“He estat valenta algunes vegades i d’altres, covarda”

Hi ha paraules que marquen història [riu]. Ja tinc una edat i afluixo el ritme totalment. Tinc coses pendents que he de fer, però ja noto que m’he de quedar una mica tranquil·la i fer les meves coses. Això no vol dir que em retiri. Tinc dues produccions: en la primera estic pendent d’acabar el rodatge i l’altra encara s’ha de concretar.

No és exactament això. Però és veritat que ja no em vull posar en segons quines situacions. Vull tenir temps per a mi i per dedicar-lo als meus, i difícilment em posaré en projectes llargs com ara sèries; això segur que no. Però si m’arriba una cosa que m’interessa, la faré.

Depèn, tot depèn. El que vull és tenir temps per a mi. Em sap greu dir-ho, perquè molta gent ha patit molt i ha estat molt infeliç, però durant la pandèmia he disfrutat molt d’estar sense la pressió de la feina, de poder llegir i escriure, cuinar, estar amb la meva família... Són molts anys d’anar i venir, i suposo que el cos em demana una mica de tranquil·litat.

Amb una alegria enorme, no me l’esperava gens! El primer que em va venir al cap va ser: “Que gran que soc! Quants anys han passat!” Vaig començar a mirar enrere i em vaig adonar de tot el que he fet. Vius el dia a dia i no mires gaire enrere, sempre mires cap al que ve. I això m’ha donat l’oportunitat de reconciliar-me amb aquesta vida professional. He tingut molta sort: he fet molts bons projectes, he pogut fer teatre, cinema i televisió, he conegut grans directors, he viatjat pel món... He tingut una professió magnífica, i això ha enriquit la meva vida personal. Aquesta pandèmia també m’ha servit per adonar-me d’això, i per disfrutar de les meves aficions i de la meva família.

Sí, és gairebé com ser a dalt d’una muntanya. Em fa il·lusió perquè és com un reconeixement. Ets un ésser humà que viu la seva vida normal; no estàs pensant en la repercussió de la feina que has fet. I de cop això et fa pensar que ha valgut la pena tot aquest trajecte: les angoixes, els dubtes, els viatges difícils..., perquè el nostre és un ofici que exigeix molt, no és només aprendre un text i fer-lo. Emocionalment, almenys com jo treballo, és molt cansat, desgastador. Em van venint les imatges dels mestres que m’han ensenyat, dels meus viatges... Està molt bé, et fa mirar enrere, un premi així.

Va ser magnífic poder treballar amb ell; primer, per l’admiració que tots sentíem i sentim per ell. Em va arribar en un moment fantàstic. Estava viatjant molt i, quan em va fer la proposta, vaig pensar que ser al costat d’un gran actor com ell, i poder aprendre’n, veure’l i viure’l, no m’ho podia perdre. Va coincidir que em venia molt de gust aturar-me a Barcelona. Després vam continuar treballant junts i va ser un trajecte del camí molt útil per a mi, per a Flotats i per a tot l’equip que el rodejava. És una persona molt sàvia i, a més, educadíssim, amb una gran sensibilitat a l’hora de parlar-te com a actriu.

Jo diria que sí. He estat bastant vanitosa, és un defecte, i segurament això m’ha fet perdre coses. He fet moltes coses que potser m’hauria agradat no fer. Però també he renunciat a coses, he estat valenta. En algunes coses he sabut dir no.

He estat valenta algunes vegades i altres vegades he estat covarda. La vida és així i, d’això, n’aprens, també. Una amiga actriu sempre em deia que com m’atrevia a dir que no. I jo li deia que potser no tenia la seva capacitat de feina, tinc aquest ritme. Depèn de cadascú. El que importa és tenir una trajectòria que quan miris enrere no et faci sentir malament.

Això m’ho hauria de pensar, perquè en diria uns quants i potser no seran els rellevants. El primer va ser el suport dels meus pares quan era joveneta per deixar-me anar a la nit a assajar a la parròquia del barri, on hi havia un teatre, amb un mestre i un grup d’aficionats. El moment en què vaig arribar a l’Institut del Teatre. Ni sabia que existia o què era; vaig haver de buscar-ne l’adreça. Va ser molt important perquè allà és on vaig poder obrir els ulls a tot el que podia absorbir. Evidentment, el moment Flotats va ser molt important. Sèries de televisió com ara Turno de oficio, que em van donar una projecció que jo no tenia. Em va obrir les portes a Madrid. Camino, amb Javier Fesser, i el regal del Goya. Treballar a Stico, amb Fernando Fernán Gómez, una lliçó d’intel·ligència, sentit de l’humor, seriositat, professionalitat... El treball que vaig fer amb Vicky Peña al Teatre Akadèmia, Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?...

No sé si completa, però tots els personatges que he fet i les persones que han estat al meu costat quan els feia m’han permès afrontar les coses de la vida amb una mena de filtre que m’ajuda. Amb una altra feina no hauria fet aquest treball d’introspecció, de conèixer-me a mi mateixa, de saber quins són els meus recursos i utilitzar les meves emocions perquè el personatge estigui viu. Tinc un fort autoconeixement, i això m’ha ajudat, sobretot en els moments difícils de la vida.

Els diria el que em va dir a mi una vegada l’actor José María Rodero, ho repeteixo molt: “Carme, lo más importante en este oficio es persistir.” I després, molta honestedat. La mentida no és bona. Treballes en el terreny de la mentida, interpretes un personatge, però ha d’estar carregat de veritat, i te la dona l’experiència vital, el fet d’implicar-te de veritat en cos i ànima en el personatge. Perquè, si no, pot quedar un personatge lluent, però que no transmet el que ha de transmetre. El nostre ofici és intentar-ho almenys, tot i que mai ho aconsegueixes com vols.