Sánchez es reforça davant d’Iglesias i amb Casado tocat
Sacrificar el ministre de Sanitat en favor del PSC no li dona la Generalitat però aferma el PSOE a la coalició
ERC veu validada la via d’influir a Madrid
El ‘sorpasso’ de Vox arrossega el PP a l’abisme
L’aposta de desvestir un ministre de Sanitat en plena tercera onada de la pandèmia per vestir el candidat del PSC no era del tot original de Pedro Sánchez, perquè ja José Luis Rodríguez Zapatero la va practicar amb José Montilla el 2006 quan aquest era el ministre d’Indústria i va canviar Madrid per la Generalitat en una època convulsa per l’opa de Gas Natural a Endesa però no dramàtica pel coronavirus. L’aposta de Sánchez de sacrificar Illa en favor del PSC no li assegura la Generalitat, però regala al president espanyol el triomf íntim de reforçar-se davant de Pablo Iglesias en el si del govern de coalició per l’estabilització dels comuns i en un moment en què Podem desafiava obertament el PSOE sobre la corrupció de la monarquia, la llei d’habitatge, la llei trans i la despenalització dels delictes d’opinió. La baraka de Sánchez amb Illa com a alfil sacrificat es completa amb l’amenaça de desnonament de Pablo Casado com a líder de l’oposició, ja que el sorpasso de Vox al PP, en un territori simbòlic per a la dreta espanyolista com Catalunya, arrossega els populars a un abisme desconegut i els situa en una crisi existencial mai viscuda davant de Santiago Abascal. “El socialisme ha guanyat les eleccions del 14-F. Una fantàstica notícia per fer possible el canvi i el retrobament pel qual tant ha treballat el PSC. Gràcies, Salvador Illa, per retornar-nos la il·lusió d’aconseguir un futur millor per a Catalunya i per a Espanya”, va celebrar Sánchez sense posar nom al futur president. Sánchez es veu ara reforçat per gestionar el calendari, començant pels indults pendents.
Les urnes del 14 tenien una doble dimensió afegida a Madrid: la disputa en el camp propi entre el PSOE i Unides Podem i, alhora, les primàries oficioses entre el PP i Vox per esdevenir el partit alfa de la dreta espanyola. Sánchez, amb sis actes, es va implicar en la campanya i amb dards a Iglesias. “El cel és aquí i a la terra”, va etzibar el president espanyol al seu vicepresident per desfer el clam fundacional de Podem d’“assaltar els cels”. Que es dirimia també un torcebraç dins la coalició, ho va saber llegir també Iglesias, que no ha tingut por d’arriscar-se a robar el protagonisme a Jéssica Albiach amb les denúncies d’anormalitat democràtica i anant més lluny que els comuns amb la situació dels presos polítics i dels exiliats com ara Carles Puigdemont. “Van augurar la nostra davallada i ens consolidem. Som una força modesta, però ineludibles per a un govern d’esquerres a Catalunya i perquè hi hagi govern i bloc parlamentari a Espanya davant una dreta cada dia més ultra”, va celebrar Iglesias. L’horitzó fins al 2022 es presenta ara lliure d’eleccions.
Al Congrés, ERC és ara un soci crescut i Gabriel Rufián veu validada la seva aposta d’influir a Madrid fins a arrossegar la coalició cap a l’esquerra.
Els de Rufián temien que una victòria de JxCat posés en qüestió l’estratègia de facilitar la investidura de Sánchez i de votar a favor del pressupost estatal del 2021, i que això obrís una tempesta interna d’idees sobre el rol dels republicans al Congrés i sobre el futur de la mesa de diàleg. ERC es troba ara que el partit que li disputava el protagonisme a Madrid des del flanc dretà, Ciutadans, és una marca en caiguda lliure que s’obrirà en canal a partir d’avui.
Ayuso, Cayetana i Alejo
Si Sánchez s’ha implicat en la campanya del PSC com mai, el cas de Pablo Casado remant a favor d’Alejandro Fernández s’ha acostat al canvi de residència. “Gairebé m’empadrono a Catalunya”, va ironitzar el líder del PP. Casado va demanar ser entrevistat en català a Rac1 i ha trepitjat Catalunya els últims dos mesos per la causa de Fernández però sobretot en benefici propi, perquè s’hi jugava el seu ser o no ser a Madrid davant l’opa de Santiago Abascal. En la batalla de les dretes, Casado ha cremat les naus i no s’ha guardat cap carta: l’omnipresència del líder s’ha acompanyat del desembarcament de la madrilenya Isabel Díaz Ayuso per agitar el vot enfadat dels hostalers catalans descontents que han vist amb enveja el tot obert a Madrid, i amb el reclutament de figures apartades com ara Cayetana Álvarez de Toledo i fins i tot el veterà Alejo Vidal-Quadras, que va ser fundador de Vox. Però el PP ha patit la visita del vell PP del passat amb el judici de la caixa B i el protagonisme de Luis Bárcenas. Abascal, en canvi, ha convertit cada visita en una pretesa croada contra l’entorn hostil en el qual era rebut, capitalitzant les protestes que suscitava. Si el tret de sortida de les hostilitats va ser la moció de censura que Abascal va presentar contra Sánchez l’octubre del 2020 amb l’afany de desestabilitzar Casado, la segona volta ha estat en un estadi català i el resultat és que l’extrema dreta d’Abascal i d’Ignacio Garriga quadruplica el PP català de Fernández amb Casado com a teloner fix. “El constitucionalisme està més dèbil i l’independentisme està més fort”, va lamentar el secretari general del PP, Teodoro García Egea.
Efecte Illa, CIS i Twitter
El 14-F ha evidenciat el perquè del pla del PSOE i del PSC de voler consumir l’efecte Illa aviat i no haver d’exposar-se a una llarga precampanya fins al 30 de maig: el govern espanyol s’ha tensionat com mai. En l’aposta pel candidat del PSC, el govern espanyol ha flirtejat més que mai amb el suport institucional, amb lloances en actes oficials, una piulada del Ministeri de l’Interior censurada per la JEC i un sondeig autoanomenat flash inèdit en ple equador de la campanya per sostenir l’efecte Illa.
