L’ànima de Pixar

El títol de la nova pel·lícula original de Pixar juga amb el doble sentit de la paraula soul en anglès: serveix tant per referir-se al gènere de música negra com a l’ànima. Un professor de música novaiorquès aconsegueix l’oportunitat de la seva vida per mostrar el seu talent en un club de jazz, tocant el piano amb una estrella del soul anomenada Dorothea Williams. Però durant la celebració pateix una caiguda mortal en un clavegueram –no és cap espòiler, ho podeu veure en el tràiler – i va a parar a una mena de llimbs, una parada en el trànsit de les ànims cap al més enllà o cap a la Terra.

La pel·lícula s’estrena demà, també doblada al català, en exclusiva a la plataforma de streaming Disney+, com ja havia passat amb l’altra gran estrena de l’any de Walt Disney, Mulan. No ens estendrem comentant la política de distribució de l’estudi en aquests moments tan difícils per a les sales de cinema. Disney ha preferit reforçar la seva nova plataforma de continguts, inaugurada fa poc més d’un any. Que quedi clar, però, que més enllà del format d’estrena la pel·lícula té els ingredients i el nivell de qualitat de les grans estrenes originals de Pixar. Està emparentada amb Coco, pels elements sobrenaturals, i amb Del revés, per la manera d’explorar el món interior dels personatges a través d’una recreació imaginativa del més enllà. Que manté el nivell qualitatiu no és només una valoració subjectiva: el Festival de Canes, suspès per la pandèmia, li va atorgar l’etiqueta de Canes 2020 (és a dir, l’hauria programat en la secció oficial), i la crítica anglosaxona la puntua amb un espectacular 86 sobre 100 (Coco va aconseguir un 81, i Del revés, un 94, segons càlculs del portal Metascore).

Darrere aquest projecte hi ha, com a director i coguionista, un dels noms de referència de Pixar, Peter Docter. A més de ser el director creatiu de l’estudi, ha dirigit els llargmetratges Monstruos, S.A. (2001), Up (2009) i Del revés (2015). Jon Batiste ha creat la música de jazz original de la pel·lícula, i Trent Reznor i Atticus Ross, guanyadors de l’Oscar per La xarxa social, han escrit la resta de la banda sonora original.L’acció del film transcorre alternativament entre Nova York, recreat amb una gran riquesa de detalls i colors, i un lloc de fantasia del més enllà, on les ànimes noves reben les seves personalitats, peculiaritats i interessos abans d’anar a la Terra. Segons explica Peter Docter en les notes de producció de Soul, la idea d’aquest món tan singular va trigar molt de temps a gestar-se: “Va començar amb el meu fill, que ara té 23 anys, però que des de l’instant en què va néixer ja tenia la seva pròpia personalitat. D’on li venia? Jo creia que la personalitat es desenvolupava a mesura que interactues amb el món. Però vaig veure clar que tots naixem sabent de forma molt precisa qui som.”Soul parla de la individualitat de cadascú, de la nostra condició d’éssers únics, i de com la música i les arts poden ajudar a revelar la nostra essència. Ho diu Joe Gardner, el protagonista: “La melodia només és el punt de partida, ho captes? La música només és una excusa per treure el teu jo.” I parla també del do de la vida, de l’alegria i la intensitat amb què hem de viure-la. Als cineastes no els agrada parlar de missatges, però el d’aquesta pel·lícula és transparent, fins al punt que el verbalitza un dels personatges: “No sé el que faré a partir d’ara, però el que sí que sé és que viuré cada minut”.