“Qui no vol un acord busca excuses i qui el vol el busca. La unitat no es predica, es practica”

Pel to, i també pel contingut, ja es va entendre que les primeres paraules del discurs de Marta Vilalta eren una cita de caràcter històric. De fet, no van haver de passar gaires minuts perquè la mateixa secretària general adjunta d’ERC s’encarregués d’aclarir-ho i revelés que es tractava d’un extracte d’una al·locució de Francesc Macià de l’any 1932. S’hi glossava la necessitat de disposar d’un estat propi –una república– com a instrument “per millorar la vida de la gent”. I, a partir d’aquest fil argumental, Vilalta va proclamar la necessitat de consumar aquest anhel, però no únicament com a objectiu en si mateix, sinó perquè “la independència és la millor manera de fer front al repte del rescat social que tenim al davant”. Un propòsit que des de la bancada republicana es reivindica com a plausible atès el resultat del 14-F: “Ens van donar un resultat clar, com és una victòria de l’independentisme i les esquerres.... Dins l’independentisme som majoria les esquerres, i dins les esquerres som majoria els independentistes.”

Ara bé, ahir era el dia que era i va passar el que va passar, i atesa la impossibilitat de tirar endavant la investidura de Pere Aragonès per l’abstenció de JxCat, la també portaveu parlamentària d’ERC no es va estar de llançar més d’un retret. “Avui [ahir per al lector] Junts no farà possible la unitat del 52%”, va manifestar, i hi va afegir que “aquesta negativa a la investidura de Pere Aragonès” per a ells és “incomprensible”. Uns paràgrafs, pocs, més avall, Vilalta va insistir en la crítica i va afirmar que “qui no vol un acord busca excuses i, en canvi, qui el vol el que fa és buscar-lo; la unitat no es predica, es practica”, i assegurava que “no hi ha diferències insalvables perquè no hi hagi aquesta entesa”. Segons va revelar Vilalta, amb els equips negociadors de JxCat hi ha hagut més de quinze reunions i s’han intercanviat fins a vuit propostes i, malgrat aquest esforç ingent, es va mostrar convençuda que hi ha marge per a una encaixada abans de la setmana entrant. “Ens citem dimarts; no renunciïn a fer-ho possible”, va clamar, adreçant-se a la bancada dels de Puigdemont. Pel que fa a un dels punts de fricció en les converses, el Consell per la República i el paper que ha de tenir, va dir que “s’ha de reformular”, i també va defensar la via del referèndum, així com la continuïtat de la taula de diàleg. “No creiem que sigui gaire intel·ligent regalar la bandera de la negociació al nostre adversari”, va dir en aquest sentit.

Després de recalcar que Catalunya “necessita un president” i que el conjunt de forces independentistes, i molt significativament JxCat, no es poden “abstenir”, per tant, de fer “la feina que la gent espera” que facin, la secretària general adjunta dels republicans també va fer esment en la seva intervenció dels múltiples esculls a què s’haurà d’enfrontar el nou govern, quan Pere Aragonès sigui investit president. Que ho serà. Un dels quals, és clar, serà fer front a “la repressió de l’Estat”, que, segons va emfatitzar, “de fons està avalada pel PSOE”. La presència de Vox al Parlament també va ser un altre tema de reflexió, i preocupació. I, per fer-hi front, va reivindicar la necessitat de posar en relleu el discurs feminista.

Amb tots aquests factors fins ara enunciats, i amb la pandèmia fent estralls des de pràcticament tots els àmbits possibles, la representant d’ERC va admetre que la seva primera aposta era construir una aliança més àmplia del que podrà ser possible. “Inicialment, volíem una majoria de 82 diputats [aquí s’hi haurien de sumar els comuns], però els vets encreuats han prevalgut per sobre de la necessitat del país.” Així, veient que aquest propòsit, el d’un executiu transversal, ja fa setmanes que va deixar de ser realitzable, Vilalta va fer una darrera crida a JxCat a recompondre la situació. “Les esperances no es poden ajornar eternament ni es pot abaratir el somni d’aquest país per culpa de mirades partidistes”, va reblar la dirigent d’ERC, que també va instar el PSC a deixar d’“alinear-se amb el bloc del 155” i a afegir-se “als consensos majoritaris del país”.