La graella de sortida

Junts

La diputada al Congrés de Junts per Catalunya encapçalarà la candidatura amb més incerteses pel que fa als resultats, si tenim en compte totes les enquestes, però, sobretot, perquè la conformació de llistes és un projecte en construcció. L’exconsellera de Cultura i exdirectora de la Institució de les Lletres Catalanes simbolitza l’aposta decidida de les bases pels independents, tenint en compte que Borràs s’ha imposat en les primàries per molta diferència respecte del conseller Damià Calvet, un alt càrrec habitual dels governs de CiU dels darrers anys i que ha tingut el suport dels consellers empresonats Josep Rull i Joaquim Forn, històrics de CDC. Amb causa oberta al Suprem, però, la possible presidència de Borràs començaria ja com un desafiament a l’estabilitat del futur govern, tenint en compte que pot ser condemnada pels tribunals.

Però la candidatura de Borràs ha estat, potser, la menor de les sorpreses en un procés de primàries en ebullició, en què el conseller Ramon Tremosa competeix inesperadament per liderar la llista de Lleida i a la de Barcelona s’hi ha presentat en sec el president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell, que haurà de competir amb cares conegudes com l’exconsellera i vicepresidenta del partit, Elsa Artadi, que torna a concórrer a les eleccions al Parlament; el vicepresident del partit i estret col·laborador de Puigdemont, Josep Rius; o els consellers Meritxell Budó, Josep Puigneró i també Calvet, que ara ha decidit aspirar als primers llocs de Barcelona.

També el resultat de la nova formació – que es distancia del llegat convergent– és una de les incògnites, tenint en compte les previsions contradictòries de les enquestes. Mentre l’espanyol CIS pronostica una caiguda de Junts a la cinquena posició, el baròmetre català la situa com a segona força, darrere d’ERC. L’última sorpresa pot ser que, acabat el procés de primàries, la direcció decideixi que Puigdemont torni a encapçalar simbòlicament la candidatura.

ERC

Totes les enquestes assenyalen al canvi històric d’una victòria d’ERC en les eleccions catalanes. La formació republicana, amb una estructura consolidada de partit i de procés d’elecció interna, presenta com a candidat a la Generalitat el vicepresident Pere Aragonès, que ja ha estat l’home fort en el govern i en el partit des de l’empresonament de Junqueras i l’exili de Marta Rovira. Però ERC també confirma l’aposta pel seu planter recuperant, per fer tàndem amb Aragonès, l’exdiputada, exalcaldessa de Santpedor i ex-delegada del govern a la Catalunya Central, Laura Vilagrà, i situant de caps de llista a Tarragona, Lleida i Girona les avui ja cares visibles de la diputada Raquel Sans, la portaveu del partit Marta Vilalta i la consellera Teresa Jordà. Els republicans es juguen a les urnes la legitimitat de liderar per primer cop des de la presidència l’independentisme i el seu full de ruta davant d’un Junts que té l’obstacle del desgast electoral que li pot suposar la presentació per separat del PDeCAT –amb l’exconsellera Àngels Chacón de candidata, amb base institucional i territorial i amb expectatives en les enquestes– però també del més incert Partit Nacionalista Català de Marta Pascal.

PSC

Conduït per Miquel Iceta, el líder més veterà, el PSC té les millors expectatives entre l’unionisme només tres anys després que Ciutadans reblés amb la victòria del 2017 la seva estratègia de substitució del socialisme català.

En tres anys, però, la suavització de la polarització en l’eix nacional possibilita als socialistes tornar a ser la primera força no independentista al Parlament segons totes les enquestes. Amb un procés de llistes que no es tancarà fins a final de mes i en què vol aglutinar sectors electorals més amplis incorporant independents i repetint acord amb els cristianodemòcrates d’Units per Avançar, el PSC aspira a tenir aquest cop un paper rellevant en la futura formació de govern –encara que ERC ha tancat la porta a compartir executiu amb ells però no amb Catalunya en Comú, els socialistes podrien decantar una investidura en un moment en què, a diferència de Junts, els republicans han apostat per aprovar els pressupostos del PSOE i Unides Podem a l’Estat.

Ciutadans

Ciutadans és el més perjudicat pels pronòstics de les enquestes però també per la tendència de retrocés de les darreres eleccions. Respecte a la històrica victòria del 2017 en plena ofensiva de l’Estat per reprimir i ensorrar l’independentisme, Cs ha perdut 800.000 vots en les europees i 600.000 en les espanyoles pel gir cap al discurs més dretà i espanyolista, que al final no li ha servit a Espanya per superar el PP ni frenar Vox.

Amb la marxa de Rivera i els gestos més centrats i d’apropament al PSOE de la nova direcció, Ciutadans intenta frenar una sagnia que a Catalunya podria patir cap als dos costats: per una banda, el retorn al PSC del seu votant més espanyolista i, per l’altra, l’arribada al Parlament català de l’extrema dreta de Vox, que tothom dona per feta.

El candidat Carlos Carrizosa, que ha rellevat pel dret Lorena Roldán com a líder electoral, no ha aconseguit l’objectiu de formar una coalició unionista que evités la sagnia cap al PSC però tampoc s’ha posat d’acord amb el PP. La llista que acompanyarà Carrizosa serà proposada pel comitè autonòmic i ratificada per l’executiva nacional d’Arrimadas. Per Ciutadans, resistir i no caure de la primera a la quarta posició que li pronostiquen les enquestes ja seria molt.

Catalunya en Comú

Catalunya en Comú és qui més cares electorals ha ensenyat junt amb ERC. La líder parlamentària, Jéssica Albiach, tornarà a ser la candidata, i també han estat triats la resta de membres. L’exsecretari general de CCOO a Catalunya Joan Carles Gallego és el fitxatge estel·lar que farà tàndem amb la candidata a Barcelona. També Rosa Lluch, filla de l’exministre socialista assassinat per ETA, repetirà amb els comuns, aquest cop per encapçalar la llista de Girona, on la formació no va poder aconseguir escó el 2017, i després que Lluch s’hagi quedat com a candidata a les portes d’entrar al Congrés i al Senat. Diputats coneguts com David Cid, Susanna Segovia i Marc Parés repeteixen en unes eleccions en què els comuns pressionen perquè es reformi immediatament el delicte de sedició per tal que els presos polítics puguin sortir en llibertat i presentar-ho com una demostració de l’entesa possible amb un govern espanyol on hi ha Unides Podem. Catalunya en Comú també es presenta com la millor garantia per a un nou tripartit d’esquerres, avui encara inversemblant.

CUP

La CUP és la formació que, amb el PP, va pagar més car el vot útil del 2017 fet en clau de conflicte entre Catalunya i Espanya.

Amb els dirigents de JxCat i ERC empresonats o exiliats, la CUP va retrocedir en escons i es va quedar amb l’electorat més fidel, però aquest cop la perspectiva és força millor. Amb un govern de Junts i ERC que va començar amb diferències estratègiques que inicialment van amagar en nom de presos i exiliats però que ha acabat evidenciant públicament la lluita caïnita entre tots dos partits, la CUP té camí per recuperar terreny entre l’independentisme d’esquerres més decebut per la tornada de Junts i ERC a la legalitat autonòmica i constitucional en la gestió diària. Sempre al seu ritme en els processos de decisió i a pesar que els mitjans ja han publicat i desmentit després noms com el de David Fernàndez per tornar a encapçalar la llista o els de l’exdiputada Eulàlia Reguant o l’actual diputat Carles Riera, la CUP diu que no farà públic fins a mitjans de desembre els candidats després que la militància hagi votat la proposta que li farà la comissió de llistes.

PP

Xavier García Albiol va pagar els plats trencats d’un PP de Mariano Rajoy amenaçat pels casos de corrupció i amb la repressió policial de l’1-O en contra. Ni la interpretació més extrema possible del 155 li va servir, perquè va ser Cs qui se’n va beneficiar tot i no tenir cap responsabilitat institucional. Ara a l’equip d’Alejandro Fernández li toca començar de zero amb el repte de la nova amenaça que suposa Vox per primer cop en les eleccions catalanes.