Canvi de rumb en cent dies

Els cent dies d’un mandat és una fita aleatòria i capritxosa que s’ha establert com a barem de com un president assenta les bases de la seva presidència, una espècie de prova pilot sobre què se’n pot esperar per endavant. Per a Joe Biden, el primer centenari com a líder dels EUA ha servit per redreçar el rumb dels Estats Units, la seva versió del que ell anomenava la “recuperació de l’ànima dels EUA” i que, en realitat, es traduïa en esborrar tot el que recordés al seu antecessor, Donald Trump, arraconant-lo en l’oblit i fent-lo esvair com si hagués estat un malson.

Biden ha complert en molts aspectes les promeses que va fer o, com a mínim, les expectatives que ell mateix havia generat. Especialment reeixit ha estat amb el tema de la pandèmia, principal maldecap i objectiu central des del minut u que va entrar al Despatx Oval.

El govern nord-americà, en gran part per un nacionalisme extrem i una política d’emmagatzematge massiu, ha aconseguit desenvolupar una logística de distribució de vaccins imperial. La velocitat ha estat de creuer: en aquests cent dies s’han administrat més de 200 milions de vials, superant fites molt assumibles però psicològicament transcendentals per vendre l’èxit de la campanya en la lluita contra la pandèmia.

Gairebé un terç de la població (uns 100 milions de persones) ja està totalment vacunada; s’ha arribat a un punt que fins i tot l’oferta supera la demanda, posant un nou repte: convèncer als antivacunes. Biden ha superat amb nota una de les principals crisis que havia identificat en entrar a la presidència, i ja prepara el país per a la vida post-Covid.

L’altra gran crisi a què havia de fer front, l’econòmica, la va resoldre amb el seu principal triomf: l’aprovació d’un enorme paquet de rescat, de gairebé 2.000 milions de dòlars, que a banda marcava un rumb progressista per als EUA. Una peça clau que vol ser el full de ruta del que Biden vol que sigui un nou New Deal, emulant el seu mirall Franklin Delano Roosevelt, i que vol complementar amb l’ambiciós pla d’infraestructures que ara es debat.

No tot han estat flors i violes. Sí que ha tornat a posar els EUA al capdavant del moviment multilateral, apostat per polítiques d’igualtat i recuperat l’agenda climàtica, però té espines clavades que estan fent ferida al seu govern. El tema migratori està desbordat, amb la frontera rebent xifres històriques de sensepapers i amb ensopegades clamoroses com la reculada en l’intent de no augmentar el límit d’acceptació de refugiats. A banda, ha hagut de patir tirotejos massius que han posat de manifest la complicació que serà fer front a la qüestió de les armes.

És cert que la majoria dels nord-americans (un 52%, segons l’última enquesta del The Washington Post) aproven el seu inici de mandat, destacant especialment la bona gestió de la pandèmia i la proposta econòmica del pla de rescat que ha insuflat milions de dòlars.

Però una altra lectura dels sondejos apunta que Biden té les terceres pitjors xifres de suport en els seus primers cent dies des de la Segona Guerra Mundial. Només Gerald Ford el 1974, just després de perdonar Richard Nixon (48%), i Donald Trump (42%) tenien una aprovació inferior. La mitjana d’aprovació d’un president de la història contemporània dels EUA en els primers compassos de mandat sempre ha estat al voltant del 66%.

Fora dels grans titulars, el gran canvi de rumb ha estat, sense cap mena de dubte, en el to. S’ha acabat la política a través de piulades, s’ha recuperat la comunicació tradicional amb la premsa, no hi ha sotracs ni escàndols a deshora. És cert que el contacte del president amb els periodistes és mínim (només ha donat una roda de premsa en tot aquest temps, i obligat per la pressió), en part per evitar ensopegades d’un Biden propens que se li escapi la llengua quan no té el guió ben col·locat; però el contrast amb el caos trumpista és notable. Això no vol dir que l’arribada de Biden hagi capgirat completament el país i l’hagi retornat a una estabilitat social. Ans al contrari, la polarització continua igual de ferma: la seva crida a la “unitat” ha fet figa, impossible d’aconseguir en uns EUA que continuen igual de fracturats.