Pregueu per Leningrad

–28 de desembre de 1941, dotze del migdia: la meva germana Jènia acaba de morir.

–25 de gener de 1942, tres de la tarda: la meva àvia acaba de morir.

–17 de març de 1942, cinc de la matinada: el meu germà Lioka acaba de morir.

–13 d’abril de 1942, dues de la matinada: el meu tiet Vasia acaba de morir.

–10 de maig de 1942, quatre de la tarda: el tiet Lioixa acaba de morir.

–13 de maig de 1942, dos quarts de vuit del matí: la meva mare acaba de morir.

Els Sàvitxev són morts.

Tots ells han mort.

La Tània és l’única que està viva.

Aquest és el diari de Tatiana (nom de nena: Tània) Sàvitxeva. Només té nou línies. És el diari més curt però més terrorífic del món. La Tània havia nascut l’any 1930, en una típica família de Sant Petersburg, que en aquella època es coneixia com a Leningrad. La Tània era la més petita de dues germanes i dos germans. El seu pis a l’illa de Vasilievski (a causa de les seves moltes illes, rius i canals, Petersburg és coneguda com la Venècia del Nord) estava ple de joia i de riures de mainada. Fins que la guerra va arribar. La nena tenia 11 anys quan l’invasor, el Tercer Reich d’Adolf Hitler, amb els seus aliats, va tancar el front de batalla i va rodejar Leningrad. El setge de la ciutat, amb 3,2 milions d’habitants i incomptables obres mestres d’art i d’arquitectura, va començar el 8 de setembre de 1941.

Entre les forces alemanyes, la seva flota era la que estava menys infectada per la ideologia nazi, a diferència de la resta de la Wehrmacht i de les SS. Responent als dubtes dels oficials navals, que posaven en qüestió que el setge de Leningrad fos en consonància amb les llei de guerra, l’alt comandament de l’armada va publicar la directiva número 1601 de 22 de setembre de 1941:

“Després de la derrota soviètica, conservar la seva ciutat més gran no té cap interès per a nosaltres... En aquesta guerra, lliurada pel nostre dret a existir, no estem interessats a salvar ni una petita part de la població [de Leningrad].”

Durant aquest 2020 tots nosaltres hem experimentat una mena de setge durant el confinament per la pandèmia. El lector pot intentar imaginar, per tant, el que és un setge com el viscut a Leningrad: mesos i mesos a la vostra cel·la, amb la mort invisible corrent a fora pels carrers.

Però a Leningrad la mort venia des de “dins”. L’exèrcit soviètic va intentar fer arribar subministraments a la ciutat per combois fluvials a través del llac Ladozkskoie, ja que l’Exèrcit Roig controlava encara una de les seves ribes. Aquesta ruta era inestable, extremadament perillosa i tenia, per força, un trànsit molt limitat. Es va batejar com “la carretera de la vida”. Un contenidor ple d’aliments perdut després d’un atac aeri suposava l’endemà la mort per inanició d’un centenar més de ciutadans de Leningrad.

Segons la segona línia del diari de la Tània, la seva àvia va morir el 25 de gener de 1942. Agonitzant, la dona va demanar que no llencessin la seva “targeta de producte”. Una “targeta de producte” donava dret a cada ciutadà a tenir una peça de pa. Durant l’hivern de 1941/42, aquesta “peça de pa” es va reduir fins als 125 grams per als no treballadors com la Tània o la seva àvia. Els familiars van poder allargar les seves vides fent servir la “targeta de producte” de l’àvia morta una setmana més, durant la qual van amagar la mort de la dona. És per això que, oficialment, l’àvia de la Tània va morir el dia 1 de febrer.

En total, 632.000 ciutadans de Leningrad van morir d’inanició. O de les seves conseqüències, com la Tània. Després de la mort de tota la seva família, la nena va poder ser evacuada de la ciutat, però va morir de tuberculosi l’any 1944.

Ara em diran, per què els explico aquesta història?

Aquest tardor passada, la policia espanyola va dur a terme una operació contra activistes independentistes catalans. Desenes d’ells han d’afrontar absurdes acusacions com ara haver col·laborat amb el govern rus o haver volgut sabotejar la democràcia espanyola amb els seus mòbils. La policia va batejar l’operació amb el nom de Vólkhov. Vólkhov és un riu de Rússia, que corre molt a prop de Sant Petersburg. I també és el nom amb el qual Adolf Hitler va batejar una de les seves victòries.

La batalla del Vólkhov va tenir lloc l’any 1942. L’Exèrcit Roig intentava trencar el setge de Leningrad, però va ser derrotat per la Wehrmacht i els seus aliats.

Sí, els seus aliats. De iure l’Espanya de Francisco Franco mantenia la seva neutralitat, però de facto reforçava les forces de Hitler amb 45.000 soldats de l’anomenada División Azul. Aquesta unitat va prendre part en el setge de Leningrad, i es va desplegar a les ribes del riu Vólkhov i del llac Ladozkskoie. Probablement, va ser l’artilleria de la División Azul la que va enfonsar el comboi soviètic d’aliments que va portar a la mort la família de Tània Sàvitxeva.

La Guàrdia Civil espanyola no coneixia el significat de la paraula Vólkhov? Gràcies als nombrosos i recents articles en la premsa espanyola lloant la División Azul i les seves operacions, tothom que sigui capaç de llegir sap a què fa referència la paraula Vólkhov.

“La humanitat agraeix a la gent de Leningrad la seva gran gesta”, va dir el llavors senador Joe Biden durant la seva primera visita a l’URSS amb motiu de les negociacions del final de la guerra freda. Les seves paraules van ser publicades al diari Pravda el 27 d’agost de 1979.

Que hi ha algú que consideri el nou líder del “Món Lliure” com un mentider?