El president de la unitat
Joe Biden jura el càrrec de cap d’estat dels EUA en un acte sobri en què promet posar fi a la guerra “incivil” i celebra el triomf de la democràcia
Kamala Harris fa història en convertir-se en la primera dona vicepresidenta del país
Trump no assisteix a la presa de possessió del seu successor i vola cap a Florida
Biden ja ha signat decrets per desfer les polítiques del seu predecessor
Joseph Robinette Biden era davant el moment més important de la seva carrera, per al qual s’ha estat preparant durant més de tres dècades. A les escales del Capitoli de Washington, les mateixes que fa tres setmanes van ser atacades per trumpistes embogits que van acabar assaltant el temple de la democràcia nord-americana, Biden complia als 78 anys el seu somni: pocs minuts abans del migdia de la capital nord-americana, es convertia en president dels Estats Units.
Uns EUA que no fan honor al seu nom, immersos en una divisió profunda enmig d’un dels moments més crítics de la seva història. Biden, tal com s’esperava, va presentar-se al món com un mandatari sense cap relació amb el seu predecessor i amb un objectiu principal: reunificar el país.
La crida a la unitat no és res nou: tots els seus predecessors ho fan per prometre que el seu lideratge no deixarà ningú enrere, que faran el millor per al país, que són el “president de tots els nord-americans”. Una frase que també va dir ahir Biden, però en la situació actual dels Estats Units, el missatge d’unitat és més necessari que mai.
“Aquest és un moment històric de crisis i reptes”, va dir, “i la unitat és el camí. I hem d’estar a l’altura, com els Estats Units d’Amèrica. Si ho fem, us garanteixo que no fracassarem.”
Podria semblar una hipèrbole clàssica de la retòrica nord-americana, però s’adequa totalment a l’ambient que hi ha a Washington. Després de la tragèdia del Congrés i el trencament amb l’era d’un mandat trumpista que queda enterrat en el passat, a l’ambient de Washington s’hi respira cert desig d’intentar-ho, de buscar consensos, de tornar a respectar les institucions, de jugar seguint les regles del joc.
“No fem que les desavinences ens duguin a la desunió”, va reclamar Biden als congressistes que l’envoltaven i al públic en general, inexistent durant la cerimònia però atent al canvi d’etapa al país.
El primer discurs com a president dels EUA de Biden va estar ple de tots els sinònims i referències possibles a la unitat (“plegats”, “units”, “conjuntament”), però no va ser l’únic tema. Biden s’erigeix en el garant i la demostració del triomf de la democràcia davant la insurrecció. “Avui celebrem el triomf, no d’un candidat, sinó d’una causa: la causa de la democràcia”, va explicar, just abans de felicitar-se pel “triomf” de la democràcia davant les forces internes que volien estripar-la.
Després de l’assalt al Congrés, els EUA volen desempallegar-se del llegat del president sortint. “Hem après que la democràcia és valuosa, que la democràcia és fràgil”, hi va insistir Biden. El país n’ha sortit victoriós, i ara és el moment de reconstruir sobre aquests fonaments. De fet, segons Biden, és un missatge al món: van posar a prova els Estats Units i n’han sortit reforçats.
Fins i tot la jove poetessa Amanda Gorman, en un poema molt celebrat, hi va fer referència: “La democràcia pot ser periòdicament endarrerida. Però no pot ser permanentment derrotada.”
Mentides
En un moment del discurs, Biden va fer èmfasi en el valor dels fets, tan en dubte durant els últims quatre anys i que han dut el país a la polarització present. “Existeix la veritat i existeixen les mentides, mentides que es diuen per poder i benefici propi. Cadascú de nosaltres té el deure, com a nord-americà, com a ciutadà i com a líder, de defensar la veritat i derrotar les mentides”, va etzibar. L’atac velat al seu predecessor era evident i gens ocult.
Tot forma part de la sanació que vol liderar Biden, la “recuperació de l’ànima” que al principi del cicle electoral semblava un discurs ensucrat d’un candidat envellit, però que ara, davant tots els reptes i crisis que haurà de resoldre Biden en el seu mandat, s’ha convertit en una necessitat imperiosa, una obligació gairebé moral.
Tot va ser solemne, sobri. Sense públic que el celebrés, amb una llista de convidats mínima. En l’acte no hi van faltar els components clàssics. Tota la pompositat va existir, tots els gestos per passar a la història hi eren, tota la simbologia era detectada. Com, per exemple, el fet que Kamala Harris, flamant nova vicepresidenta dels Estats Units –la primera dona a arribar al càrrec– vestís de color morat, el color de les sufragistes. O que tots els expresidents vius participessin de la investidura i els actes cerimonials de manera unida i patriòtica, amb les úniques excepcions de Jimmy Carter per qüestiona de salut i el president sortint per desídia, més interessat a aterrar com més aviat millor a Florida que a reconèixer la derrota.
Minuts abans de jurar el càrrec, Biden piulava que s’obria “un nou dia als Estats Units”. Ja com a president número 46 dels Estats Units, en el recentment estrenat compte oficial a Twitter, feia èmfasi en el fet que “no hi ha temps a perdre quan es tracta d’afrontar les crisis que tenim al davant”.
Després dels actes cerimonials i pomposos, la revista militar i la parafernàlia tradicional, Biden va seure al darrere de l’escriptori del Despatx Oval i va començar a signar decrets per desfer les polítiques caòtiques del seu predecessor.
