Música
Joan Chamorro
FUNDADOR I DIRECTOR DE LA SANT ANDREU JAZZ BAND
“Hi ha qui vol venir de Mèxic i entrar a la Sant Andreu Jazz Band”
Hi ha converses a l’autocar sobre un solo de Dexter Gordon o sobre qui era Miles Davis
La Sant Andreu Jazz Band inicia avui els actes de festeig del seu 15è aniversari amb un concert al Palau de la Música (20.00 h) organitzat pel Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, en el marc del qual la formació barcelonina, integrada per joves d’entre 7 i 20 anys, ja va fer l’any 2010 el seu primer Palau i, pràcticament cada any d’ençà aleshores, ha presentat algun dels seus projectes. Un aniversari de la Sant Andreu Jazz Band, impulsada i dirigida per Joan Chamorro, però no és només l’aniversari d’una big band i prou, sinó també el d’una miraculosa experiència pedagògica (el “mètode Chamorro”, va qualificar-la l’històric crític i promotor Alfredo Papo) en què s’han emmirallat, si no directament copiat, diverses escoles d’arreu del planeta. El concert d’avui s’anomena Del gospel al swing i tindrà com a convidats Andrea Motis –el talent jazzístic més conegut sorgit de Sant Andreu–, Joan Monné, Josep Traver, Arnau Julià i Ignasi Terraza.
Què representa per a vostè el 15è aniversari de la Sant Andreu Jazz Band?
No cal dir que és tota una fita i un somni haver-hi pogut arribar. Poder fer quinze anys amb un projecte d’aquestes característiques, que no té cap mena d’ajuda i ni tan sols hi ha matrícules o pagaments de classes per als que hi toquen, és un gran motiu de celebració. Per la Sant Andreu Jazz Band, en aquests 15 anys, hi han passat més de 70 joves, i la majoria, en sortir, han continuat les seves carreres i estan treballant professionalment.
Ha canviat molt, el projecte, des del 2006 fins ara?
Ha canviat com, de fet, hem canviat tots. Els que van començar el 2006, de fet, ara ja són homes i dones amb les seves carreres i les seves històries, però l’essència és la mateixa: treballar el jazz amb gent jove de manera exigent però, sobretot, amable. El 2014 crec que es va aconseguir un nivell potent quant a so i solistes, i l’hem pogut mantenir. Continua havent-hi un bon equilibri entre qui comença amb vuit, nou, deu o onze anys i els que fa un temps també van ser petits i els va ser necessari recolzar-se en els més grans. Aquest equilibri és molt important.
Deu tenir una allau de pares i mares que volen dur-hi els fills. Com ho gestiona?
Sí, hi ha demanda, i és curiós perquè n’hi ha força de gent que viu fora. Hi ha, fins i tot, qui vol venir de Mèxic i entrar a la Sant Andreu Jazz Band. Però els he hagut de dir: “Bé, això està molt bé, però per entrar a la Sant Andreu Jazz Band, d’entrada, cal viure aquí, ja que assagem i fem concerts.” Hi ha hagut tres o quatre casos de gent que ha canviat la residència perquè consideraven que el treball que fem amb els joves era prou important per fer-ho. En tot cas, res no és fruit de tenir una vareta màgica, sinó de la constància i el treball individual i col·lectiu. Hi ha també gent que vol formar-ne part però que ja tenen 25 anys o més, però la Sant Andreu Jazz Band, bàsicament, és un lloc de creixement.
Els fa proves, als que hi volen entrar?
Cal veure d’entrada qui té realment ganes de treballar. Més que proves, els envio àudios amb els quals poden tocar i cantar, i ho anem mirant durant dos mesos. Més que el resultat, m’interessa la constància, les ganes d’aprendre. No dono cap importància al fet que siguin més o menys bons; per a mi tots són iguals.
Ha trencat el prejudici que a un infant de 8 o 9 anys era impossible que li agradés el jazz.
I tant que els pot agradar! El problema és que no se’ls dona l’oportunitat perquè pugui ser així. Jazz entre amigos, per exemple, aquell programa de ràdio del Juan Claudio Cifuentes, es feia a la una de la matinada. Quan se’ls dona l’oportunitat, però, a molts se’ls obre tot un món. Amb la Sant Andreu Jazz Band sovint fem viatges llargs en autocar per anar a tocar fora, i la gran majoria de converses en nanos de 12 o 13 anys són al voltant d’un solo de Dexter Gordon o sobre qui era Miles Davis! Estic content, en aquest sentit, d’haver pogut tocar en festivals que no eren estrictament de jazz. A tots ens calen referents, en la vida. I si la gent jove veu gent jove tocar jazz, i a més veu que s’ho passen bé, els servirà de referència.
Quan es va adonar que una altra manera d’ensenyar música era possible?
Hi ha hagut uns quants moments importants. El primer era quan, amb vint i pocs anys, vaig adonar-me que el que m’ensenyaven no m’acabava de funcionar. Hem de començar motivant i tocant. Tocant, tocant i tocant. Això és com jugar al ping-pong o als escacs: quan més juguis i n’aprenguis, més voldràs jugar. No és el mateix començar posant uns exercicis que començar tocant. la lectura i l’escriptura poden arribar tranquil·lament més tard. Es pot tocar perfectament d’oïda i, així, es potencia la memòria, que és fonamental. I entendre, sobretot, que no tots som iguals. No és només què ensenyes, sinó com ho ensenyes. Hi ha una part de filosofia important. Cal creure en ells i tractar-los individualment. I, sobretot, mesclar edats. No cal que sigui allò de “ara, el grup dels de deu anys i després els de catorze”.
Algun consell per als pares?
Que donin suport als seus fills. Que els ajudin comprant-los un instrument decent que es pugui tocar. I que, sobretot, no vulguin marcar-los el futur. Que no pensin de cap manera que perquè un nen comença a tocar música el seu futur serà la música. No passa res, que no ho sigui. I, en to cas, ja es veurà. Ara bé: si un jove té clar que s’hi vol dedicar, donar-li suport i no dir-li allò que estudiar música no el portarà enlloc. Avui dia, estudiïs el que estudiïs, no sabràs si t’hi podràs guanyar la vida.
Leave a comment
Sign in.
Sign in if you are already a verified reader.
I want to become verified reader.
To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.