Un cau de precarietat

Badalona és una ciutat acostumada a traginar amb tants estigmes com contradiccions. I ahir li va tocar enfrontar-se a la desgràcia, focalitzada en un barri, el Gorg, que ben bé podria ser un exemple acadèmic del que pot arribar a ser una transformació no gaire reeixida d’una àrea urbana postindustrial. Perquè aquí, i al costat d’imponents blocs de pisos nous alçats arran de la construcció d’un port, un també ensopega amb desenes d’antigues factories reconvertides en pròspers comerços a l’engròs de productes xinesos, o amb naus abandonades que s’han convertit en refugis precaris per a immigrants. Com la del carrer Guifré, la que es va cremar dimecres a la nit, i que ha posat al descobert una realitat –com viuen, per no dir malviuen, molts sense papers– tan invisible com incòmoda.

Els veïns i l’Ajuntament de Badalona no concorden a l’hora d’identificar des de quan està ocupada aquesta factoria de tres pisos en desús que fa anys s’havia dedicat a la fabricació de productes químics. Els primers parlen de tretze anys, mentre que les autoritats redueixen la xifra a vuit o deu, a tot estirar. Es fa del tot impossible esbossar un perfil homogeni dels nouvinguts que hi feien estada, entre 150 i 200 darrerament, tot i que sí que hi predominaven els homes, amb majoria de senegalesos, i d’entre 25 i 40 anys. A partir d’aquest traç, hi ha des dels que hi vivien de forma regular des de fa anys fins als passavolants que s’hi acostaven de tant en tant, ni tan sols per fer-hi nit. Tots ells, però, van conèixer aquest indret a través del boca-orella. El dia a dia es regia per un funcionament autogestionat, tot i que alguns dels ocupants expliquen que s’havien establert normes bàsiques a l’hora de distribuir, per exemple, els espais de l’edifici. La Cristina, una de les noies que hi vivien i que és qui apareix discutint amb Albiol en el vídeo que aquest es va fer gravar en una visita que va fer a la nau a l’estiu, explica que la pràctica totalitat d’immigrants es dedicaven a una economia de subsistència, basada en la recollida de ferralla o a fer de manters, tot i que també hi havia alguns artesans dedicats essencialment a treballar la fusta i que, després, també venien al carrer. L’Ibrahima, que va arribar el 2006 del Senegal, és un dels pocs que han trobat una feina fora d’aquests circuits, ja que es dedica a fer de vigilant d’obres. Diu que no es pot pagar ni una habitació i que, si la pogués pagar, tampoc la hi llogarien. També detalla que, a banda de lloc per dormir, la nau també era utilitzada com a magatzem de ferralla, mercaderia que després era revenuda al carrer, o peces de roba usada que molts d’ells recollien per enviar-les, després, als seus familiars. Sobre les acusacions fetes pel mateix alcalde badaloní que s’hi venia droga, les nega en rodó. “Tu creus que si trafiqués viuria en aquest pou on no hi ha ni aigua?”, es pregunta, de manera retòrica, l’Ibrahima. Perquè d’aigua i llum no en tenien i, de fet, una de les teories que circulaven ahir és que l’incendi es va originar per una espelma que algú es va oblidar d’apagar...

Un dels molts interrogants sobre aquest tràgic incendi és com s’ha pogut perpetuar durant tant temps una situació així. “Nosaltres fa més de deu anys que ho denunciem i un govern rere l’altre ens anaven dient que no es podia fer res perquè això era d’un privat que no havia denunciat l’ocupació”, exposa Teresa Vinuesa, presidenta de l’associació de veïns del Gorg. Ella mateix hi afegeix que en el darrer any la convivència a l’entorn de la nau s’havia degradat. Conflictes de convivència, i alguna baralla, han afegit tensió a un escenari que, amb l’arribada de la pandèmia, no ha fet més que agreujar-se. “Si abans ja ho teníem complicat, imagina’t ara”, comenta el Mamadou, que també té un missatge crític en relació amb la repercussió mediàtica del que ha succeït: “Avui tothom és aquí preguntant, però abans ningú s’havia preocupat per nosaltres.” Del futur no en vol parlar, però ja està al cas que al Gorg mateix, entre pisos de preus prohibitius i un canal a mig fer, hi ha almenys dues naus més que també estan ocupades. El boca-orella.