Poques espurnes
La gala de la pandèmia, celebrada en petit format a l’estació Union de Los Angeles, va deixar escassos moments per a la memòria
El selfie amb més estrelles de cinema mai vist, Bradley Cooper i Lady Gaga interpretant a duo Shallow d’Ha nacido una estrella, tota una constel·lació de Hollywood cantant One day more de Les misérables, el teatre d’ombres enlluernador de Pilobolus... La gala dels Oscar ens ha regalat números meravellosos els darrers anys, que s’han alternat sovint amb monòlegs plens de gags genials. Diluït tot, això sí, en un oceà d’agraïments i altres moments d’avorriment en cerimònies interminables. La gala d’aquesta 93a edició dels Oscar, dirigida per Steven Soderbergh, es va anunciar com una pel·lícula i va començar bé, amb un llarg pla seqüència de l’actriu Regina King caminant des del carrer fins al petit escenari d’una mena de cafè concert, a l’interior de la Union Station, l’estació de tren de Los Angeles.
Però la cosa va quedar aquí. No hi va haver números musicals, ni de cap art escènica, l’humor va quedar reduït gairebé als parlaments dels guanyadors (prescindir d’un presentador-còmic té el seu preu) i van sobrar agraïments dels premiats –com sempre– i algun reconeixement a entitats socials que desviaven l’atenció del cinema.
És cert que la pandèmia va imposar moltes restriccions. El plató principal de la gala, aquest cafè concert amb els nominats asseguts en taules com si assistissin a un espectacle de cabaret, va limitar el nombre de convidats a 170. Molt lluny dels 3.000 que arriba a acollir el Dolby Theatre. La catifa vermella també va ser minima·lista. Londres i París van ser seus secundàries de la cerimònia, i alguns nominats i premiats es van connectar des d’altres punts del planeta. La cerimònia va durar menys del que és habitual, tres hores i un quart. Però sense gags, música o números de dansa, teatre, circ o musical, igualment es va fer llarga.
Contra el racisme
Ja des de la intervenció inicial de Regina King, en què va recordar la sentència contra el policia que va matar George Floyd a Minneapolis (si l’arriben a declarar innocent, “hauria vingut amb botes militars”, va dir), les protestes contra el racisme i les proclames a favor de la igualtat van ser recurrents.
Els moments dignes de ser recuperats amb calma l’endemà no van ser gaire abundants. Frances McDormand, que va guanyar dos Oscar per Nomadland, com a productora i protagonista, va udolar com un llop i va pregar al públic que torni a les sales, en un any amb les plataformes de streaming dominaven les nominacions (els premis, no tant). “Vegin la nostra pel·lícula a la pantalla més gran que els sigui possible. I, quan es pugui, portin la major quantitat de persones a una fosca sala per compartir l’experiència”, va dir. Chloé Zhao, Oscar a la millor direcció per aquest film, va dedicar l’estatueta “a qualsevol persona amb fe i que s’aferri a la bondat que té en el seu interior”.
Ball i bromes
Glenn Close no va perdre l’humor malgrat quedar de nou sense premi (suma 8 nominacions) i va ballar perreo al ritme de Da Butt, en un dels moments més celebrats pel públic. Yuh-Jung Youn, actriu coreana de 73 anys, va guanyar el premi a la millor actriu de repartiment per Minari i es va mostrar “encantada” de conèixer finalment Brad Pitt, que, assegura, no s’havia acostat al rodatge del film (n’era el productor).
El moment més emotiu va ser quan, aguantant les llàgrimes, el cineasta danès Thomas Vinterberg va dedicar l’Oscar per Otra ronda a la seva filla Ida de 19 anys, morta en accident abans del rodatge, en el qual havia de participar. “La mort de la meva filla em va confirmar que havia de rodar una celebració de la vida”, va dir.