maria barbal
53è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
“Soc una lletraferida”
La narradora Maria Barbal, nou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes “per haver creat, a través de la seva escriptura, un espai literari i una veu pròpia”
En la roda de premsa que va tenir lloc ahir al Palau de la Música Catalana, en què es va fer públic el nom de la persona guardonada amb el 53è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que atorga Òmnium Cultural des del 1969 de manera ininterrompuda, hi havia de ser present el seu president, Jordi Cuixart, i “per quart any consecutiu”, com va recorda amb “un enuig profund” el vicepresident de l’entitat, Marcel Mauri, no va ser possible perquè està a presó, represaliat per l’Estat espanyol.
Amb tot, no es va voler prendre ni un bri de protagonisme a la guardonada, la novel·lista i narradora Maria Barbal i Farré (Tremp, 1949), autora d’una vintena d’obres, la més coneguda de les quals és la seva novel·la de debut, Pedra de tartera.
El jurat d’aquesta edició estava format per Fina Birulés, Lluïsa Julià, Marc Artigau, Salvador Sunyer, Martí Domínguez, Maria Rosa Lloret, Isidor Marí, Judit Carrera i Marta Buchaca, que va ser l’encarregada de llegir el veredicte. “Atorguem el guardó a Maria Barbal per haver creat, a través de la seva escriptura, un espai literari i una veu pròpia, un estil contingut i essencial que proporciona a la seva prosa un gran to poètic, sempre al servei de la versemblança.” També li fan el reconeixement, va assegurar Buchaca, per “la composició de tot un univers que arrenca d’un compromís amb la realitat”, que comença amb un rerefons autobiogràfic en els seus primers llibres “donant-nos una visió crítica del món rural del Pallars i de la decadència de la societat agrària, i que ha anat traçant un recorregut per la història del país, fent una crònica del temps que li ha tocat viure amb una visió personal”.
Marcel Mauri va destacar, a més de la vàlua de l’obra de Barbal, que sense haver rebut educació en català –el va aprendre de manera autodidacta quan tenia vint anys fets– “no només fos la llengua en què escrivia, sinó que, a més, a l’inici dels anys setanta va ser professora voluntària de català a les escoles per a Òmnium Cultural, raó de més perquè mereixi aquest premi”.
“Soc una lletraferida”, va afirmar Barbal, mentre llegia, visiblement emocionada, el discurs d’agraïment que s’havia preparat. “El català, però, no només pertany als lletraferits, sortosament ”, va afirmar. “Fer-lo servir cada dia allà on anem és la millor manera de fer-lo viure i que les persones que no el coneixen se sentin acollides.” “Si fem invisible el català en el dia a dia, no n’hi haurà prou que les persones de lletres escrivim belles històries”, va insistir la guardonada.
Es donen algunes circumstàncies anecdòtiques numèriques. Maria Barbal és el 53è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 6 de gener va rebre el 53è premi Josep Pla. “El número 7 sempre m’ha agradat molt, però aquest any m’està temptant el 53”, va ironitzar. Tot i que també hi té un 7 destacat en relació amb el premi, és la setena dona que el rep. Una xifra molt baixa comparada amb els 46 homes que fins ara han estat guardonats. “És la quarta autora que el rep des que Jordi Cuixart és president d’Òmnium”, va aportar Marcel Mauri.
Barbal va comentar que admirava molt els autors predecessors, però va tenir unes paraules especials de record per a Mercè Rodoreda, que va ser la primera dona a rebre’l, ja el 1980, i per a la segona, Teresa Pàmies, que el va rebre 21 anys més tard.
L’acte de lliurament del premi tindrà lloc el 7 de juny –un altre 7–, si bé encara no es pot concretar el lloc, “perquè ara és un acte itinerant i tria l’espai el guardonat”, va explicar Mauri. Barbal va admetre que ja té una idea força clara d’on fer-lo, però ha “de parlar amb determinades persones” abans de fer-ho públic.
A més de l’acte en què es farà una glosa extensa de la seva obra, l’autora rebrà 20.000 euros i una petita escultura obra d’Ernest Altés, “única, perquè la farà amb un còdol d’allà on l’indiqui la guardonada”, va detallar Marcel Mauri. Aquí sí que Maria Barbal va avançar que “serà una pedra de tartera o una petita pedra plana de pissarra, el domini mineral més freqüent al Pallars, el meu petit país”.
Bibliografia i guardons de Barbal
Tot i que Maria Barbal ja tenia 36 anys –encara jove, però no tant com altres debutants– quan va publicar la primera obra, Pedra de tartera (1985) –com va comentar ahir “la primera novel·la és la que em va fer escriure”–, des d’aleshores no ha deixat d’escriure en diferents gèneres i amb continguts que a cada títol tria sense deixar-se manar per res més que pel que la inspiració li demana.
La resta de la seva obra està formada per les novel·les Mel i metzines (1990), Càmfora (1992), Escrivia cartes al cel (1996), Carrer Bolívia (1999), la trilogia en un sol volum Cicle de Pallars (2002), Bella edat (2003), País íntim (2005), Emma (2008), En la pell de l’altre (2014), la reedició commemorativa dels 30 anys de Pedra de tartera, amb el llibre Pedres a la tartera: 50 veus commemoren el 30è aniversari de la novel·la de Maria Barbal (2015), A l’amic escocès (2019) i Tàndem (2021).
En prosa té el títol Camins de quietud: Un recorregut literari per pobles abandonats del Pirineu (2001). De contes, ha publicat els reculls La mort de Teresa (1986), Ulleres de sol (1994), Bari (1998), La pressa del temps (2010), Cada dia penso en tu (2011) i Dolça companyia, cara solitud (2013).
De narrativa infantil i juvenil ha publicat Pampallugues ( 1991), Des de la gàbia (1992) i Espaguetti Miu ( 1995). Fins i tot té una obra de teatre, L’helicòpter (2000), a més d’haver participat a una dotzena de llibres col·lectius.
Pel que fa a l’apartat de guardons, a més de la Creu de Sant Jordi (2001) i el premis honorífics Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2009) i el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català (2010), per Pedra de tartera, va rebre els premis Joaquim Ruyra, Joan Crexells i el Premi Literatura Catalana de la Generalitat.
El 1992/1993 va rebre, per Càmfora, el premi de la Crítica de narrativa catalana, el Premi Nacional de Literatura Catalana de narrativa i el premi de la Crítica Serra d’Or.
Finalment, per Carrer Bolívia va rebre el Cavall Verd-Blai Bonet de narrativa (2000), el Prudenci Bertrana del 2005 per País íntim i, el darrer, fa poc més de dos mesos, el Josep Pla per Tàndem.
Reivindicacions polítiques
Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, va poder comunicar el Premi d’Honor a Maria Barbal personalment per primer cop des que va ser empresonat el 16 d’octubre del 2017. La revocació del tercer grau penitenciari, però, va impedir, per poques hores, la seva presència durant la roda de premsa d’ahir.
Fent gala dels recursos que sempre tenen per superar entrebancs, la roda de premsa va incloure un breu enregistrament fet dimarts al vespre dins del cotxe que duia Cuixart a la presó de Lledoners, en què va lloar Barbal com una persona “referent, símbol de perseverança, autodidacta i compromesa” amb la llengua i la cultura catalanes. “Quin millor símbol per als temps que vivim, en què sembla que a molts la paraula els molesta, i per això la voldrien silenciada, que una dona com Barbal?” Cuixart també va considerar que el seu reconeixement és un “testimoniatge de totes aquelles dones que han lluitat per fer de les lletres catalanes aquesta eina, aquesta arma de cohesió social, de transformació i de lluita”. Ja des de la sala d’assaig de l’Orfeó, Mauri va afirmar que “davant la repressió i la injustícia, més cultura”.
Maria Barbal també va tenir paraules reivindicatives. “L’alegria d’avui fa balança amb la meva preocupació en uns temps plens de dificultats, amb una profunda crisi i una amnistia per a Cuixart i els nostres polítics exiliats i empresonats, que no arriba.” “És delirant que s’empresoni el pensament”, va reblar.
