La poma de la discòrdia

Falten menys de tres setmanes per al Brexit definitiu, perquè acabi el període de transició i el Regne Unit es converteixi a tots els efectes en un estat tercer respecte a la UE, i la negociació sobre la futura relació comercial entre els dos blocs continua encallada. Teòricament, fins avui, l’últim termini que s’han donat Londres i Brussel·les per aconseguir un Brexit pactat, a temps de ser ratificat pels parlaments britànic i europeu abans de la seva entrada en vigor el pròxim 1 de gener.

Les converses han topat amb l’escull de la pesca i de l’anomenat level playing field o competència justa, autèntica poma de la discòrdia. Brussel·les exigeix a Londres que adopti un marc de regulacions comú (en drets laborals i socials, protecció del medi ambient, fiscalitat i subvencions estatals a les empreses) si vol continuar tenint accés al seu mercat únic sense aranzels ni quotes. L’objectiu de la UE és evitar que, amb estàndards menys exigents, menys impostos i més ajudes públiques, les empreses britàniques agafin avantatge i puguin vendre més barat en el mercat europeu. Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, va reiterar aquesta línia vermella en la roda de premsa posterior a la cimera de líders comunitaris de divendres i va anar una mica més enllà en deixar d’exigir una adequació automàtica dels britànics als canvis de normatives que pugui adoptar la UE: “Continuaran sent lliures, sobirans si ho desitgen, per decidir què volen fer. Simplement, adaptarem les nostres condicions d’accés al nostre mercat d’acord amb la decisió del Regne Unit i això serà recíproc.” Un avís al premier Boris Johnson, que, amb l’argument de recuperar la “sobirania” del Regne Unit, insisteix en el dret de divergir de les normes comunitàries. Precisament per això es va impulsar el Brexit, al·lega.

La tàctica negociadora del primer ministre conservador, però, és qüestionada per alguns mitjans britànics. “Londres i Brussel·les han subestimat sistemàticament la importància de les preocupacions nuclears de l’altra part. Per damunt de tot, Johnson veu el vot del 2016 [a favor del Brexit] com una qüestió de sobirania, l’expressió d’un anhel perquè el Regne Unit torni a ser amo del seu propi destí i crear les seves pròpies normes. Per ell, el cost econòmic de no aconseguir un acord [amb la UE] és una consideració secundària. Per la UE, preservar el seu mercat únic de 450 milions de persones, que depèn del compliment d’estrictes regulacions per funcionar, és primordial”, observa The Financial Times en un editorial. També The Guardian veu inevitable que Johnson faci concessions per tal de garantir una competència justa, ja que això, sosté, respon “a l’interès econòmic” britànic. És la constatació que, encara que tothom hi perdi, un no-acord perjudica sobretot el Regne Unit, la part més feble de l’equació.