Economia

Fusió BBVA-Sabadell, l’últim tram del joc de nines russes

L’adquisició del banc vallesà per part del basc, si es confirma, culminarà el procés de dilució de l’històric sistema financer català

CaixaBank queda com el darrer bastió del sector amb arrels al país

La notícia de la més que probable integració del Banc Sabadell a l’estructura del BBVA, a més de confirmar un rumor persistent, si es consuma, culminarà el procés de desintegració de l’esquema financer català sense deixar rastre de la vertebració que tenia fa tan sols una dècada.

La reestructuració del sector s’ha produït, però, en dues fases distanciades en el temps. La primera tongada va ser quan l’eixam de caixes arrelades als respectius territoris van ser objecte de fusions, rescats i subhastes després de la greu crisi financera del 2008. La segona, amb operacions encara molt més substantives, sembla que tindrà només dos capítols. El primer, protagonitzat fa un parell de mesos per CaixaBank, quan, en un escac veloç, es va quedar amb Bankia, el gegant aviciat pels fons públics. El segon acte serà, gairebé segur, l’absorció del Sabadell per part del BBVA.

Lluny queden els temps d’aquell equilibri financer, format per “la caixa gran” (La Caixa); “la caixa roja”, o sigui, Caixa Catalunya, i les altres vuit, més modestes, però amb una funcionalitat i una proximitat encara enyorades per molts.

La crisi va provocar que els reguladors exigissin el sanejament dels comptes de les entitats. D’aquesta manera, van sorgir les SIP (sigla de “sistema institucional de protecció”) per consolidar entitats. Arreu de l’Estat es fomentaven les fusions entre caixes, mentre alhora es convertien en bancs.

El 2011, les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu van formar el banc Unnim, que, amb els actius de totes tres, disposava d’unes 600 oficines i un milió llarg de clients. Paral·lelament, s’havia produït la fusió de Caixa Catalunya amb les seves homòlogues de Tarragona i Manresa per formar un altre gegant: Catalunya Caixa.

Estat provisional

Els dos grups van tenir una vida força curta i van acabar integrats dins del BBVA, que reforçava amb contundència la seva presència a Catalunya. Especialment dura va ser la col·locació de Catalunya Caixa, rescatada, estatitzada i subhastada amb diversos intents humiliants en què ningú semblava decidit a licitar per l’entitat.

Les altres tres caixes petites es van esvair ràpidament. Caixa Penedès s’havia apuntat al SIP Mare Nostrum, en què pesava un 28%, sota el lideratge de Cajamúrcia i al costat de Sa Nostra i la de Granada. Caixa de Girona ja havia estat xuclada dins l’estructura de La Caixa després d’unes negociacions frustrades per integrar-se a Unnim. La Laietana, la maresmenca i la més menuda, havia estat devorada per Bankia, un conglomerat clarament liderat per Caja Madrid. Aquest colós també es va engolir el grup Mare Nostrum, per bé que en l’operació es va determinar que el negoci de Caixa Penedès, centrat en Catalunya i Aragó, fos traspassat al Banc Sabadell.

Així, per aquest intricat mecanisme de nines russes, set de les deu caixes catalanes que funcionaven fa tan sols una dècada han quedat, no sense crues reduccions de personal i del nombre d’oficines, i amb la desaparició de la seva imatge corporativa, sota la sigla del BBVA. Les altres dues, al final, han acabat a mans de CaixaBank, directament o a través de Bankia.

L’últim llençol

L’historiador Francesc Cabana comentava ahir en aquest diari que el Sabadell és “l’últim llençol” del poc que quedava de banca d’arrels catalanes, al marge de CaixaBank, que juga en una altra lliga. Per no esmentar que cap de les dues entitats té la seu a casa nostra després de l’1 d’octubre del 2017, ja que van ser de les primeres empreses que van moure la seu: l’una, a València; l’altra, a Alacant.

“Catalunya queda sense força financera i això afectarà molts sectors, començant per la Borsa de Barcelona, que queda sense cap empresa gran que tingui el seu domicili aquí”, es lamentava Cabana. L’expert en història econòmica es va mostrar sorprès i decebut per la passivitat del govern català davant d’aquest nou moviment bancari: “Els temes econòmics els passen per davant com si res. Hem perdut la força financera, una bona part de la força industrial i comercial”, es va exclamar Cabana, i hi afegia: “Si volen anar a buscar la independència amb una situació així..., malament rai.”

Aquesta actitud badoca de la Generalitat contrasta, a parer de Cabana, amb el que va passar fa uns anys, quan el president del Sabadell, Josep Oliu, es va trobar que un banc estranger va intentar fer una oferta de compra al banc. Oliu va recórrer a La Caixa, aleshores pilotada per Josep Vilarasau, que va accedir a comprar un 15% del Sabadell i va aconseguir que el banc forà retirés l’oferta. Més tard, el Sabadell va recuperar les seves accions de mica en mica.

I és que, per Cabana, hauria estat molt millor una fusió entre CaixaBank i el Sabadell, per bé que hauria calgut resoldre moltes més duplicitats. Tanmateix, l’historiador blasma “tots aquests banquers que fan declaracions en què asseguren que vetllen per la rendibilitat dels accionistes, i alhora ignoren els efectes que totes aquestes operacions tenen sobre les plantilles”. Perquè “els bons resultats han de beneficiar també els treballadors, el seu sou i les seves condicions laborals”, va assenyalar. En canvi, si l’operació de compra del Sabadell per part del BBVA es consuma, “es passaran uns quants mesos acomiadant gent”, va concloure.

Capital sense pàtria

Aquestes operacions de fusions o absorcions tenen raó de ser per dues raons principals: la necessitat de reduir costos o una empenta expansiva. En els últims temps, les entitats veuen com, en un context de rendibilitats mínimes i de digitalització ingent, les exigències i les normatives dels reguladors continuen pressionant, i alhora assisteixen a l’entrada de nous actors en el negoci, des de les anomenades fintech, que amb una estructura mínima i una bona tecnologia poden competir amb la banca tradicional, fins als grans operadors globals que volen irrompre en el sector.

Menys pessimista que Cabana es declara el catedràtic de la UPF Guillem López Casasnovas, que minimitza la importància de l’origen de les entitats, perquè “el capital no té pàtria”, i té clar que la reducció dels costos operatius és la mare de tots els processos en marxa, per sobre de la formació de grups amb grans carteres industrials o comercials.

Pel catedràtic, resulta més preocupant la “tendència oligopolitzant” dels últims matrimonis bancaris, i també l’evidència que “a Europa no hi ha capacitat de fer una fusió transfronterera”. Pel que fa a la possibilitat que finalment sigui el Santander l’entitat que n’abordi una a l’Estat espanyol, López Casasnovas es mostra escèptic. “Si vol lluitar pel lideratge, s’ha de duplicar, i això implica unir-se a algú igual que ell o més gran”, una decisió que l’expert creu que no s’adiu amb la tradició de la nissaga Botín.

Com a consol nacional, l’acadèmic recorda que “el BBVA té una epigenètica més catalana que de fora”, i que ja sap què és treballar a Catalunya perquè ja hi té molta implantació. Per bé que el fet d’haver arrambat amb tantes entitats catalanes probablement té a veure amb la negativa inicial del BBVA de participar en el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), creat per mirar de minimitzar els efectes de la crisi. “El BBVA va acceptar encaixar totes les peces amb problemes possiblement perquè Francisco González, que era el seu president aleshores, tenia un deute amb Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador del Banc d’Espanya, i amb la ministra socialista d’Economia i Hisenda, Elena Salgado, perquè havia mostrat desconfiança envers el nou vehicle de rescat”, evoca el catedràtic de la UPF.

Ara caldrà veure què passarà amb algunes petites entitats, com la Caixa d’Enginyers, que, segons López Casasnovas, “deu tenir molta pressió“. Ha mantingut la seu a Catalunya, però això podria fer que acabés patint el que l’expert defineix com “la malaltia del creixement”. En situacions semblants hi ha entitats valencianes i balears, com la Caixa d’Ontinyent i la de Pollença, “amb dificultats per generar recursos” en un moment en què les dimensions importen molt.

LES FRASES

Molts banquers que vetllen per les rendes dels inversors no pensen en els efectes sobre els empleats
Francesc Cabana
historiador

LA XIFRA

10
caixes catalanes formaven, juntament amb el Sabadell, el sistema financer català fa tot just una dècada.
Consola pensar que el BBVA ja sap què és treballar a Catalunya perquè ja hi té molta implantació
Guillem López Casasnovas
catedràtic de la UPF
És preocupant la tendència a l’oligopoli i el fet que a Europa no hi hagi fusions transfrontereres
Guillem López Casasnovas
catedràtic de la UPF
Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.