La divisió allunya l’esquerra francesa del camí de l’Elisi
La proliferació de candidatures afavoreix un rol secundari de les forces progressistes en les presidencials de l’any vinent
Cap dels aspirants superaria el 10% dels vots i això facilitaria una repetició del duel Macron-Le Pen
Unitat i esquerra francesa, un oxímoron cada vegada més consolidat. Quan falta poc més d’un any per a les eleccions presidencials de la primavera del 2022, els partits ecologistes i favorables a la justícia social semblen incapaços d’encarnar una alternativa a la repetició d’un duel entre el president Emmanuel Macron i la ultradreta de Marine Le Pen. Una debilitat accentuada per la divisió en múltiples possibles candidatures i una desconnexió creixent entre les formacions progressistes, que governen en la majoria de grans ciutats, i les classes treballadores i populars.
Segons un sondeig del 3 de febrer de l’institut Ifop, cap dels potencials candidats de l’esquerra obtindria més d’un 10% dels vots. Aquest estudi d’opinió situava en primera posició Le Pen (25% dels sufragis); després, Macron (24%), i en tercera posició, el probable candidat d’Els Republicans (dreta), Xavier Bertrand, amb el 16%.
A continuació, els seguirien tot el seguici d’aspirants d’una de les esquerres més dividides d’Europa: l’insubmís Jean-Luc Mélenchon, amb el 9%; la socialista Anne Hidalgo (alcaldessa de París), amb el 8%; l’eurodiputat verd Yannick Jadot, amb el 7%, i l’exministre d’Economia Arnaud Montebourg, amb el 4%, que aspira a ser elegit a través d’una singular unió de sobiranistes d’esquerres i de dretes.
“Sens dubte, la divisió és un problema”, assegura Fabien Escalona, periodista del digital Mediapart, sobre la dispersió de vots entre tres o quatre candidats (a més dels de l’esquerra radical) d’un espai polític que actualment representa prop del 30% de l’electorat. “Però no es tracta només d’una qüestió matemàtica, sinó també de l’absència d’un candidat suficientment potent que s’imposi sobre la resta”, hi afegeix aquest expert sobre la socialdemocràcia francesa.
De moment, l’únic dirigent d’esquerres que ha fet oficial la seva candidatura ha estat Mélenchon, republicà i socioecologista. Després d’haver aconseguit gairebé el 20% dels vots en les últimes presidencials, el referent dels populistes d’esquerres aspira a repetir la remuntada del 2017. “Però actualment Mélenchon és detestat per una part de la població. Alguns sondejos mostren que genera més rebuig que Le Pen”, assegura Lenny Benbara, fundador de l’Institut Rousseau, un grup de reflexió republicà i ecologista. Segons aquest analista polític, la imatge del líder de La França Insubmisa va quedar molt degradada després del seu comportament histriònic i ple de ràbia durant unes inspeccions policials l’octubre del 2018.
Aliança refredada
“Som en la continuació del 2017, quan el Partit Socialista (PS) va deixar de ser un actor hegemònic en l’esquerra. I, des d’aleshores, cap altre partit ha aconseguit substituir-lo”, recorda Escalona. En les municipals del juny de l’any passat, llistes vermelles i verdes van guanyar a París, Marsella, Lió, Estrasburg i Bordeus. Després d’aquells comicis, es van multiplicar els rumors d’una possible aliança entre socialistes i verds de cara al 2022. Una hipòtesi que s’ha refredat. Europa Ecologia-Els Verds triarà candidat en unes primàries al setembre. Mentrestant, Hidalgo, la favorita dels socialistes, ha multiplicat les crítiques contra els ecologistes.
Segons el sondeig d’Ifop, una candidatura única entre socialistes i verds, liderada per Jadot o Hidalgo, aconseguiria un 16%. Un resultat insuficient per arribar a la segona volta i que reflecteix les dificultats d’aquest espai socioecologista per seduir més enllà de les classes mitjanes de les grans ciutats. El problema de l’esquerra no és només la divisió dels partits, sinó també entre classes socials.