Amb la campanya més insòlita arribant al seu equador, el candidat de Ciutadans, Carlos Carrizosa, repassa en aquesta entrevista com afronta uns comicis no menys inusitats.
Fer unes eleccions en el context actual és el més sensat?
El context és objectivament difícil, però cal lamentar que el govern, que tenia el suport de pràcticament tots els partits per poder ajornar-les, va presentar un decret que no passava els estàndards de qualitat del TSJC. Després va preferir negar-se a fer-ne un de nou, i davant la situació de tenir un enfrontament servit amb aquest tribunal, van preferir fer un ús polític d’aquesta confrontació. Ara el que li toca és garantir que les votacions es podran fer amb el major nivell de seguretat possible.
I no és una anomalia que, havent-hi el consens polític que hi havia, sigui un tribunal qui imposi la data?
És un fet normal, perquè algú ha de verificar la legalitat d’una convocatòria electoral, o d’una suspensió, feta per un govern que està en funcions. I això ha d’estar en mans d’un tribunal o d’una junta electoral, perquè un poder executiu que suspèn unes eleccions democràtiques, ha de complir amb uns paràmetres legals. I qui ho mesurava, en aquesta ocasió, era el TSJC. I si el govern no complia amb aquests paràmetres a judici de qui ho havia de decidir, doncs tocava sotmetre’s a aquesta decisió i corregir-ho perquè pogués passar aquest filtre. I, insisteixo, va ser el govern qui no va voler fer-ho.
Si la participació és baixa, es podrà parlar de falta de legitimitat dels resultats?
La legitimitat dels resultats ha de jutjar-se amb posterioritat, i pels jutges, tribunals i juntes electorals que hagin de decidir-ho. Jo espero que es puguin celebrar en unes condicions en què ningú dubti de la seva legitimitat. I si hi ha una participació molt baixa, tots els partits haurem de ser conscients que el nou Parlament s’haurà conformat amb un suport popular no tan ampli com el que hauria hagut de ser. I a l’hora de fer els nostres plantejaments polítics, n’haurem de ser conscients. Però, dit això, tampoc es pot deslegitimar, a priori, un Parlament que surt d’unes eleccions que compleixen els estàndards mínims.
En tot aquest debat sobre l’ajornament dels comicis, ha fet la sensació que els partits actuaven per sentit tàctic. A Ciutadans ja li podria anar bé fer-los més tard a veure si remuntava a les enquestes, no?
En el cas de Ciutadans, això no ha estat així. Radicalment no. Som molt conscients que, en política, tres mesos amunt o avall poden canviar les coses a millor, o a pitjor. Això mai se sap. Per tant, des del principi vam renunciar a fer càlculs i vam fer el que ens semblava millor d’acord amb les previsions sanitàries, que deien que el més lògic era ajornar-les.
Entrant ja en campanya, la de Ciutadans ha causat un cert enrenou per la imatge gràfica, amb apel·lacions a fer-nos abraçades i que s’ha hagut de modificar perquè es van utilitzar imatges no autoritzades. Aquí hi ha hagut una part de polèmica buscada?
Ja sabíem que era campanya original i trencadora i no esperada per molts, i per això ja donàvem per fet que se’n parlaria, que és el que espera qualsevol partit polític quan la planifica. El problema legal que ens vam trobar amb les fotos és una qüestió que és responsabilitat de l’agència, a qui vam obligar a retirar els cartells. I es va fer.
També ha generat debat un vídeo en què equiparen el procés amb l’assalt al Capitoli. Realment és comparable?
Les imatges, i el so, parlen per si sols. És tan innegable, que els dos episodis s’assemblen, que la incomoditat que això pugui generar a segons qui no és responsabilitat nostra. Molts cops es diu que quan l’espècie humana veu els simis, sent una certa incomoditat per la semblança. Doncs potser deu ser perquè hi ha semblances! Quan veus aquest vídeo, les semblances són també tan evidents que això suscita incomoditat entre alguns i reafirma posicions entre d’altres.
Al Capitoli hi van morir cinc persones.
Efectivament és així, i les conseqüències de fins on van arribar les coses no s’assemblen en res. Però aquest vídeo el que retrata és el caldo de cultiu del populisme de líders que no respecten les institucions, i que animem a la revolta popular des de plantejaments absolutament populistes i radicals. I en això és on hi ha les semblances.
Però no creu que aquest missatge ens retreu molt alt a l’any 2017 i que, des d’aleshores, han passat prou coses perquè l’escenari polític a Catalunya hagi evolucionat?
D’entrada dir que algunes d’aquestes imatges que surten són del 2018, durant el primer aniversari de l’1-O. I no crec que en absolut hagi canviat res des del moment que els qui lideren els dos principals partits separatistes –Puigdemont, que està fugat, i Junqueras, que és a la presó– segueixen atiant la divisió i segueixen volent donar per bo allò que van fer, i que va vulnerar la majoria de drets dels catalans i que atropellava el nostre Estatut i la nostra Constitució. Segueixen sense reconèixer que allò que van fer no va ser democràtic, i que les conseqüències són les normals en un país democràtic. I mentre se segueixi atiant el sentiment d’injustícia entre la població, ens exposem al populisme. El populisme segueix presidint el discurs dels líders separatistes.
La marxa de Lorena Roldán al PP li va doldre personalment?
No.
I políticament?
Em va sobtar.
I això podria afegir tensió a la relació futura amb el PP?
No. De casa ja se’n ve plorat. Això són jocs, o fets, que tenen un pes relatiu, i allò important són les propostes que els partits puguem fer i que als electors puguin interessar. Els canvis de cromos no em sembla que tinguin gran incidència entre l’electorat.
Que els presos estiguin fent campanya, i això pugui ser un element de debat, a vostè ja li va bé?
Jo no tindria cap inconvenient que hi participessin en circumstàncies que fixa la legalitat. El que qüestiono és que el Departament de Justícia els donés un tercer grau, per poder fer campanya. I aquest favoritisme i privilegi sobre la resta de presos, és el que jo qüestiono.
Jo li ho deia més en la línia que aquesta circumstància fa que el debat electoral se situï sobre l’eix nacional, on, ‘a priori’, Ciutadans se sent més còmode per mobilitzar electorat.
Si no fos per l’órdago que aquestes persones han plantejat a la democràcia, Ciutadans no es veuria obligat a parlar-ne. En la resta de comunitats on no hi ha aquest tipus de conflicte, Ciutadans és un partit no només representat, sinó que en alguns llocs també té responsabilitats de govern. En aquesta campanya creiem que el focus no ha d’estar en la situació de nou persones, sinó en la de 7,5 milions i en les propostes que els puguem fer per sortir de la crisi. I aquí és on voldríem incidir, perquè creiem que això és el que importa als catalans. Però dit això, no podem deixar de manifestar la nostra posició de defensa de la democràcia i de retret a aquells que han volgut saltar-se-la. Jo vull parlar d’allò que interessa a la gent, però també vull defensar la democràcia davant d’aquell que es vanta de ser un demòcrata, i ens diu repressors a nosaltres, quan han fet el que han fet.
La seva oposició a un eventual indult, ja la dono per descomptada, oi?
Efectivament. Nosaltres ja qüestionàvem la llei d’indults, perquè sempre ens ha semblat una ingerència anòmala de l’executiu sobre els afers propis del poder judicial. I ara això es fa més evident. I entre molts altres arguments, ens oposem a donar uns beneficis a unes persones que no reconeixen que allò que van fer està malament. I això llança el missatge que la democràcia no té dret a defensar-se.
Les enquestes mostren una davallada electoral de Cs que beneficia, sobretot, el PSC. Salvador Illa és, ara mateix, el seu gran adversari?
Ho és l’abstenció, i no Illa. I aquí és on podem donar la gran sorpresa. Es diu molt, a partir de les enquestes, que baixem, perquè venim d’uns resultats extraordinaris amb 36 diputats assolits amb un 80% de participació. Per això diem que cal mobilitzar el nostre votant, i demanar també el suport d’aquest 34% d’indecisos que ara hi ha per poder condicionar el proper govern de Catalunya o intentar ser-hi, per exemple amb el PSC, per fer-ne un de constitucionalista.
I no podria ser que el 2017 Cs obtingués una representació sobredimensionada per la conjuntura i els que pugui assolir ara s’ajusten més al que dona de si el seu espai polític?
Vull recordar que el 2015 ja vam treure 25 diputats, i que el veritable espai polític d’ERC no ha estat en els 36 escons que vam assolir nosaltres. No menyspreem una part de la societat catalana, i no vulguem fer veure que no existeix una majoria que no està d’acord amb el procés i que no se sent còmoda amb els dogmes nacionalistes. Sigui quina sigui la força que acabi tenint Ciutadans, la Catalunya diferent de la que el nacionalisme vol veure existeix. I nosaltres l’hem representada. I hi serà. I les vicissituds polítiques, a vegades, fan que et generin més suport en unes eleccions, o menys, però la representativitat de les idees de moderació, sensatesa i, a la vegada, de fermesa en la defensa de la democràcia i d’una Catalunya diferent de la que vol imposar el nacionalisme des de fa quaranta anys, hi és. Cal resignar-se al fet que existim.
Però no es pot tenir una actitud de fermesa, si vol, davant l’independentisme, però alhora admetre que sense reconèixer-lo com a part i dialogar-hi, difícilment sortirem de la situació on som ara?
La nostra actitud és la de seiem a parlar, però fem-ho a partir del que ens uneix. Quan un invent surt malament, primer cal reconèixer-ho i admetre que no tenies la força social per imposar-te sobre l’altra part de Catalunya. Que vas cometre un error, en definitiva, i que això en els països democràtics té unes conseqüències determinades. Per tant, el primer que cal fer per asseure’ns a parlar és que aquells que van voler atropellar els drets de més de la meitat dels catalans es disculpin. Que en lloc de dir que ho tornaran a fer, diguin el contrari, que no ho tornaran a fer i respectaran les lleis. I també demanem que ara que el procés ha fracassat, encara que no ho vulguin reconèixer, i que ens enfrontem a una pandèmia, és el moment de seure amb la voluntat de reconstruir Catalunya. El nostre és un projecte en què Catalunya ha de liderar l’economia, la cultura o les idees a Espanya. I estic convençut que hi ha nacionalistes que això també ho volen.
Què proposa a dos milions de persones que són independentistes?
Que parlem d’allò que ens uneix i aparquem el que ens enfronta. I els diria que reconeguin l’altra part de Catalunya, que no vulguin imposar els seus postulats. I com que, de moment, estem en una fase d’enfrontament polític, parlem d’allò en què ens podem trobar. De sanitat, economia, del retorn d’empreses, famílies, etc.
Si els números donessin, estaria disposat a fer Illa president?
Prefereixo pensar que Illa em farà president a mi, en el cas que pugui articular una majoria. A més, és el més lògic de creure veient els resultats actuals, no les enquestes, i que hem anat aconseguint uns i altres en els darrers anys. És clar que voldria fer un govern constitucionalista, i sobretot per portar Catalunya a un paradigma diferent del que ens ha estat governant els últims quaranta anys. I la irrupció d’un partit com Cs en el govern català canviaria moltíssimes coses. I entenc que a molta gent això no li pot agradar. Però és que també hi ha molta gent a qui no agrada el que tenim ara. Catalunya està molt dividida. Ells han tingut el seu torn, l’han consumit i els ha anat fatal. Ara ens l’han de passar a nosaltres, perquè l’altra part de Catalunya pugui teixir les complicitats necessàries per tirar això endavant.
A més de fragmentat, el proper Parlament és probable que estigui encara més polaritzat per la irrupció de Vox. És plausible pensar que el dit constitucionalisme seria capaç d’articular una majoria sòlida en el context actual?
Pot resultar molt complicat, és cert.
I vostè es podria entendre amb un partit que blasma del feminisme, les minories, els immigrants….
Aquests postulats els combato políticament, de la mateixa manera que ho faig amb els de JxCat quan posa gent a la seva candidatura que diu que cal fer fora els colons de Catalunya, o que els andalusos són ganduls. O per no parlar de la mateixa cap de llista, que va signar un manifest on es deia que els castellanoparlants van ser un instrument involuntari de colonització lingüística que va portar Franco. I això és instrumentalitzar les persones. Cosificar-les. Hi ha uns discursos molt radicals, que sempre combatrem. I per descomptat els de Vox, també. Mai ens trobaran abdicant de la defensa de les llibertats.
Però ara m’ha fet una trampa, perquè sap que no tindrà mai els vots de JxCat. Però, depèn de com, els de Vox poden ser necessaris per fer una majoria. Sumaria amb ells?
En la legislatura passada, nosaltres vam votar en algunes ocasions amb JxCat o la CUP. No farem cordons sanitaris. Combatrem les idees amb les quals no estem d’acord, però no farem aquests cordons de la mateixa manera que no els hem fet abans, per molt que ens hàgim trobat amb escenes com ara la de conviure amb aplaudiments cap a gent detinguda i acusada de terrorisme. També li dic: seria decisió de Vox, si es donés el cas, decidir què voldria fer, si votar un canvi o no.
Si li pregunto si dimitirà si els resultats no són bons, em dirà que cal esperar a veure’ls, oi?
Exacte.
Intentem-ho, doncs, d’una altra manera. Si no són bons, a Cs es prendran decisions com les que va prendre Albert Rivera?
És que li nego la major. Espero que les eleccions siguin un èxit i demostrem que som representatius d’una part molt important de la societat catalana. No tinc cap dubte que farem un bon resultat.
