“Cal triar molt bé les batalles on anem, no totes les guanyarem”

Absolutament. Tan aviat com arribin els nostres recursos i la causa al Suprem. La fiscalia ja ho va dir: hem de tornar a entrar. Tenim el tercer grau perquè depèn del jutge penitenciari.

Sí, és força cruel perquè quan et lleves cada dia no saps mai si serà l’últim que seràs fora. Sempre intentes gaudir al màxim, viure al màxim. Però és molt dur tornar a entrar quan has estat fora. No només nosaltres, tothom a qui li treuen el tercer grau. És com si tornés a començar la condemna; t’imagines quan vas entrar per primer cop.

Sí, la sortida. És dur per a un mateix i evidentment per a la família, perquè sempre que ets fora pensa que no em tornaran a fer entrar, perquè no hi ha risc de fuga, ni de res. Sempre els dic que no es facin il·lusions, que tornaré a entrar i tornaré a sortir, que tot és passatger.

Alcalá Meco era una presó únicament de dones. Puig de les Basses era una presó d’homes amb un mòdul de dones. Per tant, moltes coses que teníem solucionades a Alcalá Meco no les hi teníem a Puig de les Basses. A Alcalá Meco teníem gespa, i després de llevar-nos podíem estar a la cel·la, al jardí, a la sala comuna... podíem triar i no teníem cap problema, i a Puig de les Basses, sí: no ens deixaven anar a cel·la per escriure, per llegir... Vam passar d’un sistema penitenciari tou a un, podríem dir, dur. Ens vam trobar que teníem menys llibertat de moviment, i per això ens va semblar més dura.

Era molt difícil que no els la retiressin perquè socialistes i populars són majoritaris al Parlament Europeu, i totes dues parts eren partidàries que se’ls tragués. De fet, va ser un èxit perquè hi va haver molts diputats que no ens ho pensàvem i van votar per mantenir la immunitat. I va ser un èxit, també, perquè malgrat que ens ho esperàvem, hem posat un altre cop el conflicte català al Parlament Europeu.

Per descomptat. No som gens innocents. Però sempre defenso que, independentment de si pensem que el govern espanyol està disposat a dialogar, la bandera del diàleg l’hem de tenir nosaltres, perquè el diàleg sempre és positiu, i així és com es resolen els conflictes. Que mai ningú no ens pugui dir que l’independentisme no ha dialogat. A més, això ens dona molta credibilitat a escala internacional.

El que caldria és que quan es prenguin les decisions se signin, però, de fet, en parlo poc perquè al llibre parlo poc de política.

Tinc els meus dubtes que vulguin aportar una solució, perquè crec que sempre hi ha una cosa més important. Primer eren les eleccions catalanes; ara, les de Madrid… A vegades penso que no volen dialogar, no hem de ser innocents. Però per a ells seria positiu, perquè, si no, quina diferència hi ha entre el PP i el PSOE respecte al conflicte català? No n’hi ha cap! Per això no entenc que hi tinguin tan poc interès, perquè als seus votants sí que els interessa que tinguin una visió diferent de la del PP, i fins ara no ha estat així.

Quan el Jaume Asens parla de reforma del Codi Penal i de diàleg, jo me’l crec. El que passa és que Podem té la força que té, i potser es pensaven en un cert moment que podrien influir més, i la veritat és que ha estat molt poc.

Que la llei d’amnistia no passaria, ho sabíem, perquè es necessiten unes majories parlamentàries clares i sabíem que el PSOE i el PP hi votarien en contra, però el que m’ha sorprès és que la mesa ja ni donés l’oportunitat de parlar-ne. Al Parlament, i ho he defensat sempre, s’hi ha de poder parlar de tot. Em va sobtar. Se n’hauria hagut de parlar, perquè hauria estat parlar del conflicte català, i les coses s’han de parlar, perquè si no es parlen... Després vota el que vulguis, però vetar el dret a parlar-ne, que la mesa s’autocensurés, no s’entén. Perquè el que va fer és dir com que és inconstitucional, i escolta, hi ha un tribunal; doncs ja t’ho dirà ell, no t’autocensuris! La mesa no pot ser un òrgan censor que decideixi de què es pot parlar i de què no.

De moment no me l’imagino. Ho veig molt lluny, de moment m’imagino anar complint la pena, tercer grau i anar esperant com esperem tots els presos i preses. Esperem tenir permisos, tercer grau, etcètera. Però el final a hores d’ara el veig molt lluny, prefereixo ser realista i no pensar-hi.

De moment tothom en parla, però és que s’ha parlat de tot: d’indult, reforma del Codi Penal, amnistia... però no s’ha fet res. Per tant fins que realment no vegi un gest, un interès real, més val que no en parlin perquè això és una crueltat per a les nostres famílies, perquè encara que nosaltres els diem que no es facin il·lusions, sempre s’imaginen que és a la vora, és molt complicat no fer-se’n. Si fan algun gest, que el facin, però no cal que en parlin. Fets, no paraules.

És que la meva mare és gran, té noranta-dos anys i jo en tinc onze i mig de presó. És fàcil fer els números. És un sentiment que tinc cada dia... És la realitat. 

Ho tinc claríssim. És més, hi ha gent que ha robat, que ha tingut bons advocats i encara no ha entrat a la presó. I també gent que roba milions, hi entra, s’hi està un any i en surt. I no sols això: hi ha persones que per delictes similars reben penes diferents. Per què? Perquè un ha tingut un bon advocat i l’altre no. Per tant, la justícia no és igual per a tothom, perquè uns se la poden pagar i els altres no. I això és cada dia, i ens ha de fer reflexionar. Tothom ho sap, el que passa és que jo ho he viscut de primera mà i m’ha afectat més, aquesta és la diferència.

En general no n’he passat, però sé de companyes que sí. Depèn del lloc on ets. Per sort, només he viscut directament dues o tres baralles, una de forta, però no hi he estat relacionada. En canvi, les companyes que hi han estat quan ha passat, sí que han patit. En aquesta baralla forta, que més que patir por, el que va passar és que vaig quedar paralitzada, tot i que encara vaig ser capaç de sortir corrents, el meu instint va ser aquest, fugir d’allà. Alguna el va tenir de tirar-hi aigua, que es veu que calma una mica els ànims. D’altres es van quedar glaçades... Ho havia vist només a les pel·lícules i vaig comprovar que efectivament passa. I d’amenaces i insults, cada dia n’hi ha: ‘si dius això, si fas allò, si parles amb aquella...’ Si n’hi ha a la vida normal, com no n’hi ha d’haver a la presó...

Explico que el concepte de llibertat, que era abstracte i filosòfic, s’ha convertit en una cosa tangible i palpable, com el fet de prendre un cafè quan vulguis, o llevar-te o anar-te’n a dormir a l’hora que vulguis, dinar a l’hora que vulguis o menjar el que et vingui de gust. No hi solem donar importància, perquè anem a comprar el que volem, mengem el que volem... I tot això a la presó no ho decideixes, no tens llibertat per a res, decideixen tot per tu. Coses a les quals no donaves importància, a la presó en tenen molta.

Sí, per descomptat, algunes coses les van decidir per mi. Però era normal perquè la iniciativa parlamentària és dels grups, no pas de la mesa ni de la presidència del Parlament. Però també val perquè en tot aquest temps a la presó no he decidit absolutament res sobre la meva vida. I això també hi casa: quan jo surti ho decidiré absolutament tot. Són dos vessants: un de polític però també un de personal.

Sap què passa? Aquesta és una pregunta trampa, perquè tu no tornaràs a trobar-te mai en aquesta situació. Potser ara no ho hauria fet, no ho sé, però és que quan vaig trobar-m’hi l’octubre del 2017 vaig fer el que creia que havia de fer i que era millor per al Parlament i per al país: defensar la sobirania del Parlament, el dret d’iniciativa dels diputats i la llibertat d’expressió, que es pogués parlar de tot... És el que crec que s’ha de fer, i ho tornaria a fer. És que no podria fer altra cosa!

Sí, evidentment. Molt sola. Però no només m’ha passat a mi, passa a molts presidents de Parlament i de la Generalitat, que en un moment determinat has de prendre una decisió, i saps que l’has de prendre tu; per tant, sí, et trobes sola.

N’estic convençudíssima. Miri, tinc una anècdota: una vegada que vaig estar afònica i no podia parlar, el vicepresident em va substituir a la mesa. Jo hi era però no parlava. Doncs va anar com una seda la reunió! Ni un problema, ni un... Ho tinc molt gravat, perquè a més després ho vam comentar, ‘mira veus avui, que jo no hi he estat?’ A més a mi em deien allò de ‘va, a veure si la fem plorar’... I estic segura que això a un home no li diuen, és clar que em van tractar diferent! Però això ho va sentir tothom menys jo, m’ho van dir després precisament els periodistes, i es va publicar. Però és clar, no va passar res: cap diputat ni diputada va demanar que s’aturés el ple perquè això era un comportament masclista... Això també ens ha de fer reflexionar: si en aquell moment van sentir que estaven dient ‘va, ataquem-la, que la farem plorar’ i ningú no va fer res, hem de reflexionar que el masclisme és estructural, no conjuntural.

Crec que hi va haver una falta de respecte a la institució. Hi havia un voler menystenir el Parlament de Catalunya, com si fos una institució de fireta. Les bronques que hi havia per mi suposaven menystenir la institució que ens representa a tots els catalans i catalanes, pensem com pensem, i intentar fer-la quedar malament. Per significar que ‘aquesta no és la bona, és de fireta’.

Li vaig agrair que digués aquelles paraules, que em posés d’exemple. Crec que va dir de seguir el meu exemple, primera perquè estic a la presó i, segona, perquè ella va parlar de tot el que va passar aquell octubre, sempre ha dit que és filla de l’1-O. En el cas del president Torrent, no hi va haver cap moment comparable al 6 i 7 de setembre; si no, potser també s’hi hauria referit. Per tant entenc que es va referir a mi en aquest sentit.

És molt difícil, no m’agrada donar consells. A ella també li passarà com a mi, que quan haurà de prendre decisions també se sentirà sola. Defensar la sobirania del Parlament i la llibertat d’expressió han estat sempre els meus principis. Per tant li diria que estic d’acord amb el que pensa; ara bé, que també pensi en les conseqüències.

S’hauria d’intentar ser molt pràctic: la idea de dir “fem això, però que ens serveixi per a tal cosa”. A vegades hi ha simbolismes que no valen la pena i d’altres que sí. Un cert simbolisme sempre és necessari... doncs els que valen la pena tirem-los endavant. Hem de triar molt bé les batalles on anem, perquè totes no les guanyarem. Si estem disposats a perdre una batalla, que sigui una que no valgui la pena.

La presó és una institució tancada, hermètica. El sistema sanitari, el sistema escolar... són sistemes oberts. Pots entrar a l’escola, parlar amb els professors, parlar amb els nens, veure què mengen. A l’hospital igual: hi entres i parles amb els metges, vas a les habitacions, mires el que fan, t’ensenyen les sales d’operacions, parles amb la infermera, mires què menja, les medicines que es pren... D’una presó no en saps res, tu no hi entres, no saps què hi passa. I això va bé a les institucions, però també a la societat, perquè si no ja haurien protestat i ja s’hauria canviat. Són unes persones que ja està bé tenir-les allí apartades, que compleixin la pena i no molestin. Per tant, la reinserció ens l’hauríem de prendre seriosament. Si realment volem reincorporar-les a la societat, les presons no poden ser hermètiques, han de ser obertes.

Tenim experiències molt reeixides de presons on de nit dormen a la presó però de dia van a fer servei públic: un jardí, un camí... el que sigui. Que ells sentin que fan un servei públic i que la societat no els tanca ni els amaga ni els té reclosos sinó que són un servei i formen part d’aquella societat. És veritat que tampoc hem de caure en el bonisme i no hem de pensar que si fem això tothom sortirà i tot serà perfecte. N’hi haurà que tornaran a entrar a la presó perquè delinquiran igual

De tota la població reclusa, només un 6% o un 7% són dones. Les dones delinqueixen menys perquè són menys agressives, menys violentes, més empàtiques. I per tant quan entren a la presó es troben en un ambient que els és molt dur, en general. I si li pregunten pels seus fills, pel seu company, els seus germans… és com si pel fet de ser a la presó ella els hagués volgut deixar. Això, a un home, no li passa. Per això diem que aquest masclisme es viu a tot arreu; a mi el fet de ser a la presó m’ha reafirmat el meu feminisme.

A la presó qualsevol petita cosa és molt important. Nosaltres veníem d’Alcalá-Meco, on teníem assecador, i vam arribar aquí i no n’hi havia. I a més després a Wad-Ras també en tenien! És un canvi que a les dues presons d’homes on vaig estar no en tenien i ara sí que en tenen, tant a Puig de les Basses com a Mas d’Enric. És molt important, perquè les dones ens hem d’eixugar el cabell, i totes el portaven el cabell. Em va estranyar molt. ‘Com ho feu?’, els preguntava. I em deien que amb tovalloles… No hi donem importància perquè són coses que tenim cada dia, però quan no les tens, Déu n’hi do. Algunes havien passat tres i quatre hiverns sense assecador, deurien passar tot l’hivern constipades...

O no es queixaven perquè es pensaven que no tenien dret ni a tenir assecador. Perquè hi ha coses molt estranyes, per exemple el tema del microones, que sento com una derrota, perquè no he aconseguit que n’hi hagi un. És clar, quan estàs amb 700 o 800 persones, de vegades el menjar t’arriba fred. O si et vols fer un cafè amb llet, cal poder tenir un microones a la sala comuna. No hi trobo cap explicació, no té sentit. I vaig pensar que es podia demanar. Com poder dutxar-nos a la sala després de fer esport en lloc del gimnàs, que ens treia hores de fer esport. Com mirar que les dones també puguin treballar a la cuina, perquè els sous són més alts, o a la cafeteria. I a base de demanar es va aconseguir. I la direcció de la presó hi ha d’estar d’acord perquè, si no, tampoc ho hauríem pogut aconseguir. Penso que no s’hi va pensar.

La victòria no és que escrivissin amb un bolígraf lila, sinó el que significava de feminisme. Era dir: “Va, posem-nos-hi, que juntes ho podem aconseguir.” El tema de la sororitat. La victòria és adonar-se que ho podien aconseguir. Em sento orgullosa d’haver aconseguit que a moltes de les preses els hagi pujat l’autoestima i, sobretot, haver inculcat, tant a les internes com a la direcció, que en qualsevol decisió de la presó també s’havia de tenir en compte l’opinió d’elles.

Vaig començar a escriure amb un bolígraf de color lila a Alcalá Meco. El primer dia, en anar a comprar un retolador, em van demanar de quin color el volia i vaig dir que lila. Sempre els gastava lila, i quan vaig venir aquí, també. Però a Mas d’Enric no se’n venien. I totes les preses em deien: “Per què escrius amb aquest color, si no es ven a l’economat?” “Perquè soc feminista”, els deia. I em deien que elles no; algunes eren indiferents, però la majoria no eren feministes. I jo els deia: “Així us sembla bé que, per exemple, ara que aneu a treballar, treballeu el mateix i cobreu menys que els homes?” “Ah, és clar que no!”, responien. El feminisme és demanar els mateixos drets, i vaig començar a posar exemples. I al cap d’un temps, un dia vaig veure una interna escrivint amb un bolígraf lila que jo havia llençat a la paperera. Em va dir que escrivia a la seva iaia i li deia que ara també seria feminista per això de la discriminació. Em va fer molt contenta, ja havia començat a reeixir la idea de lluitar pels drets. A partir d’aquí vaig demanar a la família que em portés bolígrafs i retoladors liles, i en vaig regalar a les companyes.

Més d’una, sí. Una altra em va prometre que no tornaria a entrar, però passats quatre mesos la vaig tornar a trobar. Havíem parlar molt i em pensava que no tornaria a entrar, i això dol molt perquè les hi acabes agafant estima, sobretot quan les veus tan desvalgudes i tan fràgils. Quan surten, algunes acaben a cases okupes o al carrer perquè no tenen on anar. Si les envien a un alberg al cap de poc temps les fan fora perquè només hi poden ser uns dies. És un sistema molt complicat. Una altra em deia que a la presó ja estava bé perquè així no s’havia d’anar buscant la vida. 

No, no s’ho creuen. Elles sí que van veure el judici i sabien de què anava, però no van entendre res, ni dels advocats, ni de l’acusació, ni de la defensa. Quan em pregunten perquè sóc a la presó, creuen que dec estar equivocada. No ho entenien perquè els seus delictes estan molt clars –intent d’homicidi, homicidi, furt, robatori amb violència...– i els meus són incomprensibles. Els tenen tots etiquetats, i a elles, els meus no els sortien, no existien. El dia que em van condemnar a onze anys i mig no entenien res les pobres. Al·legaven que elles havien tingut condemnes amb violència i no els havien caigut tants anys. No ho entenien perquè no havia fet mal a ningú, ni violència, ni res. Em deien aquella famosa frase «existe la ley, però no la justícia». Una em deia que a mi m’havia passat això perquè no hi ha justícia.

No, era fora. Vaig anar a votar perquè havia demanat permís i me’l van concedir; havia sortit de la presó el 30 gener. Havia demanat de votar a la presó, però ho vaig poder fer al carrer.

Vaig estar molt contenta perquè era molt important passar del 50%. No tant perquè el govern espanyol pogués canviar la seva opinió, perquè ni amb el 80% canviarà, sinó per a nosaltres mateixos. Feia la sensació, en les últimes eleccions, que no avançàvem; en canvi aquesta vegada ha estat un salt qualitatiu. Ens ha il·lusionat i ens ha donat més forces per tirar endavant… Ara, tota la gent que ens deia “no sou ni el 50%”, doncs mira, ja el som, i continuen dient exactament el mateix.

És clar, doncs llavors ell és molt menys encara sobre el cens. En democràcia malauradament es compta qui va a votar. És a dir, malauradament, perquè hi ha països on vota molt poca gent. Però sempre s’ha comptat sobre la gent que va a votar, perquè a l’altra gent representa que ja li deu està bé el que surti.

Tot ens acosta al referèndum, qualsevol pas ens acosta a la independència, a la república. Però diguéssim que no fa canviar la voluntat del govern espanyol.

S’acabarà investint. Tinc claríssim que l’independentisme no malbaratarà aquest 51% i no tinc cap dubte que s’acabarà investint. A més, tenim l’experiència del president Puigdemont, que es va investir dues hores abans que acabés el termini. Tots som conscients que hem aconseguit passar del 50%, que és històric, i no tinc cap dubte que no el malbarataran.

Crec que hi ha ferides obertes i ha diferents maneres de veure les coses, i per tant, si això serveix perquè hi hagi un acord estable i sòlid, i que duri…

Suposo que tenen les seves raons, i ara ja han dit que sembla que s’arribarà a un acord. Jo entenc l’abstenció de Junts en el sentit que suposo que l’escull real és què fem en aquesta legislatura i com ho fem. Espero que sigui pel gruix de la importància del que s’ha de fer aquests anys.

No, des de la presó no es pot seguir gaire, però crec que a escala internacional té el seu paper, el pot tenir i l’ha de tenir. De fet ja ha estat important per a la internacionalització del conflicte, i a més ha estat en les victòries judicials de l’exili. És important per tal de donar a conèixer Catalunya, de treballar en aquest sentit. El que passa és que cal que es reformuli, i ja s’han posat d’acord per fer-ho. Per tant, crec que ja no serà un escull.

Precisament, crec que no s’arriba a acords perquè un dels esculls és veure què fem aquesta legislatura. Espero que l’únic escull no hagi estat el Consell per la República, i que l’escull sigui què fem aquesta legislatura i com ho fem. Per tant, s’està discutint ara. Ara estan amb això.

Tot el que sigui posar fi a la repressió és molt positiu. Si l’exconsellera ha pogut tornar a casa i ha pogut treure aquella pancarta del seu poble vol dir que hem avançat, és un pas contra la repressió. Tot el que sigui posar fi a la repressió i que ella pugui tornar a casa seva, que ja volia tornar, em sembla positiu.

Podria ser, però les situacions són molt diferents. No és la mateixa la de l’exconsellera Serret que, per exemple, la de la Marta Rovira, que continua processada per rebel·lió. És l’única. I la situació de la Clara Ponsatí, el Lluís Puig, el president Puigdemont... també és molt diferent perquè les acusacions eren diferents, i a Serret feia més d’un any que no li havien dictat cap euroordre. Cadascú s’ha de plantejar si pot tornar depenent de les seves circumstàncies personals, i crec que les de l’exconsellera Serret eren favorables. Ella tenia ganes de tornar, i jo n’estic molt contenta perquè, com a mínim, hem guanyat un pas contra la repressió.

Sí, evidentment, l’Anna Gabriel podria ser. Està exactament en el mateix cas, perquè tenia la mateixa situació que l’exdiputada Mireia Boya, acusada de desobediència, i absolta. Per tant, seria un cas per poder tornar.

Hi ha dues diferències molt importants. Primer, la repressió: hi ha gairebé 3.000 represaliats. I segon, la pandèmia. Són dues coses molt greus que ens afecten com a país, i per tant aquesta legislatura és molt diferent de l’anterior. La pandèmia ha condicionat molt tota aquesta i l’anterior legislatura. Amb tots dos condicionants s’han de prendre decisions.

No. A la meva mare li posen demà (per avui) la segona dosi, té 92 anys. És una cosa desigual, perquè la meva fillola és mestra i ja està vacunada... En canvi nosaltres som tres germans, jo sóc la del mig i cap dels tres estem vacunats.

No en parlo perquè el llibre s’acaba al principi, al mes de febrer i març de l’any passat. Però diguem que la pandèmia ha estat molt pitjor a la presó, perquè ha significat que no teníem visites, que no hi havia vis-a-vis i per tant l’aïllament encara era més gran. Perquè és clar, totes les preses esperàvem el cap de setmana o el dia que tocava perquè vingués la família, i durant la pandèmia això no hi va ser i, per tant, l’aïllament era total. Es veritat que teníem més trucades, però no és, en absolut, el mateix. La pandèmia a la presó ha estat duríssima perquè l’únic vincle que tens amb el món exterior, que són les visites, ens el van tallar. A part, a dins, amb mascareta, distància, rentar-nos les mans, tampoc podíem fer esport.... Tot això era igual que a fora, però a fora la gent, com a mínim, estava amb la seva família. En canvi, allà estàvem sols i no teníem la llibertat de trucar algú quan volies...

L’ANC es va fundar perquè necessitàvem un espai d’entesa on poguessin convergir les entitats i els partits polítics. Aquest era l’objectiu, perquè els partits no s’entenien. Però això ja és història. A mi m’agradaria que l’ANC fos aquest espai que aglutinés i aixoplugués totes les sensibilitats de l’independentisme, que seguís l’esperit amb què la vam crear i fos un espai molt ampli, on tothom se sentís a gust, i es tinguin en compte les seves decisions. Aquest és l’esperit de les persones que la vam fundar. Ara, és cert que l’ANC és assembleària i és el que vulguin que sigui els seus socis, i si aquests voten en una direcció...

Això m’ho hauria de demanar d’aquí a vuit anys i mig, perquè estic inhabilitada. Si em pregunta per la política professional o institucional…

Crec que sí. O són diferents. La prova és que gairebé tots els homes s’han presentat a unes eleccions o altres i les dones, la Dolors i jo, no. I en Jordi Cuixart es va presentar a la reelecció d’Òmnium. Aquí rau la riquesa, seria molt avorrit si tots fóssim iguals. Ara, tornant a si em dedicaré a la política, oi tant que sí, perquè jo l’entenc com una manera de transformar la societat per millorar-la i, per tant, escriure això, per mi és fer política. El feminisme és política, evidentment.

Sí. Es titula Les paraules sempre seran lliures i surt el 8 d’abril. És un conte que és un intent d’explicar què és la presó al meu nét que ara té tres anys i mig, perquè m’he perdut les seves primeres paraules, els seus primers passos. Perquè he estat tants mesos allunyat d’ell. És un intent d’explicar que no totes les persones que són a la presó són dolentes; que també hi pares i mares i iaios i iaies que estimen els seus néts. És un intent d’explicar això perquè ara és molt petit, però ja entén que hi ha alguna cosa. Ell ja ho nota.. I si serveix a d’altres persones per explicar-ho, doncs perfecte.