El TC diu que el Suprem podia jutjar els líders del procés perquè els fets també es van cometre a l’estranger

El ple del Tribunal Constitucional (TC) ha avalat per unanimitat la competència del Tribunal Suprem per jutjar la causa de l’1-O, en considerar que els encausats eren aforats i que part dels fets es van cometre a l’estranger. A més, la competència s’estén als “responsables per connexitat” i té base legal. El tribunal desestima així el recurs presentat per l’exconsellera Meritxell Borràs, condemnada a una multa de 60.000 euros per desobediència. És la primera sentència que resol un recurs contra la sentència del Suprem de l’octubre del 2019 i sobre el fons de l’assumpte. En la deliberació no hi va participar Antonio Narváez, que es va abstenir després de ser recusat. La decisió es va conèixer dimecres i ara s’han conegut els arguments.

La sentència assenyala que els arguments jurídics utilitzats per la sala penal del Suprem no han vulnerat els drets al jutge ordinari predeterminat per la llei, a la doble instància penal i a la tutela judicial efectiva. Els criteris jurídics per atribuir la causa al Suprem, segons el TC, s’han basat en l’aforament especial parlamentari i el lloc de la comissió de delicte, ja que es van tenir en compte els passatges fàctics de la querella que descriuen els que anomena “aspectes internacionals de la declaració d’independència” on es relaten fets esdevinguts fora del territori de Catalunya. A més, es destaca el caràcter complex del fet atribuït, plurisubjectiu i col·lectiu, de l’estratègia concertada: “declarar la independència del territori de Catalunya”.

En aquest sentit, el Tribunal Constitucional subratlla que l’assumpció de la competència del Suprem “no es basa en valoracions o raonaments que puguin ser qualificats com a arbitraris, manifestament irraonables o que siguin fruit d’un error palès que derivi de les actuacions”. Aquest raonament està basat en altres precedents jurisprudencials basats en l’acord no jurisdiccional del ple de la sala penal del Suprem, que el 2005 va acollir la “doctrina de la ubiqüitat” aplicable als casos en què un mateix delicte s’hagi comès en diverses jurisdiccions territorials.

La sentència destaca que la determinació de la competència del Suprem “té una inqüestionable base legal explícita” en diverses normes: llei orgànica del Poder Judicial que determina que la sala segona del Suprem és competent per instruir i jutjar els casos que determinin els estatuts d’autonomia; i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que assenyala que aquesta sala pot investigar causes contra diputats autonòmics, consellers i president de la Generalitat per fets esdevinguts fora de Catalunya, entre altres. Passa el mateix quan són diversos els querellats per un mateix delicte o per dos o més connexos, i algun d’aquells estigués sotmès excepcionalment a un tribunal que no sigui el cridat a conèixer per regla general del delicte.

Sobre aquesta base legal, el ple del TC també respon a l’últim escrit presentat Borràs, una sentència del TEDH (cas Coëme contra Bèlgica), en assenyalar que no es pot aplicar a aquest cas concret perquè hi concorren elements diferenciadors i, a més, les disposicions legals que aplica el Suprem sobre la competència i la connexitat ja estaven previstes expressament abans de la comissió dels fets enjudiciats. Per tant, el Tribunal Constitucional subratlla que en l’ordenament jurídic espanyol hi ha una legislació expressa que obliga a jutjar en una mateixa causa als responsables dels delictes connexos.

Borràs també es queixava de la manca de motivació individualitzada de la quota diària de la pena de multa imposada (200 euros durant 10 mesos, 60.000 euros en total). La sentència rebutja la queixa perquè “la individualització de la quota diària ha estat realitzada amb base a criteris indicatius de la capacitat econòmica de la penada a partir del rellevant nivell d’ingressos salarials que ha obtingut durant l’exercici del càrrec de consellera de Governació de la Generalitat. Aquests ingressos superen els 110.000 euros anuals, tal com recullen els pressupostos del Govern. Per tant, la motivació no pot ser qualificada de inexistent ni arbitrària, conclou el TC.