A la tres
Quaranta anys
“Tan lluny que som i tan a prop que sentim algunes coses
El 23-F del 81 jo tenia 16 anys. Feia BUP i al meu pare i a mi el cop d’estat ens va enxampar en una reunió de pares d’alumnes al Vicens Vives de Girona. “Surt el rei a la tele!”, van començar a dir. La reunió es va suspendre i tots vam córrer cap a casa, enganxats a la tele durant hores i hores (a l’única cadena que hi havia), primer escoltant aquell rei que es va fer esperar tant i que ara ha fugit i, més tard, ja de matinada, veient els guàrdies civils sortint ridículament per aquella finestra del Congrés. Molt temps després, i durant uns quants anys, vaig donar classe a primer curs de la universitat, a alumnes que tenien pràcticament la mateixa edat que jo tenia aquell 23-F. No en tenien gaire idea, de qui era Tejero, ni Milans del Bosch ni Armada. A la meva sorpresa inicial es va afegir la reflexió que havien passat trenta anys i que potser era normal que el seu record de tot plegat no fos el mateix que el meu. Ells havien nascut amb internet i amb plataformes televisives i jo vaig seguir aquell 23-F mirant una d’aquelles teles de fusibles que quan les apagaves quedava aquell puntet blanc que no desapareixia fins al cap d’una estona. Vaig relativitzar la meva sorpresa, però cada any m’ho feia venir bé perquè, encara que no tingués gaire a veure amb les assignatures que feia, parléssim del 23-F en un moment o altre i acabéssim arribant fins i tot a la Loapa, que també els sonava d’alguna cosa sense saber ben bé què era. Els quedava lluny. I, en canvi, tan a prop que ho trobo jo segons quins dies. Ara que ja en fa 40, del 23-F, i que ja no trepitjo la universitat, em pregunto què en deuen pensar els alumnes d’ara, d’algunes coses, ells que han crescut veient Franco com un personatge en blanc i negre i massa humà per al meu gust en un programa d’humor televisiu. Què en pensen, del xat de militars retirats en què es parlava d’afusellar 26 milions d’espanyols? I del que diuen algunes formacions polítiques? Ho troben normal, que quaranta anys després les declaracions d’un dirigent polític que deien que a Espanya “no hi ha una situació de plena normalitat política i democràtica” aixequin la polseguera que han aixecat? Confio que algunes coses els escandalitzin tant com a mi i que aquesta banalització que sovint practiquem no els hagi confós.