I aquí ens sentim desprotegits, perquè qualsevol altra llei aprovada en el Parlament amb disposicions sancionadores no hauria trigat tant a aplicar-se com passa amb el nostre cas. Però, d’altra banda, els últims mesos també hem vist alguns progressos.

Les oficines d’habitatge dels ajuntaments en coordinació amb l’Incasol s’estan posant en contacte cada cop més amb nosaltres per demanar-nos les diagnosis que fem i quines necessitats tenim. A Girona, per exemple, com a sindicat estem en contacte amb la regidoria d’Habitatge per posar posicions en comú i veure com fer difusió de la llei. Nosaltres, a més, exigim que implementi uns protocols a l’oficina d’habitatge perquè les persones que vegin els seus drets vulnerats tinguin una via per comunicar-ho.

Per exemple, a Barcelona estem veient com, els últims mesos, els preus que hi havia abans de la llei s’han mantingut, no han crescut o han anat a la baixa. En aquesta qüestió, però, cal tenir en compte que estem en un moment de crisi social que es correspon a una crisi habitacional. Hi ha més oferta perquè els pisos turístics, per exemple, no estan sent utilitzats i, en conseqüència, l’oferta s’ha incrementat. Però, d’altra banda, a aquells blocs que sempre han estat destinats als lloguers es va incorporant el preu de l’índex de referència de la Generalitat. També s’informa cada cop més del preu de l’últim lloguer, dos requisits que estipula la llei per valorar l’oferta.

Més que una baixada, el que diria que hi ha és una contenció dels preus. Només això ja demostra que la llei era del tot necessària, però queda molt camí per recórrer encara. Fa un any, anàvem a veure les institucions i no només no ens donaven respostes, sinó que, fins i tot, ens qüestionaven que hi hagués una problemàtica sobre habitatge. Aquesta llei ha permès posar en l’agenda política la problemàtica de l’habitatge, i això de per si és un èxit. A més, la llei és una eina molt important per empoderar les persones usuàries que són consumidores del servei de lloguer d’habitatge. Falta, però, que les institucions siguin més incisives en l’aplicació de la normativa.

Teníem assumit que la portarien al Constitucional, fins i tot abans d’aprovar-se. Per això estem teixint acords amb altres entitats de l’Estat que estan lluitant per dignificar el dret a l’habitatge, perquè som conscients que, si es tomba en el Constitucional, l’única carta que ens queda és que s’aprovi en l’àmbit estatal.

Sí. El PSOE sembla que no està disposat a aprovar una llei que reguli el preu dels lloguers. El PSOE és molt conscient que l’acord de coalició incorporava aquesta exigència. I l’acord dels pressupostos no només anava cap aquí, sinó que exigia que després d’aprovar-se es comencés a treballar en algun acord sobre la regulació dels lloguers. Però en la retòrica del PSOE dels últims temps estem veient que no només qüestionen que es puguin regular els lloguers, sinó que s’hi oposen expressament. Això només s’explica per la pressió dels lobbies. Nosaltres estem fent la pressió que podem.

Una de les últimes grans accions que hem fet va ser consensuar un acord amb més de nou mil entitats per fer un comunicat que vam enviar a La Moncloa per exigir que es complissin aquests acords, perquè es dignifiqués el dret al lloguer. Un dels problemes socials a què ens enfrontem va per aquí: si una persona dedica més de la meitat del sou a tenir un habitatge digne, tenim un problema.

Aquesta llei no les inclou de forma directa, en el sentit que no recull específicament aquesta problemàtica. Si entenem, però, aquesta llei com una llei per les persones que malviuen per culpa d’haver de dedicar una quantitat elevada del sou a pagar el lloguer, llavors sí que les afecta. Estem parlant d’una problemàtica que amb aquesta crisi sanitària, que s’ha convertit en econòmica i social, s’està incrementant. Nosaltres, com a entitat, tenim poc marge de maniobra, però fem pressió perquè hi hagi una normativa d’habitatge que cobreixi aquestes persones. La nostra lluita va per aquí. Però per part de les institucions veiem una manca d’acompanyament a aquestes persones per poder dignificar la seva vida.

Sí. És una problemàtica greu i és urgent una solució. Vivim en un estat en què l’atur juvenil ronda el 40% i als joves que tenim la sort de treballar el sou no ens permet independitzar-nos. I si ens independitzem, només podem compartir pis.

S’explica, en part, perquè fa deu anys, quan va esclatar la bombolla immobiliària de les hipoteques, es van donar solucions a curt i a mitjà termini enfocades a les hipoteques i es van anar desregularitzant el que vindria a ser el lloguer. Això ha comportat anys d’especulació. Si bé no podem parlar de vasos comunicants, en el sentit que la problemàtica de les hipoteques hagi passat als lloguers, sí que la problemàtica que es veia fa deu anys amb les hipoteques s’està veient ara amb els lloguers. Hi ha empreses hiperbonificades per posar pisos al mercat independentment del preu i, ara, la solució a curt termini que planteja el PSOE per no regular els lloguers és bonificar encara més aquestes empreses que s’estan enriquint arran de l’especulació immobiliària.

Els joves que tenim entre 20 i 30 anys no ens podem ni plantejar què volem fer amb la nostra vida d’aquí dos o tres anys. No ens ho podem plantejar perquè, d’una banda, la majoria no tenim un contracte que duri tres anys, per començar, i, de l’altra, si tenim un contracte d’un any, sabem que l’any següent ni amb els estalvis ni amb l’atur podrem continuar vivim de forma estable. Per tant, ens estan traient la possibilitat de pensar en perspectives de futur i això tindrà una repercussió en la nostra generació que ens afectarà les següents dècades com a societat en general.

No ho hauria de ser, però ho és. Aquí ho és per una raó molt simple, que és que, tradicionalment i culturalment, el lloguer s’ha vist com una cosa subsidiària, per a aquelles persones que no es poden permetre comprar una casa. Quan dius que vius de lloguer, s’entén indirectament o s’interpreta que no tens prou recursos per tenir la teva casa encara que sigui amb una hipoteca. Aquests estigmes no ajuden que les institucions vegin el tema dels lloguers com una necessitat, com una problemàtica a què s’ha de fer front. Precisament, una de les nostres prioritats com a sindicat és dignificar el lloguer i fer entendre a la gent que el lloguer és tan vàlid o més que una hipoteca.

Perquè creiem que el dret a la compra ja s’està defensant molt, i no només per part dels bancs i les immobiliàries que s’hi estan enriquint, sinó per part de les institucions mateixes. Les institucions han anat prioritzant les hipoteques en detriment del lloguer, i això es veu amb les normatives que regulen un tema i l’altre. No estem pas en contra que es faciliti que una persona es pugui comprar un habitatge, però això hauria d’anar en convergència amb tot el gros de persones que, tot i tenir els diners per a una hipoteca, volen viure de lloguer. La problemàtica que tenim ara, però, és que les persones que guanyen el salari mínim es pugin permetre un habitatge digne. En el nostre ideari, no tenim plantejat defensar les hipoteques perquè, ara mateix, la prioritat són els lloguers, perquè la majoria de desnonaments dels últims anys són persones que viuen de lloguer.

Clarament. Nosaltres entenem que en un espai determinat s’està garantint el dret a l’habitatge si parlem d’un sostre accessible; és a dir, que la persona hagi de dedicar com a màxim un quart del sou, i un sou no massa alt. Parlem també de viure en aquest habitatge en condicions dignes, no infrahumanes com aquelles en què, malauradament, viuen algunes persones actualment –i aquí em refereixo a la pobresa energètica–, i parlem també del dret a viure en comunitat, poder conviure amb la gent que tens a dalt, a baix i al teu barri. El dret a l’habitatge és també construir barris que no estiguin gentrificats, barris que no estigui pensats per als turistes, sinó barris pensats per als veïns.

Un model de ciutat que tingui en compte directament les necessitats dels veïns. Amb això no volem dir que estiguem en contra dels pisos turístics per sistema. No estem en contra que hi hagi turistes. Si en un barri s’arriba a l’equilibri perfecte entre el que necessiten els veïns i el que necessiten les institucions (en el sentit que necessitem que els turistes vinguin, consumeixin i paguin impostos aquí), per nosaltres seria l’ideal, perquè tothom hi sortiria guanyant, ja que, indirectament, les petites empreses, els petits comerços hi guanyen. El que rebutgem és que les institucions tinguin l’última paraula, que imposin unes polítiques públiques que només mirin la vessant econòmica. Ho estem veient als barris vells de les ciutats, com ara Girona: la gentrificació porta l’expulsió del barri dels veïns perquè no es poden permetre els lloguer, i si se’l poden permetre, és un lloguer insegur, ja que si el propietari veu que el pot llogar per molt més no s’ho pensarà.

Que vingui al sindicat, que s’informi.