Pedaç al caos post-Renzi
La desorientada socialdemocràcia italiana intenta recompondre’s al voltant d’Enrico Letta, antic dirigent centrista
El nou líder del Partit Demòcrata havia estat la víctima més mediàtica de l’ambiciós polític florentí
Matteo Renzi va abandonar el Partit Demòcrata (PD) i va deixar rere seu un panorama desolador: mínims històrics a les urnes i un rastre ingent de víctimes de la seva ambició. La més coneguda és Enrico Letta. Després de 300 dies al capdavant del govern de gran coalició amb la dreta berlusconiana, el febrer del 2014 Letta va ser apunyalat per l’esquena pel seu company de partit per robar-li el lloc de primer ministre.
La humiliació va ser pública, televisada, i va tenir el suport de la direcció demòcrata. Així va arribar Renzi al poder. Ara, la socialdemocràcia italiana, en una crisi sense precedents, intenta sobreviure a les incomptables estocades que Renzi li ha infligit des d’aleshores.
I ho fa tornant al moment immediatament anterior a la implosió que el florentí va provocar. Tornant a Letta.
El partit que l’havia menyspreat, i foragitat, ara l’ha anat a buscar de genolls al seu retir parisenc, on es dedicava a la vida universitària, perquè intenti liderar una formació descarrilada, erosionada per nombrosos corrents interns i que veu com l’aliança de l’extrema dreta –Matteo Salvini i Giorgia Meloni– i la dreta de Silvio Berlusconi té el suport de gairebé la meitat dels italians des de fa temps. No serà fàcil per a la socialdemocràcia italiana recuperar-se dels estralls perpetrats per Renzi. Va ser el líder del PD i el primer ministre d’Itàlia en els anys clau de l’ascens de l’extrema dreta populista, a la qual va minimitzar i va aplanar el camí al poder.
Va contribuir a la consolidació de la figura de Salvini legitimant-lo, debatent-hi amistosament en els mitjans i copiant-li ocurrències i maneres. “Ajudem-los a casa seva”, va dir Renzi sobre els refugiats, tot abraçant l’eslògan leghista.
“No tenim el deure moral d’acollir, seria un desastre ètic, polític i social”, assegurava el cap del centreesquerra poc abans que Salvini i els grillini arribessin al poder repetint el mateix mantra.
Mentre Salvini creixia, Renzi es reunia amb l’aleshores líder de Ciutadans, Albert Rivera, amb qui deia estar en plena sintonia, i li profetitzava un prometedor futur en política. Poca solvència com a endeví.
Pactes amb Berlusconi
Renzi va dur a terme una reforma laboral que competia a mà dreta amb la de Mariano Rajoy i va ressuscitar políticament Silvio Berlusconi pactant-hi quan estava en el seu pitjor moment.
L’extrema dreta feia mítings a l’entrada de les fàbriques mentre el cap del centreesquerra assistia a tots els saraus de l’alta societat i presumia de ser amic dels empresaris més rics del país. És de Renzi la frase més xocant de la pandèmia: “Si els morts de Bèrgam poguessin parlar, demanarien la reobertura!” Ho va dir quan el govern de Giuseppe Conte lluitava contra les pressions de la patronal industrial, que es negava a tancar les fàbriques a la zona de Bèrgam, amb la mortalitat més alta de tot Europa per Covid-19. Renzi va voler “desideologitzar” el PD, és a dir, desesquerranitzar-lo. Va intentar convertir-lo en un partit personal seguint les passes de la Tercera Via de Tony Blair o Emmanuel Macron. I va fracassar. I pel camí va llançar molts exelectors de centreesquerra als braços del populisme grillino i, fins i tot, alguns cap a l’extrema dreta salviniana, que fingeix més bé això de parlar “al poble”.
Que ara Letta aparegui com la millor opció per liderar un PD sense identitat, ni figures carismàtiques ni rumb, trinxat per obra de Renzi, té molt de justícia poètica. Com tot en la política italiana, els personatges, herois i antiherois, estan ben definits. Mentre que Renzi personifica la falta d’escrúpols i l’ambició impúdica, Letta és la moderació centrista, l’exquisidesa en les formes i l’equidistància democristiana per excel·lència.
Políticament, Letta significa el retorn al passat d’un PD que ha preferit la seguretat d’allò que al seu moment havia descartat considerant-ho mediocre davant l’abisme actual. La urgent renovació del centreesquerra quedarà ajornada una altra vegada. Mentrestant, Letta no il·lusiona, però tampoc fa passar vergonya. I això, per ara, sembla prou.
LES DATES
L’herència: la hipoteca ‘grillina’
Alba Sidera GallartEnrico Letta és el vuitè secretari general en 14 anys d’un Partit Demòcrata (PD) ben allunyat d’allò que pretenia ser quan va néixer, l’octubre del 2007. Substitueix el dimissionari Nicola Zingaretti, el mandat del qual ha passat sense pena ni glòria. Zingaretti va acceptar posar cara al partit que Matteo Renzi continuava maniobrant des de fora –i sense dissimular–. Havia promès repetidament que “mai, mai i mai” hauria governat amb els 5 Estrelles. Però Zingaretti va haver d’empassar-se les seves paraules quan Renzi va planejar l’executiu grillino demòcrata, aprofitant el tret al peu que es va disparar Matteo Salvini quan va trencar el govern amb els de Grillo per tal d’anar a eleccions. El pacte entre enemics aferrissats va ser l’única manera d’evitar els comicis, i ho és encara. Si es va al vot, l’extrema dreta arrasaria. Per tant, el PD que ha heretat Letta haurà de continuar enganxat als grillini per mantenir-se al poder. Una herència amb grans hipoteques.