“Barcelona era fosca de dia i boja de nit”

Arístides és el nexe d’unió del món de l’hampa, d’aquesta gent que viu en aquesta nebulosa sòrdida i fosca de la delinqüència, amb la realitat. Ell és el que té contacte realment amb les persones, amb el carrer, amb Barcelona. Si no fos per ell, estarien aïllats. Per això són molts papers en un. Hi ha moments en què soc un gos fidel, una persona que, passi el que passi, la tindràs sempre al teu costat; és com el Robert Duvall d’El padrí, va ser una inspiració per mi, m’interessa molt aquest consigliere, no tant per la relació amb altres màfies sinó per la relació amb el poble. Arístides és un gos, la tieta que cuida la protagonista... És el protector, el Pep Consciències, el pare, el policia, el psicòleg... Tot comença amb p. Davant de la brutalitat de l’entorn, Arístides aporta humanitat, i això és el que fa que els espectadors se n’enamorin. Em va passar el mateix amb el Marc Ramos, de Nit i dia. Les iaies em deien que estaven encantades amb el personatge. Jo crec que és perquè intento extreure tota la humanitat dels personatges per fer-los reals. Si només tenen una cara, no m’interessen.

Des de fa uns anys, per l’edat o per l’experiència que vaig acumulant, i també per la necessitat de treballar i de reivindicar-me com a artista, que és un gran motor, quan em presento a un càsting vaig a mort a endur-me el paper. De vegades no em surt bé, i no passa res, però en aquest cas sí. Hi vaig anar transformat. Em vaig intentar relacionar amb la directora de càsting i la seva ajudant des de la meva idea d’Arístides: parlava i vestia com ell, vaig fer algunes transformacions com tallar-me els cabells el dia abans... Jo duia els cabells com una bola, semblava dels Jackson Five, i vaig demanar al perruquer que me’ls tallés a l’estil dels seixanta, i em vaig pentinar cap endarrere, com el meu pare... Vaig fer intervencions estètiques casolanes, i vaig parlar amb una veu com la del meu avi, que era molt rogallosa. M’agrada perquè en aquesta pel·lícula faig un personatge de la meva edat. Normalment faig papers de deu o quinze anys més jove.

Pertany a una època que jo no he conegut, ho he mamat del meu pare. Ell m’explicava històries amb un art que quedava embadalit, i quan li preguntava si era veritat, resulta que s’inventava coses. Vivia en un món de joglaria, de contes, perquè el món nostre era molt sòrdid, era un barri molt dur, perillós. Hi havia molta història, i molta fantasia, també. El pare m’advertia de perills, em deia que no passés del carrer Sant Pau. Parlo de finals dels setanta, o dels vuitanta, però la sèrie passa vint anys abans. A mi em van tocar els anys de la Transició, tot havia canviat molt. Aquella Barcelona franquista i retrògrada de la Via Laietana era fosca de dia, però de nit era una ciutat molt boja, moderna... Era una bogeria, però després es recollia tot i tornava una ciutat més formal, a les ordres de la dictadura.A la nit, les llibertats es recuperaven d’una manera exponencial. Això és el que retrata la sèrie, recupera aquesta Barcelona de nit i dia, molt dual. És una ciutat que té yin i yang. Als vuitanta això es va normalitzar. Això vol dir que es va pervertir, i el que passava de nit va començar a passar de dia. I la gent tenia molta por, va arribar realment l’heroïna...

Absolutament. Molt sovint aquest tipus de personatges són els protagonistes de les grans històries. És molt difícil fer una gran pel·lícula amb un personatge normal o mediocre, tota que n’hi ha algunes que ho fan. La gran majoria són de persones normals a qui els passa una cosa molt grossa, o parlen de gent marginal, perifèrica, patibulària, com diu Mario Gas. Això és el que passa amb els personatges d’Hache: són desgraciats, lladres, gàngsters... La gràcia d’Arístides és que és gàngster, però al darrera hi comences a veure valors: tendresa, humanitat, fidelitat, determinació, valentia... I penses que potser és més gàngster el del banc que et fot cada dia la pasta.

Aquest tipus de personatge em recorda cinema molt clàssic, soc d’una generació que he mamat molt tot això. Rocco e i suoi fratelli de Visconti és una inspiració per mi. Tot va tan ràpid avui en dia, amb Instagram i les xarxes socials. La gent es pensa que tot és bufar i fer ampolles, fer un like i ja ho tindríem, però jo soc més del capa a capa, del poquet a poquet, xino-xano, anar sumant. I potser ara que fa molts anys que em dedico a aquest ofici vaig recollint fruits, maneres de treballar.

Els passa a molts actors de la meva lleva: Luis Calleja, Manuel Solo, Pedro Casablanc, Roberto Álamo... Estem als 50 i portem tota la vida treballant d’actors. Jo porto 38 anys guanyant-me la vida amb aquesta feina. Potser no has triomfat als 20, 25 o 30 anys, però arriba un moment que quan tens un personatge intentes treure-li tot el suc. Ahir un amic em va trucar i em va comentar una paraula que dic a la sèrie, “no”. Aquell no és la punta d’un iceberg i per sota el nivell de l’aigua hi ha moltes tones de gel. Arriba un moment que aquest no surt molt de dintre. La feina de l’actor és aquesta, som alquimistes i obrim un pot sense saber que hi ha a dintre, i hem d’aconseguir que faci olor d’alguna cosa, pot ser de perfum o d’escombraries. I aquesta olor és el que et dona la idea de la persona que hi ha al darrera. Veus la festa que han fet menjant-se uns escamarlans, però no ensenyem l’escamarlà mastegat, sinó la flaire. Això és el gran secret de l’actuació, que es va adquirint amb l’edat, amb els anys, amb l’experiència.